Literatura catalana moderna - Illes

Els partits no poden ser el cau d’unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d’unes executives eternes que només s’animen en el moment de fer les llistes. S’hauria d’aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d’iniciatives democràtiques que donin vida a l’esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d’iniciatives populars… La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica del Pacte de Progrés: la defensa del Pacte.

Acumular càrrecs o fer país?

 
Un article de Llorenç Capellà publicat recentment (“Governar o fer país”) enceta un debat que crec de gran importància. L’escriptor i amic analitza la situació política actual, especialment el paper d’Els Verds i del PSM en el Pacte, i es demana si la gran qüestió de la política autonòmica es redueix tan sols a gestionar, sense fer gaire soroll “afegint oli als engranatges que grinyolaven del Consolat de Mar” (la qual cosa hauria fet el PSM en opinió de Llorenç Capellà) o ser exigent i avançar, com Els Verds, el l’execució d’ un programa (en aquest cas la preservació dels nostres recursos i territori) caigui qui caigui, malgrat que sovint “no bastin una dotzena de cabassos per a recollir els renecs dels seus agreujats”.

Vet aquí com Llorenç Capellà situa de nou el problema de certa esquerra oficial, les seves mancances i debilitats just en el moment en el qual, aquesta esquerra ha assolit el grau més alt de poder institucional de la seva història. Sovint, ho comprovam cada dia, els aparells en el poder aparells imaginen que gestionar l’existent és fer política d’esquerres. Com si no fos tasca normal dels nostres funcionaris l’aconseguir que l’ensenyament, la sanitat, la cultura, el medi ambient, benestar social, treball o obres públiques marxin a la perfecció. Moltes vegades confonen la feina de provar de resoldre els problemes dels ciutadans amb un “canvi de societat” de connotacions històriques.

Llorenç Capellà, en el començament del seu article, en posava un exemple clar i llampant quan deia, parlant del rebuig de Jordi Pujol a la proposta del PP d’entrar en el govern espanyol: “L’objectiu de CIU no era acumular càrrecs, sinó fer país”. Afirmacions que serveixen per a mesurar la distància infinita que hi ha entre els polítics de la burgesia del Principat i els nostres aprenents de bruixots. Aquí, a diferència de Pujol, el que és considerat “políticament correcte” és precisament el contrari del que afirma el dirigent del Principat. Com més càrrecs aconsegueixes en les negociacions, com més sous pots repartir entre els teus, més encertes en la línia política i més t’allunyes de l'”utopisme esquerranós i nacional”. “Fer país” a les Illes encara és considerat una forma de perillosa utopia que no porta enlloc. Una recent història del PSM que circula entre nosaltres en fa bandera, de tot aquest pragmatisme d’anar per casa, i situa les idees de reconstrucció nacional, socialisme, república o autodeterminació en el camp de l'”ultraesquerranisme social i nacional”. Per mi ha estat molt curiós llegir aquesta obra on, fent directa referència a qui signa el present article, l’estudiós considera “verbalisme extremista” el que Gabriel Alomar, Emili Darder, Josep M. Llompart o Joan Fuster ens ensenyaren amb el seu exemple personal. Ens demanam si es pot “fer país” atacant d’aquesta manera els qui, com el mateix Llorenç Capellà, Antoni Serra, Jaume Santandreu, Isabel Clara-Simó, Gabriel Janer Manila, Jaume Fuster i els centenars d’intellectuals catalans -per no dir milers!-, participaren al Congrés de Cultura Catalana dels anys de la transició lluitant precisament per portar endavant les idees ara considerades “extremistes”. La lluita per una constitució que reconegui el dret a l’autodeterminació i la possibilitat de la federació entre els diferents Països Catalans és el més “normal” que hom pugui defensar en una societat democràtica i no té res a veure amb cap mena de “retòrica extremista”.

Demonitzant l’esquerra progressista no podem “fer país”. En confondre de forma permanent la lluita pels més essencials principis democràtics amb “integrisme ideològic” no anam a part ni banda. Jordi Pujol deu ser, per aquests sectors enemics de la coherència en els principis, un element perillossíssim.

