Torno a insistir, necessitarem Exèrcit, sí o sí, però aquest ha de ser un model eminentment defensiu. És a dir, Catalunya no ha de mantenir una despesa en Defensa per damunt de les seves necessitats. Catalunya, pel seu tamany i per la seva posició geo-estratègica, no ha d’involucrar-se en missions a l’estranger, encara que siguin d’interposició, però sabem que aquesta és una posició que ha de considerar el govern de torn que hagi en la República catalana. La missió fonamental del nostre Exèrcit ha de ser defensa la nostra sobirania i seguretat per terra, mar i aire, davant de possibles amenaces externes.

Sota aquest punt de vista fonamental, l’Exèrcit que necessitarem no serà necessàriament de grans dimensions. Al contrari, nosaltres no necessitarem esquadres de bombarders, ni cuirassats o grans vaixells, ni tampoc grans divisions de tancs o submarins (no excloent que puguem tenir algunes unitats), ni tampoc míssils de llarg abast ni de terra-terra (una Defensa efectiva només contempla míssils terra-aire). Tampoc segurament no necessitarem avions de transport massa grans ja sigui material, ja sigui per unitats de paracaigudistes. Contemplat així, un Exèrcit defensiu significa un estalvi considerable pel país, comparat amb la majoria d’exèrcits existents dissenyats amb una concepció bastant més antiquada (i per tant més cara) que la estricta necessitat.

Pel que fa a les tropes de terra, i donada l’orografia tan variable i complicada del nostre país, necessitarem tenir unitats d’intervenció ràpida, no massa nombroses, però molt qualificades, on la velocitat per desplegar-se i arribar amb rapidesa a qualsevol lloc del país sigui el més fonamental. El transport de tropes i material mitjançant avions o ferrocarril no serveix per aquest objectiu. Té molt més sentit que la logística es faci amb una potent flota d’helicòpters, combinat amb el transport per carretera. El transport amb helicòpters té el gran avantatge de poder arribar a qualsevol indret amb rapidesa i amb orografia de muntanya de difícil accés. El transport per carretera, també té el seu gran avantatge actualment per velocitat i per poder-se fer durant la nit o amb poca visibilitat (en cas de boira). Són factors que s’han de tenir molt en compte, en considerar la mobilitat d’un Exèrcit i arribar amb rapidesa a qualsevol lloc requerit.

Combinat amb això, les casernes de les tropes de terra no haurien d’estar vora les ciutats (no té cap sentit quan l’objectiu és la defensa del territori), ni tampoc la seva mida hauria de ser massa gran. Això sí, cada caserna hauria de tenir incorporada en les seves instal·lacions la logística necessària pel transport i armament (helicòpters, canons, camions, etc). Un bon model de distribució de casernes seria el tenir-ne una a cada vegueria, tenint en compte que alguna es podria aprofitar d’instal·lacions existents (per exemple l’Acadèmia de Talarn). Amb aquesta distribució, es cobriria amb molta rapidesa qualsevol punt del territori i cada caserna es recolzaria en les altres casernes més properes. El treball en xarxa, com correspon als temps que vivim, també és aplicable en el camp militar.

Aquest és només un exemple del que podria ser el nostre Exèrcit. El volum de les unitats, la distribució dels objectius a cobrir, la compra o fabricació de l’armament necessari, així com d’altres qüestions ho haurà de decidir cada govern que mani en cada moment. Però la necessitat de tenir-lo, aquesta ha de quedar clara per a tots els ciutadans. Pel nostre propi be. Catalunya no pot ser un bon territori de pau sinó tenim qui la defensi. Pels que encara no ho tenen clar, cal dir-ho alt i fort: l’ordre públic, la seguretat interior i la lluita contra la delinqüència li corresponen a la policia, però la seguretat front les amenaces exteriors i la defensa de la sobirania territorial li corresponen a l’Exèrcit. Així de senzill, malgrat que encara hagi gent que, amb tota la bona intenció del món (o no?), ho confongui.