L’Estatut és un pacte entre
Catalunya i Espanya. Un pacte per definir qui som, com ens relacionem, quines
tasques assumim i amb quins recursos comptem. Un pacte per atorgar capacitat
d’autogovern a Catalunya i, per tant, per apropar el govern als seus ciutadans.
També és un pacte entre els governants i la ciutadania de Catalunya, que
compromet els polítics catalans, que els obliga a treballar
seguint unes regles, afavorint uns valors i garantint uns drets iguals per a
tothom. I, a més, com que l’Estatut és una llei del bloc constitucional els
seus continguts tenen un rang superior a la resta de lleis, i no poden ser
modificats per lleis ordinàries, encara que siguin de l’Estat.
Mentre no hi hagi una majoria
social, reflectida políticament, que opti per la independència (o per la
interdependència lliure), tenim la necessitat de dotar-nos d’un text que, en el marc actual, s’adapti al segle XXI. Per això, el nou
Estatut recull realitats a les quals no es referia el del 79: les tecnologies
de la informació, la immigració, la societat del coneixement… Per això recull
noves necessitats com la reconversió de l’economia catalana, les creixents pressions
socials d’una societat cada cop més urbana i complexa, o els reptes d’un mercat
laboral cada cop més fragmentat i precari. Per això recull noves sensibilitats com
la sostenibilitat, el medi ambient, la igualtat de gènere, els problemes per a
l’emancipació dels joves, la conciliació de la vida personal amb la laboral o
la proliferació de noves formes familiars.
Posats en plan pedagògic, els continguts del nou Estatut es
poden resumir a partir de 4 grans eixos: nacional, polític, institucional i
social.
Pel que fa al tema nacional, l’Estatut
defineix què és Catalunya, quina és la seva identitat, quins són els seus
símbols i com es relaciona amb Espanya, Europa i amb la resta
del món. El nou Estatut reconeix la identitat nacional de Catalunya i la situa
en el marc d’una Espanya i una Europa diversa i plural.
Quant al tema polític, defineix
un determinat repartiment del poder polític entre Catalunya i Espanya. Un poder
polític que, a la pràctica, depèn de com es distribueixen dos recursos bàsics:
les competències i el finançament. Les competències determinen què és el que
podem i el que no podem fer des de Catalunya, mentre que el finançament fixa
amb quins recursos compten per fer-ho.
En relació al tema institucional,
l’Estatut no només reparteix competències i recursos econòmics, sinó que també
defineix a través de quines institucions els polítics exerciran les seves
funcions, i és per això que hi apareixen el Parlament, el Govern, el Consell de
l’Audiovisual de Catalunya, el President i el
Conseller Primer, el Síndic de Greuges o els governs municipals.
Finalment, el tema social.
L’Estatut, i aquesta és una novetat respecte al
text de 1979, també atorga drets socials, laborals, ambientals, civils,
lingüístics, polítics i administratius a les persones que viuen a Catalunya.
Aquests drets serveixen tant per definir el compromís del governants amb els
ciutadans com per perfilar el model de societat cohesionada i econòmicament
competitiva que es vol per a Catalunya.
A partir d’ara, comença la festa: Preàmbul, Títol preliminar i títols I a VII.
(continuaré)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
O per aquest camí no cal renovar aquest pacte que sols significa un munt de transferències burocràtiques, amb el que hi ha, com deia el insigne Jordi Pujo és pot continuar fent el mateix camí, fins que deixem d’empassar-nos-els.