Aleshores, si entenem com un “gran avenç” en la història d’un collectiu la plasmació concreta (en forma de càrrecs i de sous) de l’abandonament de tota idea de lluita conseqüent per uns objectius nacionals i socials, poca cosa haurem entès del que significa “fer país”.

Josep Portella, el conseller de cultura del Consell Insular de Menorca escrivia al respecte en el llibre El repte del 2003: reflexions i propostes: “Un partit polític, un govern que respon -com el nostre- a una suma de diferents partits polítics, no ha de pretendre, únicament, realitzar la millor gestió possible, promoure iniciatives per respondre a la multitud de qüestions que una societat com la nostra planteja, sinó que també ha de saber projectar futur. Projectar futur, que per a mi significa anar més enllà de la simple planificació, és avui una actitud revolucionària. És així perquè una de les bases de la política conservadora és, precisament, la de situar-se únicament en el moment present, en la gestió… no existeixen ideologies, per tant, només es jutjaran els resultats econòmics”.

Josep Portella té tota la raó del món. L’esquerra ha de tenir una ideologia, unes senyes d’identitat pròpies. Per això cal recuperar moltes de les reivindicacions del temps de la transició que no s’aconseguiren, ofegades per tones del més barroer pragmatisme. L’esquerra hauria d’aprendre a reinterpretar la realitat per a copsar-la de forma nova, lluny d’aquesta criminalització constant de la utopia i de les idees d’avenç nacional i social. S’ha d’ampliar i renovar la nostra democràcia (pensar en la millora democràtica no és caure en cap “extremisme verbalista”, en cap “fonamentalisme forasenyat”). S’ha de recuperar la política per als ciutadans. Regenerar l’ambient que envolta els que gestionen el poder. Evitar que els electors hagin de pensar allò tan conegut de “tots són iguals; només els importa el sou”. Els partits no poden ser el cau d’unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d’unes executives eternes que només s’animen en el moment de fer les llistes. S’hauria d’aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d’iniciatives democràtiques que donin vida a l’esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d’iniciatives populars… La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. Tot és útil per a consolidar, fer avançar i ampliar la democràcia. I el nacionalisme d’esquerres hauria de ser el més obert a totes aquestes propostes de renovació de la societat. Restar aturats en el recompte dels càrrecs, marginar la lluita per “fer país” de debò, demonitzar com a “fonamentalista” qui manté l’esperança en la transformació de la societat, en les idees i l’exemple que várem heretat de Gabriel Alomar i Joan Fuster no ens és útil per bastir el futur. En les passades eleccions el PSM va perdre un diputat. En les properes en podria perdre un altre de no situar l’eix de la feina en la transformació de la societat. El camí del “pragmatisme”… és sempre el més adient per a triomfar? Tan sols era una pregunta.

(4-III-02)
 

No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, ‘un error que no s’ha de repetir’, un parèntesi en la ‘normalitat’ del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d’esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)

Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s’esdevengui el mateix. Passat l’estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l’autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d’una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l’autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d’Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich.

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.

Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l’èxit o del fracàs de l’experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d’ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l’esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s’apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.
El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s’esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D’ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d’ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d’anar solucionant els greus problemes heretats d’un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.
Des d’aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l’actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l’experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, “un error que no s’ha de repetir”, un parèntesi en la “normalitat” del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d’esquerra hem ajudat a situar en el poder.
Som ben conscients de les debilitats i mancances d’alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l’edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s’apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d’identitat que en bastir els fonaments d’una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.
Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d’un quart de segle de renúncies i abandonaments.
I precisament perquè ho sabem és pel que hem d’estar alerta i vigilants.
Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L’objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d’unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L’actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l’agricultura, la indústria i l’artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d’identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d’autogovern.
Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d’esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l’imprescindible treball d’Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923)per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s’esdevengui el mateix. Passat l’estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l’autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d’una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l’autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d’Emili Darder i de Gabriel Alomar.
Miquel López Crespí
(1-IV-02)