Literatura catalana moderna - Illes

Crònica sentimental de la transició – Records de les redaccions dels diaris oficials en els anys 60 i 70

 
Per Miquel López Crespí, escriptor
Els col·laboradors del règim més intel·ligents havien procurat anar canviant de camisa a mesura que la situació política estatal i internacional es va anar modificant. Després de la derrota de Hitler, les camises blaves anaren fent-se fonedisses. Amb el temps només eren permeses en determinats actes oficials. A l´hora dels pactes amb els Estats Units, molts ja no volien recordar el seu passat recent
A mitjans dels setanta encara feien feina als diaris de Ciutat alguns dels periodistes endollats pel règim. Qui no recorda la farsa de lliurar el carnet professional a gent que havia donat suport al Moviment? Els franquistes convertiren en oficials de l´exèrcit aquells qui tenien el batxiller elemental. En acabar la guerra els guanyadors anaren col·locant milers d´aquests personatges a oficines i llocs de comandament. En relació al periodisme, bastava demostrar que havies estat membre de Falange i ja tenies un lloc de responsabilitat a qualsevol publicació. Després, perfeccionaren el sistema. Feien uns ridículs cursets a Madrid. Unes trobades que et servien per a anar pujant esglaons i llocs de direcció. El Moviment anava creant els seus periodistes, els servils que lloaven la dictadura cada dia.
Els col·laboradors del règim més intel·ligents havien procurat anar canviant de camisa a mesura que la situació política estatal i internacional es va anar modificant. Després de la derrota de Hitler, les camises blaves anaren fent-se fonedisses. Amb el temps només eren permeses en determinats actes oficials. A l´hora dels pactes amb els Estats Units, molts ja no volien recordar el seu passat recent. Però restaren al servei del Caudillo nombrosos incondicionals, persones que ho devien tot a la seva fidelitat al falangisme. Ombres d´un passat recent aferrades a les velles consignes de la victòria del trenta-nou, als èxits inicials de les tropes hitlerianes que conqueriren Europa. En començar a escriure a les seccions de Cultura encara vaig conèixer munió d´exdivisionaris que havien sobreviscut al fred de Rússia en els quaranta, curiosos personatges implicats en la repressió contra l´esquerra illenca que sempre es feien els despistats quan els demanaves alguna informació d´aquella època tenebrosa. De cop i volta esdevenien amnèsics quan s´enfrontaven amb la curiositat dels joves. Com si realment mai no haguessin conegut el que va passar en els anys en els quals eren senyors indiscutibles de vides i hisendes. A les tertúlies que organitzaven els excombatents, només xerraven entre ells. Callaven, canviaven de conversa quan t´hi apropaves. Endebades tantes precaucions! Ningú ignorava que es passaven la vida parlant del món que haurien pogut bastir si els russos no haguessin derrotat els alemanys, italians, espanyols, tots els voluntaris nazis de l’Europa antibolxevic a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad. Semblava mentida que, amb les dècades que portaven a la redacció, no sabessin que, a conseqüència de la curvatura del sostre, el ressò de la seva veu arribava sovint nítida i clara fins a les taules on nosaltres preparàvem el suplement de Cultura. Com si durant més de quaranta anys no s´haguessin mogut del racó que ocuparen quan, el juliol del trenta-sis, entraren armats al local i n´expulsaren els antics redactors.
Vaig ser a temps de conèixer Onofre Arbona, que lluità aferrissadament contra l´Exèrcit Roig en el front de Leningrad. Perdé dos dits de la mà dreta a causa del fred. Era un antiamericà exaltat. Recordava la pèrdua de Cuba i Filipines, la destrucció de la flota espanyola per part dels moderns creuers ianquis a Cavite, Santiago de Cuba i Manila. Sempre deia que, sense el desembarcament de Normandia, els alemanys, italians i romanesos haurien pogut vèncer el comunisme. Criticava Hitler per no haver aprés les lliçons de la derrota de Napoleó quan volgué conquerir l´antiga Rússia tsarista: les immensitats de les planures d´aquell país inabastable, el fred, la ferma resistència dels russos que, igualment que els guerrillers espanyols del segle XIX, sabien emprar qualsevol tàctica militar per vèncer l´invasor: la guerra de guerrilles o la formació clàssica, que els oficials del Tsar havien après dels militars prussians.
-Als alemanys –deia Onofre Arbona-, els succeí el mateix que als francesos. Caigueren en les mateixes trampes. Els russos cremaven les ciutats, els recursos que podien servir per alimentar un exèrcit de més de cinc-cents mil homes, per a refugiar-se del fred. No es podia lluitar, com en la Primera Guerra Mundial, en dos fronts alhora. Els militars ho advertiren. Però Hitler no escoltava ningú. No li agradava sentir la veritat. Destituïa els alts comandaments que no li seguien el corrent, els que no acceptaven les ordres sense discussió. Així no es podia guanyar mai una guerra!
Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero!
Les redaccions eren curulles d´aquesta mena de personal. Seien a les taules que tenien assignades en els racons més foscos del local. Els més antics explicaven que sempre els havien vist asseguts, petrificats rere les tauletes que ocuparen un llunyà estiu del trenta-sis. Talment fossin els mobles, les columnes que sostenien el sostre. Ningú no sabia quina feina feien, per quins estranys motius continuaven en nòmina. A vegades els veies escriure en aquelles atrotinades màquines dels anys vint, o a mà, emprant la tinta que contenien els vells tinters de porcellana blanca provinents d´èpoques ignotes. Què escrivien? Mai no es va saber amb certitud. Els més entesos en els misteris dels diaris suposaven que redactaven necrològiques, algun reportatge sobre curses de braus i boxa. Potser eren els autors de la secció d´efemèrides on, diàriament, els interessats per la història oficial, podien trobar un resum de la vida de don Pelayo, Guzmán el Bueno, Hernán Cortés, Isabel la Católica, els conqueridors espanyols d´Amèrica…
Tampoc no hi mancava, ben detallat, el relat de les batalles victorioses del general Franco, les biografies de Ramiro Ledesma Ramos, Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera, el general Moscardó… Altres, s´entretenien retallant grogosos diaris que col·locaven en unes velles carpetes guardades en uns misteriosos arxius.

En aquell temps les redaccions eren plenes de fum. Pertot cendrers curulls de llosques, papers pel terra, el renou sec de les linotípies funcionant sense aturar. Amb prou feines podies entrellucar més enllà del lloc on estaves situat. Quan anava al diari em submergia en aquell univers ple de ressons llunyans. Malgrat els fastos de la dictadura, la censura i la manca absoluta de llibertats, la Mallorca turística de finals dels seixanta ja no tenia res a veure amb la grisa postguerra
En aquell temps les redaccions eren plenes de fum. Pertot cendrers curulls de llosques, papers pel terra, el renou sec de les linotípies funcionant sense aturar. Amb prou feines podies entrellucar més enllà del lloc on estaves situat. Quan anava al diari em submergia en aquell univers ple de ressons llunyans. Malgrat els fastos de la dictadura, la censura i la manca absoluta de llibertats, la Mallorca turística de finals dels seixanta ja no tenia res a veure amb la grisa postguerra. Ens visitaven milions de turistes. La música cridanera, els cotxes i autobusos plens d´alemanys, anglesos, suecs i francesos circulaven en direcció a platges i els llocs d´esbarjo: sales de festa, infinitat de discoteques, espectacles on actuaven els més renombrats cantants del món… Al·lotes amb minifaldilla i anglesos amb calçons curts circulaven pels carrers que conegueren les desfilades de militars i falangistes, els exaltats mítings del comte Rossi, les passejades de l´escriptor Llorenç Villalonga de bracet d´Alfonso Zayas i el policia Francisco Barrado. Els antics falangistes de la redacció només es relacionaven amb el director, un dels recomanats del règim que manà un regiment a les batalles de Belchite i l´Ebre però que, a causa del seu conservadorisme catòlic, anà derivant vers unes posicions properes a don Juan, l´etern aspirant a la corona d´Espanya vetat pel general Franco. Era l´únic que s´aturava uns moments a parlar amb les fantasmals ombres de la guerra. Enmig del fum i, si estaves atent al moviment dels llavis, podies endevinar que els preguntava sobre la seva salut o, qui sap, els animava a continuar amb aquelles tasques estranyíssimes que els ocupava.
Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme… Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart.
Ens semblava que estàvem canviant el món! Les nostres preferències anaven enfocades a destacar les obres dels grans escriptors catalans i estrangers. Als vint anys imaginàvem que el món cultural de les Illes vivia pendent de les meves col·laboracions i les de Damià Huguet, Damià Ferrà-Ponç, Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà… Quina dèria, la passió per la literatura! Pensàvem que parlant de Miguel Hernández, Luis Cernuda, Bertold Brecht, Walt Whitman, Vladimir Maiakovski, Pablo Neruda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, enfortíem les posicions de l´esquerra i ajudàvem a debilitar la dictadura.
Els vells combatents de la División Azul, els antics oficials que llegiren el ban del general Goded davant Cort el juliol del trenta-sis, miraven el racó on escrivíem una mica espantats. De lluny estant, quan el fum de les cigarretes disminuïa un poc, els veies fullejant el diari acabat de sortir de màquines. Sorpresos, miraven la fotografia de Lenin, Gabriel Alomar i Rosa Luxemburg amb què Xim Amengual il·lustrava els nostres escrits. Ben segur que els dominaven reflexions amargues, pensant que, d´ençà de l´arribada massiva del turisme i la coneixença de les resolucions del Vaticà II, el règim havia entrat en decadència. Imagín que no podien entendre les nostres rialles, la confiança en un futur de llibertat que omplia i donava sentit a uns jovençans que acabaven de fer el servei militar.
