L’any 1977 estudiava COU a l’institut Jorge Juan. Va ser un any de vaga de professors no numeraris, des de gener fins a maig. Un curs ben especial: només tenia classe de religió, de política i de francés. Els professors de la resta d’assignatures feien vaga. Prop de la plaça de Correus, hi havia la llibreria Set i mig. Era un local xicotet, quasi tortuós amb aire de soterrani. Però era un local ran de carrer encara que s’havia de baixar un escaló en entrar. Les parets eren grosses i l’espai de dins, més enllà del mostrador, es distribuïa en corredors estrets per on era difícil moure’s.
Aquella llibreria, amb llibres en català i en castellà, va ser el centre de la meua iniciació lectora. Un lloc sagrat que, passat el temps, rememore de manera nostàlgica i alguna cosa més –escorcolle la memòria per trobar l’etiqueta adient i no la trobe– (potser…idealitzada, potser…sentimental). A Set i mig acudíem sovint a mirar, sobretot, a mirar llibres. L’aparador era ple de novetats i els llibres marxistes ocupaven la part central. Uf!, quin optimisme! Tot començava i acabava en la història. (n’hi ha més)
Set i mig feia olor de florit i a una mescla de tinta, paper i clandestinitat. El perfum d’aquells dies està fet d’una altra mena de fragàncies, però també aquestes en formen part. Recorde dies lluminosos i vesprades de pluja, matins foscos i poquetes nits suaus recorrent els prestatges amb avidesa, a la recerca del llibre revelador. Quanta decepció! aquest desig-sospita de profecia reveladora és només un ham perquè continuem en la recerca.
Vaig passar moments molt feliços en aquella llibreria sempre il·luminada amb llum elèctric i amb una castedat ornamental equiparable a la d’un convent. De fet, tenia aire monacal. Sols que trobaves cada obra d’art parlant del sexe que t’escandalitzava. Res de semàntica de sagristia, doncs. Érem feliços somiant el món que encetàvem i observant el règim polític biodegradat. Sentíem el plaer d’explorar, d’explorar-ho tot: carrers, llibres, torsos, mirades… La curiositat és una manera o altra de rebel·lió. I la rebel·lió, si es pren de forma seriosa, és un impuls de curiositat. La música ens omplia d’esperança i de desitjos. Quants discos comprats en el racó de música, un amagatall baix de l’escala!
Algú va dir de l’època que vivíem “li manca un colp!”. Es referia al vent cridaner, explosiu, exagerat que ens circumdava i que no acabava amb el règim malgrat l’avançada arteriosclerosi. Se succeïen dies, caigudes de fulla, flaires de tarongers… tot preludiava un canvi. En efecte, faltava un colp i, tanmateix, era ja primavera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quin escrit tan nostàlgic… potser influeix la proximitat (2 dies) de l’equinocci? :).
Crec que en algun lloc de casa, en algun calaix, no ho sé, encara dec conservar algun punt de lectura amb l’anagrama d’aquella llibreria. En aquells anys hi havia (teníem) tantes esperances… jo pensava que sempre aniria tot a millor, vull dir, que sempre caminaríem cap endavant i que el que guanyàrem guanyat quedaria, no se m’acudia pensar (ara, sí) que hi pot haver retrocessos…