A tall d'invocació

Molt oportuna la reedició de Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas, per l’editorial 3 i 4 de València, 2016. A la contraportada es reprodueixen les frases d’un article meu del 2001 que transcric sencer. Si l’haguera d’escriure ara, diria coses diferents, però algunes encara les subscric completament.

 Carmelina Sánchez-Cutillas és, sobretot, l’autora de Matèria de Bretanya, una obra que ens revela el món d’Altea en els anys de la seua infantesa. “La mar vivia a una badia molt gran” –la primera frase del llibre– ens trasllada la màgia i la tendresa amb què s’acompanyen els records. Més enllà d’un memorialisme reeixit, l’obra de Carmelina ens mostra dues coses. La primera, que la infantesa, més que una edat –una fase de la vida– és, fonamentalment, una forma de veure el món. Una visió mig màgica, mig mística, amb sentiments oceànics, amb una tendència a la heroïficació de l’entorn… La segona qüestió prové del fet que en evocar la infantesa, l’autora no ho fa des de la distància, ni com un exercici intel·lectual, sinó submergint-se i revivint (amb plenitud) els moments i les escenes que, al capdavall, composen la partitura biogràfica. I així, en lliurar-se tan plenament al seu món, ens el fa sentir, oldre, tocar… 

En la seua poesia Carmelina té dos registres, el de la veu senzilla, directa, transparent i el representat pel poemari Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, un llibre d’una envergadura compacta, escrit amb una prosa poètica enigmàtica, farcit d’al·lusions culturalistes i mitològiques . 
En la seua poesia, primera, més “realista”, la poetessa ens mostra un univers sensible i emotiu. En els poemes més destacats, l’autora dóna pas a escenificar sensacions i emocions contingudes, sembla buscar l’intangible que ens voreja i ens mostra una preferència per les coses callades, senzilles, humils. L’escriptura poètica de Carmelina és un exercici directe, que tot ignorant la retòrica i l’artifici, s’acosta a una poesia invisible; queixes amables, gemecs domèstics, lamentacions existencials sense verí, el ròssec de desficis i d’ansietats expressats com en una conversa de cafè. En l’altra poesia, la d’Els jeroglífics i la pedra de Rosetta hi trobem, en canvi, una poetessa visionària, tel·lúrica i còsmica, que empra una barreja de referents històrics i dibuixa, entre imatges ardoroses, insinuacions enigmàtiques. 
De les dues Carmelines, em quede amb la primera, la de la veu directa, la de la Matèria de Bretanya, la de la poesia invisible. És la que ens fa pensar que només accedim a la veritat quan la nostra mirada és directa i pura, ingènua. 

“La poesia de Carmelina Sánchez-Cutillas”,  diari Información Alacant, 1 de febrer del 2001. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!