Onofre Arbona era l´únic redactor procedent del passat que compareixia prop de les taules on feinejàvem. Per a nosaltres era una font preciosa d´informació de la Mallorca de la guerra i la postguerra. El convidàvem a un puret i petàvem la conversa en qualsevol moment i circumstància. El veies alegre, animat, quan recordava les aventures de la seva joventut, de la febre de la Revolució Nacional-Sindicalista, avortada pels oportunistes, els carlistes i l´església catòlica, com solia explicar. Es vanava de ser un falangista autèntic, un fidel seguidor de Manuel Hedilla, el successor de José Antonio Primo de Rivera, condemnant a mort per Franco. L´escoltàvem atentament quan ens parlava de la conspiració dels militars, Ramón Serrano Suñer i els monàrquics de totes les tendències contra el llegat del fundador de Falange Española. Quan commutaren la pena de mort a Hedilla, l´enviaren desterrat a les Illes i el pogué conèixer personalment. Subsistia de mala manera, mitjançant uns diners que els pocs amics que li restaven en el Moviment li enviaven cada mes. Sembla que va fer feina a les obres d´ampliació del port de Palma. Una vida complicada, sempre vigilat per la policia.
El redactor ens informà de les trobades amb Hedilla als bars de les Drassanes i el Born. Els espies de Franco vigilaven Hedilla dia i nit i segurament informaven a les autoritats de les reunions. Parlaven, en veu baixeta, de la Revolució traïda pels militars, de les persecucions a les quals estaven sotmesos els seguidors del pensament autèntic de José Antonio i de com, les il·lusions juvenils que els impulsaren a combatre el socialisme i l´anarquisme, la idea de bastir una Espanya nova, antimarxista sí, però també anticapitalista, acabaren en el femer, servint solament per a enlairar a les altures del poder una cort d´aprofitats i vividors.
Els altres membres de la seva generació el fitaven amb mirada reprovadora i més d´un es negava a saludar-lo en arribar al diari de bon matí. Trobaven que Onofre Arbona els traïa donant conversa i, el que era pitjor, una valuosa informació del passat, als rojos que, sense cap mena d´impediment, anaven ocupant les pàgines de Cultura.
-Per molt menys del que vosaltres escriviu hi hagué gent que morí d´un tret al cap per les carreteres i als murs dels cementiris mallorquins –explicava, seriosament, en veure com continuàvem sense variar la línia de les col·laboracions.
I afegia, aprofundint en els seus pensaments, com si retornàs des de la fondària d´un passat remotíssim:
-Podeu escriure tot això gràcies a la nova llei de premsa de Fraga Iribarne. Ara, la responsabilitat és vostra, del director de la publicació. I, talment com han autoritzat la publicació de certs llibres i la projecció de determinades pel·lícules als Cineclubs, us deixen publicar perquè ningú no llegeix els suplements culturals. A més… qui coneix, a Mallorca, Rosa Luxemburg, Gramsci, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre? No us faceu il·lusions! No penseu que estau canviant el món i la societat illenca a través dels vostres articles! Ni el director sap qui són els autors que comentau! Crec que no coneix qui és en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet o en Josep M. Llompart! Aquí mai ha interessat la cultura. Potser els únics que volien la formació del poble eren els antics republicans, homes com Emili Darder, preocupats fins al màxim pel benestar de les classes populars. Quan el mataren com un ca davant els murs del cementiri, assegut damunt una pedra perquè no s´aguantava dret, enmig de les riallades d´oficials i beates, ningú ignorava que era innocent. Érem covards, cal reconèixer-ho. Aquell ambient de follia ens tenia trastornats. Ens havia fet perdre la raó. Crèiem en la famosa conspiració comunista per fer d´Espanya una nova Rússia. Pensàvem que els republicans obrien la porta a la col·lectivització de les terres, a l´esclavatge de la humanitat. Abans del Moviment, Hitler i Mussolini esdevengueren l´única esperança ferma per fer front al comunisme soviètic. Vàrem creure a ulls clucs les mentides de la premsa oficial, tot el que escrivien intel·lectuals com Llorenç Villalonga en suport del feixisme i contra la cultura catalana. Ara, passats els anys i sense poder-hi fer res, puc constatar com ens deixàrem utilitzar i, en el fons, esdevenguérem actors voluntaris o involuntaris d´aquella folla orgia de sang.
Ens deixava una mica pensatius, sense arribar a creure que la realitat política i cultural era tan desesperançada com explicava Onofre Arbona. Haurien de passar alguns anys per a copsar la poca la poca importància que la societat donava a la cultura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!