L’Enderrock. Són Així

Encara ens demanem què ha passat per haver arribat a aquest estadi de sanitat nacional que permet  treure’ns el jou del clatell. “Un fracàs, no s’improvisa” i un èxit, tampoc. Hi ha un fotimé d’elements que han mantingut viva la catalanitat. El FCB, l’USAP o el ValènciaCF, el Punt Cat o l’adhesiu del Ruc, l’Obra Cultural Balear, la Societat Coral el Micalet o el Casal Tio Cuc. Dotzenes, centenars, milers, d’accions, col·lectius i empreses que no han renunciat a viure bé amb el que s’és. A tota aquesta galàxia, l’Enderrock hi té un paper cabdal.

 En tinc dos records iniciàtics. Un, una conversa al tren amb un company que em demanava estranyat perquè el comprava i el llegia. “És la millor manera d’estar informat del que es cou al País”, vaig respondre. Dos, el dia que vaig coincidir al carrer amb l’Àlex Romaguera, li vaig comunicar que havíem tret un disc amb Pomada i em va proposar de dur-lo directament al redacció de la revista.

Des d’aleshores, hi he anat força vegades, per xerrar, dur més cedés,  o amb l’escusa d’una nova jugada. Sempre en relació molt cordial i familiar. D’uns anys ençà, hi he seguit en contacte, però mitjançant l’internet o bé el telèfon.

Segueixo pensant que és un dels pals de paller de la cultura del País, bàsicament la musical. Són un referent. Tenen clar de quín País parlen i en general, quina és la llengua pròpia. M’explico: pel meu gust (ara faig d’entrenador de sofa fora del camp de joc) no cal prioritzar el castellà d’entre les moltes llengües amb les que conviviu. Però, insisiteixo, és el meu parer i el temps demostra que fan la feina ben feta.

També en vull destacar el disseny, que sempre s’actualitza i és atractiu. I els cedés de regal? Són una col·lecció indispensable per descriure amb força precissió el panorama musical dels Països Catalans les darreres dècades. D’entre el munt d’iniciatives que han impulsat per seguir teixint l’escena pròpia caldria destacar-ne les capçaleres que han cobert o cobreixen submons musicals (Folc, Sons, Jaç, 440…) i els premis Enderroc. Amb encert, n’han traslladat la gala a Girona.

A més, sempre m’hi he sentit molt ben tractat.

Una empresa admirable. I per això em dol tant que el darrer treball del Conjunt Badabadoc, “Som així” no n’hagi rebut la crítica. El vem treure al maig del 2012 i cada mes n’he comprat l’exemplar amb l’esperança de trobar-la. “Oh que llarga que es fa sempre l’espera”. Per acabar-ho d’adobar he comprovat que ni el Conjunt ni el cedé apareixen a la llista de votables pels premis Enderrock. Bé, em costa de pair, ho confesso.

Seguiré adquirint-lo i llegint-lo com l’única manera d’estar al cas del que es cou i seguiré agraït pel bon tracte que n’he rebut.

Gràcies i sempre endavant!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*