Literatura catalana moderna - Illes

La ràdio en els anys cinquanta

Per Miquel López Crespí, escriptor

Cap a mitjans dels anys cinquanta hi havia poques cases a sa Pobla que no tenguessin ràdio. Alguns ciutadans poc illustrats imaginen que els pagesos o menestrals de poble no estaven interessats a fer despeses en aquesta mena d'”electrodomèstics”. Mai no s’han equivocat tant. La ràdio, mercès a les informacions i programes que emetia aquest mitjà de comunicació tan important -malgrat la ferrenya censura franquista- era un dels aparells més sollicitats d’aquell moment històric. El “Pilot” (sèrie 90), la “Philipps”, “Marconi”, “Telefunken” o “Iberia”, entre moltes altres marques, eren les més sollicitades. Una “Iberia” de la sèrie “Record” valia 2.997 pessetes i es podia comprar a la “Casa Vda. de Miguel Mas” del carrer de Crestatx, números 14 i 16 de sa Pobla. El preu era elevat si pensam que, en bona anyada, un quilo de patates per a l’exportació es podia pagar a quatre pessetes. Però així i tot la gent feia el sacrifici i sovint es compraven a terminis. A Can Mas donaven dos anys per a pagar la ràdio, i a més el comprador també tenia dos anys de garantia.
Aquestes eren les ràdios “modernes”. Jo encara he estat a temps de veure aparells dignes d’estar dins d’un museu. Eren les primeres ràdios arribades a sa Pobla en els anys vint i trenta. Algunes de marques indestriables, possiblement fetes a Mallorca amb material vengut expressament de Madrid, València o Barcelona. Altres eren els famosos models de l’antiga “Unión Radio” d’abans de la victòria franquista, o de la marca “Casa Castella”, molt famoses també pels anys vint.
La ràdio sempre va ser -malgrat el preu a vegades prohibitiu dels aparells- una de les aspiracions de les classes populars de l’estat espanyol, i la pagesia i menestralia illenques no era cap excepció a la regla. Recordem, a tall d’anècdota informativa, que en temps de la República, concretament a l’any 1933, ja hi havia a l’estat espanyol seixanta-vuit emissores, cent-quaranta sis mil receptors i trenta revistes que posaven el món de la radiodifusió a l’abast del públic del moment.
Evidentment, amb la victòria franquista la censura i el control falangista i nacional-catòlic s’havia apoderat de les emissores. Moltes companyies de radiodifusió varen ser saquejades pels guanyadors i a partir de 1936 (a la “zona franquista”) i 1939 (a tot l’estat) res no va escapar a la vigilància inquisitorial dels que havien acabat amb la llibertat i la democràcia.
El prestigi de la ràdio com a sistema d’informació venia ja dels temps de la guerra, quan la gent sentia els “partes” dels dos governs en pugna. En temps de la Segona Guerra Mundial les ràdios d’ona curta servien a la perfecció per rompre el blocatge falangista en tot el que feia referència a la informació sobre el conflicte.
La meva família, a sa Pobla, tenia una preciosa “Telefunken” que havien comprat a terminis a mitjans dels anys quaranta. Aquesta joia -que tenc aquí, funcionant al costat de l’ordinador amb el qual escric aquest article- disposava d’ona mitjana, curta i extracurta. Tot plegat una meravella que ens permetia burlar la censura franquista i, mitjançant Ràdio París, Londres o Moscou, estar assabentats de tot el que políticament i culturalment s’esdevenia en el món.
Escoltar les emissores prohibides, principalment Ràdio Espanya Independent, controlada pel PCE i que emetia des de Bucarest, era tot un ritual en aquells anys de fosca tenebror dictatorial. Les emissores de l’estranger només es sentien quan hi havia tan sols els de la casa; mai es sintonitzaven en presència de gent estranya o veïns. La cosa era massa seriosa per jugar-hi. Et jugaves interrogatoris i tortures de la Brigada Social si s’hagués sabut que empraves la ràdio de forma “incorrecta”.
