Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

13 de desembre de 2017
0 comentaris

L’esquerra espanyola és una esquerra colonialista  

L’esquerra espanyola és una esquerra colonialista
Per Llorenç Buades Castell, exdirigent de la LCR i coordinador del Web Ixent (Esquerra Independentista i Anticapitalista de les Illes)
Definir avui el que és esquerra o el que no ho és no és gaire complicat, per més que, una vegada més he de repetir que allò que diu el nom no fa la cosa i que és un nom segrestrat per partits que a les institucions governen amb criteris i programes propis del capitalisme, per més que es diguin PSOE,PSC,PCE, ERC, Iniciativa, EUiA o IU. Tots aquests partits han governat o governen, des de l’àmbit local a l’àmbit autonòmic, o a l’ambit del Regne d’Espanya fent concessions a les dretes econòmiques que des de la instauració del franquisme no ha deixat mai de governar en realitat.
D’altra banda el franquisme és ben vigent en la formació del règim monàrquic com ho demostra ara mateix la recuperació de la memòria de la Casa Reial,en la forma en que fa atribucions no democràtiques a un exèrcit gens democràtic, i en la manera en que la Constitució Espanyola possibilita que uns ciutadans tenguin més drets que altres: drets polítics, drets econòmics, drets coercitius, drets culturals i lingüístics al temps que atribueix més drets als homes que a les dones (començant per la mateixa Casa Reial). Tots aquests “incidents” són sovint minusvalorats per aquelles forces que materialitzaren amb el suport a la Constitució espanyola allò que avui és qüestionat per la majoria de la població, perquè fins i tot els estudis de la política oficial manifesten que la Constitució avui no té el suport — per diferents motius– de la majoria de la població actual. No oblidem que aquesta Constitució només mutable per als interessos del capital en les seves expressions polítiques majoritàries: PP i PSOE, no té el vot dels menors de 54 anys i en conseqüència no és democràtica.
Aquesta Constitució és usada ara mateix per la dreta ultramontana per negar drets, però disposa de suports no només en el PSOE, perquè hem pogut comprovar l’aferrisada defensa que en fa IU a Extremadura al temps que nega el dret d’autodeterminació a Catalunya. La tradició del PCE contra els drets del pobles –donant suport a una Constitució que tampoc permet l’articulació en comú de polítiques en les comunitats de parla catalana — s’allarga en el temps i els militants en aquests àmbits han progressat relativament poc. Mai no deixaré de recordar que a les primeres Comissions Obreres de les darreries dels 1970 i 1980, intervenir en català de Mallorca equivalia a ser escridassat en més d’una ocasió i a condemnar-se a no passar ni una esmena, situació similar viscuda al moment de l’ingrés del Sabei a la CGT en un Congrés de la CGT a Can Tàpera quan un reduít  nombre d’afiliats de parla espanyola va abandonar la sala perquè en el Congrés n’hi havia que no volien girar la llengua a l’espanyol. Aleshores als sindicats només defensavem el dret a l’autodeterminació la gent afiliada propera a PSM, LCR o a l’OEC-MCI. Amb el pas del temps IU ha evolucionat formalment cap al republicanisme i a la defensa del dret a decidir, però només formalment, perquè en la pràctica els seus dirigents i bona part dels seus militants segueixen els mateixos criteris colonitzadors de sempre, i s’expresen en la minusvaloració de la cultura autòctona, la manca d’estima real cap a les llengues minoritzades des del poder i la defensa d’un fals internacionalisme que es redueix en els fets a una dedicació gairebé limitada als territoris de parla espanyola de les antigues colònies. De fet no tenen cap preocupació ni una pel que passa al Timor, a Sri Lanka, a Nova Caledònia, o al Nepal, ni disposen de cap entitat preocupada per la qüestió de les minories colonitzades com és preocupació del CIEMEN a Catalunya. L’internacionalisme que desmostren és postís i colonial i de fet intenta amagar un barroer nacionalisme espanyol manifest en els fets.
Quan parla Cayo Lara de la política catalana envers  el dret a decidir i la independència ho fa des de l’espanyolisme: acusa amb raó al govern Mas de la política de retalls, al temps que Izquierda Unida els practica a Andalusia o els consent a Extremadura i a altres indrets on es fan polítiques locals de dreta. Que els d’Iniciativa , vagin com els del PSC d’adversaris de la política “neolliberal” de Mas no deixa de ser una comèdia plena de mentides, perquè els seus governs han incentivat moltes privatitzacions (recordem les lluites de Parcs i Jardins a Barcelona). Quan critiquen als mossos de Puig amb raó no ens ha de fer oblidar la repressió que va practicar el conseller Saura: recordau Laura Riera, recordau la lluita de Saura contra els okupes, o recordem en el cas de Mallorca la política municipal d’IU en relació al Palau de Congressos. Es tracta d’una esquerra que diu respectar el dret de decidir però que ataca l’independentisme, com ho ha fet sempre, tancant files amb l’estat monàrquic (la desaparició institucional a Euskalherria hi té bastant a veure, i el fet que antics dirigents carrillistesde buròcrates sindicals com Tomàs Tueros vagin en llistes del filofeixisme de Rosa Díez ho diu tot de la degeneració carrillista cap al franquisme actualitzat).
[Continuar]

 

Però l’esquerra colonialista no acaba aquí. Aquesta esquerra colonialista en el cas del cinturó industrial de Barcelona no es dedica a atacar l’espanyolisme. L’empelt espanyol a Catalunya és manifesta amb personatges erudits com Sacristán, Fernández Buey o ara mateix Salvador López Arnal i amb el nul respecte en els fets, més enllà de la retòrica oficial, envers la política i la societat catalana de revistes de teoria política, exemples de Mientras Tanto, El Viejo Topo i altres, que s’expressen única i exclussivament en la llengua de l’imperi. Tot aquest sector intel·lectual que durant anys ha girant al voltant del PSUC o les seves derivants ha destacat pel menyspreu, la mentida contra el sobiranisme català adscrivint-lo a la burgesia catalana, quan la gran burgesia catalana és espanyolista  i aferrada a la monarquia que els seus parentius polítics han defensat des de la transició.
Però si alguna cosa em colpeix és que l’esquerra de l’esquerra, diguem-ne els hereus de l’antiga LCR en els seus cursets d’estiu tenguin referents d’aquests per a la formació de la seva militància, de manera que han possibilitat que les organitzacions actuals que tenien aquella per referent tenguin un paper marginal a Galícia, Euskalherria i als Països Catalans. Dic Països Catalans, un marc que no comparteixen ni al nivell que feia la LCR de l’any 1990, perquè de fet aquesta gent exigeix a la CUP, per posar un exemple que qüestioni la seva política en relació al marc nacional “pancatalà” quan en els fets els que es diuen federalistes mai no s’han pronunciat a favor de la lliure federació que emergeix com no pot ser d’altra manera de l’exercici de la sobirania. Sobirania, autogestió, independència, autodeterminació, són conceptes que van lligats i indiscutibles per a l’exercici d’un socialisme que no és l’estalinista ni el de la socialdemocràcia centralista. Aquest fet, comprensible per exemple per qualsevol anarquista que es “naturalment” partidari d’exercir el dret a decidir més proper, no és entès per les derivants carrillistes, ni per els anticapitalistes espanyols empeltats a Catalunya.
Salvador López Arnal, un empelt de l’esquerra espanyolista a Santa Coloma de Gramenet (població com altres majoritàriament empèltada durant el franquisme amb objectius colonialistes prou explicats pel mateix règim franquista), demanen a la CUP que siguin respectuosos amb la decisió de valencians i balears quan no ho són ells, quan han matingut els criteris de les divisions provincials bastits en el segle XIX segons els interessos de l’aristocràcia i de la burgesia espanyola. Exigeixen a la CUP  allò que ells no han exigit a l’Estat Espanyol durant anys, sense explicar que en el cas del País Valencià o de les Illes hi ha una burgesia botiflera enllaçada des de fa 300 anys amb els borbons que ha fet tot i més per espanyolitzar el territori. No deixa de ser curiós que alguns d’aquests personatges i partits que qüestionen a vegades determinades polítiques genocides dels imperialismes envers els pobles minoritzats, no siguin conscients del seu paper de cinquena columna de l’espanyolisme envers altres pobles minoritzats on hi viuen cada dia.
És de cínics fer valer els arguments dels anys d’aculturació envers algunes minories quan ells mateixos els practiquen en la vida diària en els territoris on viuen, on s’han imposat a sang 300 anys d’opressió. Però així és l’esquerra espanyola d’arrels carrillistes. No dic estalinistes perquè Comorera, que era profundament estalinista no pensava el mateix que pensen els intel·lectuals  de l’esquerra colonialista espanyola empeltats als Països Catalans.
Palma, 29 de desembre de2012.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!