Però la ràdio en aquells anys de privacions de tota mena (encara hi havia les targes de racionament!) era la porta oberta a tots els misteris, la Internet del moment. Ràdio París se sentia fins i tot en l’ona mitjana. No en parlem si anaves a l’ona curta. Aleshores el món sencer podia ser de l’oient amb la mateixa força que avui, amb Internet, pots llegir un diari de Veneçuela, Canadà o Roma. En el fons, l’ona curta tirava pel terra tot l’impressionant muntatge inquisitorial de la dictadura franquista. I, malgrat la censura, aquella família que disposàs d’un aparell com el nostre tenia, en l’aspecte informatiu o de formació cultural, tot el que volgués al seu abast. Ara, el món de la ràdio dels anys quaranta i cinquanta pot semblar un no-res davant els avanços de la televisió i Internet. Però, malgrat que ara podem trobar multitud de notícies si ens connectam a l’ordinador i, mitjançant qualsevol servidor, anam a cercar informació vers qualsevol indret del món, hauríem de reflexionar en el que significava tenir al teu abast el poder d’una ràdio. Sintonitzant Paris, Londres o Praga, seguint segons quins programes, l’habitant del tancat univers de la dictadura, podia escoltar la veu de molts dels escriptors i polítics exiliats per la dictadura. Per posar un exemple senzill, bastaria dir que la primera vegada que vaig sentir la veu de Dolores Ibarruri, “La Pasionaria”, de Santiago Carrillo o de Winston Churchill va ser precisament a mitjans dels cinquanta per la nostra “Telefunken”. L’oncle i el pare, que havien lluitat a favor de la República, al vespre, després de sopar, es tancaven a l’habitació i, com qui oficia un misteriós ritu d’una religió incògnita, movien el dial per a cercar notícies, les informacions que el feixisme ens negava. Ho record com si fos ara mateix: en la fosca de la cambra, assegut en unes cadires de bova que teníem al costat de la ràdio, l’oncle José cercava la sintonia de Ràdio París o qualsevol de les emissores estrangeres que emetien per a l’estat espanyol. El llumet que illuminava dèbilment el quadre d’emissores que es podien trobar, l'”ull màgic”, de color verd, que s’eixamplava i tancava misteriosament sempre que trobava una emissora, poblaven aquelles nits d’un misteri especial.
Però també existia el món “oficial” de la radiodifusió. A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca creada l’any 1932. A l’illa, Ràdio Mallorca va ser l´única emissora fins que, pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: “Radio Juventud de Felanitx” i “Radio Juventud de Inca”. Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l’any 1959. També hi havia altres emissores de la “Cadena Azul de Radiodifusión”, la “CAR”. A sa Pobla era molt escoltada “Radio Juventud”, que emetia des d’Inca. La revista de sa Pobla “Vialfàs” publicava sovint els anuncis de “Radio Juventud”. Com explica la GEM, aquesta emissora: “Emetia cròniques esportives, taurines, audicions de rondalles i, a més, tenia un grup de teatre propi”. En foren directors Tomàs Cardeñas (1954) i Francesc Homar (1954-56).
El món de la ràdio “oficial” era format per un “imperi” radiofònic en mans de la dictadura de més de dues-centes emissores d’ona mitjana (la “normal”) i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos grans eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades. Hi havia aleshores dotze emissores de Radio Nacional de España i set de Radio Peninsular. El que s’anomenava la radiodifusió no estatal era formada per les cadenes institucionals següents: la “Cadena Azul de Radiodifusión”, amb trenta emissores; la “Cadena de Emisoras Sindicales”, amb vint-i-set; la COPE, amb quaranta-cinc; i la “Red de Emisoras del Movimiento”, amb setze. La “Compañía de Radiodifusión Intercontinental”, amb sis emissores, la “Sociedad Española de Radiodifusión”, amb cinquanta-quatre, i “Radio España” de Madrid i Barcelona eren el reducte, igualment controlat políticament, del món de l’empresa privada.
Recentment “El País-Aguilar” ha editat el llibre de Pedro Barea La estirpe de Sautier: la época dorada de la radionovela española (1924-1964). És una acurada aproximació als orígens de la ràdio a l’estat espanyol i un estudi molt interessant del que s’ha anomenat l'”època daurada de la ràdio espanyola”. Època que aniria des de la victòria feixista l’any 1939 fins a 1959. És una època “daurada” per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta “victòria” va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galicia o Euskalherria. En aquest article només acceptam l’adjectiu “daurada” en el que fa referència a les possibilitats tècniques d’aquest mitjà informatiu. Recordem que cap a mitjans dels anys cinquanta són els nord-americans els que, poc després de la signatura del pacte de collaboració militar amb el règim espanyol, modernitzen tota l’estructura de la radiodifusió de l’estat. Les aportacions tècniques d’alemanys i italians (que tant havien fet per ajudar a la victòria de Franco) havien quedat endarrerides. Per això els ianquis envien un dels seus millors tècnics en la matèria. Es tracta de Robert Kieve, que amb material modern a la seva disposició, situa les possibilitats tècniques de la ràdio a l’alçada europea del moment. Per a la dictadura el control de la informació i de la cultura era un dels puntals bàsics de la seva dominació política. Tenir la gent “entretinguda” i desinformada era la tasca essencial dels censors franquistes. I així com en els seixanta tots els esforços del franquisme anaren encaminats a controlar la naixent televisió, en els cinquanta les prioritats, tant de control com d’inversions, s’enfoquen vers la ràdio.
Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els “partes”, les xerrades religioso-polítiques d’aquell dogmàtic agent de la reacció més extremada, el Padre Venancio Marcos. Els espais de “diversió” van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa “Cabalgata fin de semana”. Naixia igualment el famós “Carrusel deportivo”, i Matías Prats esdevenia el “monstre” de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus “Teatro del Aire” -a la SER- i “Teatro Invisible” -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovelles, que marcaran la consagració professional d’actor com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, Mariano Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz… Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d’Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d’anys de ràdio oficial franquista.
La radionovella també va ser “mobilitzada” pel règim en la seva lluita contra el “comunisme” i la “conspiració maçònica universal”. En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al “comunisme internacional” que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a “desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo”. Radionovelles polítiques, entre moltes d’altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d’Henry Troyat. Llamas de redención es una apassionada apologia dels “valors” religiosos del nacional-catolicisme.
De totes maneres l’èxit clamorós dels serials anà acompanyat d’un cert allunyament -relatiu, és clar- dels temes d’estricta propaganda política del règim. El serial més escoltat en aquells anys va ser Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També destacaren per l’èxit d’audiència Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.
Aquesta és l'”España oficial”, en tot el que fa referència a la ràdio. Però, com hem dit al començament d’aquest article, l’ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d’altres realitats. A finals dels anys cinquanta Ràdio Espanya Independent tenia programes exclusius dedicats a les diverses nacions oprimides per l’estat feixista espanyol. Per als habitants atemorits de la dictadura, allò sí que va ser un descobriment. De cop i volta descobríem totes les potencialitats culturals de les nacions oprimides. El nostre interès per la ràdio i les seves immenses possibilitats comunicatives s’ens obrí de sobte. En poc temps esdevindríem agosarats corresponsals d’aquesta emissora que, patrocinada pel PCE, emetia des de Bucarest fent creure que era una emissora “pirenaica”, com deia en la seva presentació. Ho he deixat escrit en el llibre Temps i gents de sa Pobla, que acaba d’editar el Consell de Mallorca amb collaboració amb l’Ajuntament de sa Pobla. Un fragment del capítol dedicat a la història dels corresponsals poblers parla precisament dels meus contactes amb la ràdio. Ho vaig explicar de viva veu als alumnes dels instituts del meu poble durant el II Encontre d’Escriptors Poblers.
Aquest fragment que fa referència a la ràdio diu: “Enguany, aquest emotiu encontre entre escriptors -que ja comença a ser una arrelada tradició poblera- va estar dedicat als corresponsals de premsa. En el local d’Es Cavallets hi hagué un debat força interessant referent al paper del corresponsal i al llenguatge periodístic com a gènere literari. Els corresponsals i escriptors presents respongueren a les preguntes dels estudiants de l’Institut Can Peu Blanc. Jaume Gelabert, Margalida Socias, Jordi Soler, Joan Payeras, Miquel Segura, Miquel López Crespí, Ramon Beltran, Onofre Pons, Enric Segura, Sebastià Alorda, Jaume i Eugeni Triay, Pere Bonnín, Francesc Gost i Alexandre Ballester evocaren les seves vivències en l’exercici de l’activitat periodística.
‘Evidentment, en temps de la dictadura, mancats de llibertat, sense poder explicar cap dels autèntics problemes del poble, era un vertader exercici d’intelligència portar endavant una corresponsalia. Com explicaren Miquel Segura, Pere Bonnín, el mateix Jaume Gelabert, es tractava de fer la crònica d’un poble, la història cultural, esportiva, sentimental, econòmica -i alguna vegada, luctuosa- de la nostra vila tenint cura de no provocar l’animadversió de les “forces vives” (ens referim, és clar, al batle, rector i capità de la guàrdia civil). Si complicat era provar de fer aquesta tasca en un diari del “Movimiento”, molt més laberíntic i perillós era ser corresponsal de les emissores de l’oposició antifranquista. Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l’emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d’Astúries, allà pels anys 1962-63. Joves com érem, collaborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pellícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l’Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d’autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l’emissora. Altres materials feien referència a la manca d’habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d’escoles i instituts, a l’abusiu cost de l’ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l’atur i de l’emigració forçosa… qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia. Un dels principals problemes que tenia era aconseguir que la Policia Política (la temuda Brigada Social del règim) no pogués identificar l’autor de la crònica si la carta queia en poder seu. Nosaltres havíem d’enviar els treballs a adreces de París, Roma o Estocolm (normalment les seus del PC d’aquells països) que podien estar controlades. Aleshores fèiem moltes còpies amb paper de calcar. Imaginàvem que, si interceptaven la carta, no podrien identificar mai el model de màquina d’escriure, i molt manco el nom de l’autor de l’article.
‘En acabar l’acte d’homenatge als escriptors i corresponsals poblers hi hagué un dinar de germanor a Can Quic, on el batle Jaume Font lliurà un diploma de reconeixement, començant pel més veterà, Jaume Gelabert, que l’any 1947 ja escrivia en el diari Baleares”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!