Literatura catalana moderna - Illes

Solidaritat Catalana per la Independència

PUJOL CONTRA L’INDEPENDENTISME
La convicció generalitzada que l’independentisme ha estat sempre minoritari fins a la sentència de l’estatut del 2010 és probablement errònia. Només una dada: en el mític concert de Lluís Llach al Camp del Barça de 1985 les graderies van esclatar en estelades. L’independentisme, és a dir, la voluntat d’arribar més tard o més d’hora a la independència de Catalunya, ha estat una força latent però constant i prou estesa durant tots els anys de l’anomenat pujolisme.

El “pujolisme” passarà segurament a la història com aquella ideologia regionalista col•laboracionista que va impedir que l’independentisme es manifestés en tota la seva magnitud durant els primers trenta anys del post-franquisme. Aquest regionalisme disfressat de nacionalisme fou la força que va permetre la pervivència a Catalunya de les antigues estructures polítiques, jurídiques, ideològiques i econòmiques del franquisme. El pujolisme fou un pacte entre una elit catalana i l’oligarquia castellana reconvertida en democràcia formal, en virtut del qual aquesta elit controlaria l’escenari català a canvi d’una participació en els beneficis de l’anomenada “casta extractiva”, la que fa cinc-cents anys que viu sense produir res a costa de l’esforç d’altri. Molts polítics catalans de les dues forces hegemòniques, CiU i PSC (i en menor mesura d’altres), han viscut tres decennis de privilegis, beneficis i prebendes, especulació, comissions i corrupteles, o fins i tot de l’exercici de la corrupció sistemàtica a gran escala, amb l’estat i la fiscalia espanyoles mirant cap a una altra banda perquè així ho estipulava el pacte.

És cert que l’elit castellana va haver de fer grans concessions, com empassar-se la creació dels mitjans de comunicació catalans (tot i que a ells els hauria agradat que fossin ideològicament castellans però en llengua “vernácula”), o la immersió lingüística a les escoles. Però aquest era el preu que s’havia de pagar per mantenir endreçat l’anomenat “oasi” català.

Tot va saltar pels aires amb el primer tripartit. Pasqual Maragall es va acostar a l’independentisme pactant amb ERC, i automàticament va esdevenir un president incòmode a Madrid, fins i tot per al PSOE, que no va dubtar a convocar Artur Mas en secret per desencallar les negociacions del nou estatut. I és que per a l’elit madrilenya, Mas era el candidat “natural”, el que havia de permetre la pervivència de l’oasi català.

A partir del juliol del 2010, amb la sentència del constitucional, la Catalunya real ha aflorat sense complexes. Any rere any el poble ha manifestat la seva forta convicció que Catalunya serà independent o no serà.

I el pujolisme? Descansi en pau. Jordi Pujol va gosar declarar-se independentista (tot i que amb poca convicció), evidenciant la seva “traïció” a l’antic pacte, i l’estat espanyol va deixar de fer veure que no veia res. Oportunament, poc abans de la gran V, esclatà l’escàndol als mitjans. L’elit castellana amb els seus subalterns catalans creia que aquest seria el cop definitiu contra l’independentisme. Però no ha estat així. El poble sap que Pujol no ha fet mai res pel moviment independentista, ans al contrari. L’ha emmordassat durant 30 anys, durant els quals ha incrementat el seu patrimoni exponencialment gràcies al silenci de l’estat, que coneixia els seus moviments. Però aquest era el preu que havia de pagar per l’oasi català.

Ara les forces unionistes ens volen fer creure que som uns il•lusos perquè mentre diem “Espanya ens roba”, ha estat la família Pujol la que s’ha endut comissions milionàries de diners públics. Però tots sabem que aquesta era una peça clau de l’engranatge post-franquista, de la mal anomenada transició. Dir “Pujol ens roba” és dir “Espanya ens roba”. Tot forma part de la mateix bèstia. Esperem que pagui pels seus delictes davant d’un tribunal imparcial. Però no només ell, sinó tots els qui han delinquit i prevaricat.

Ara només ens queda esperar que el president Mas compleixi fins al final el seu programa, convoqui la consulta dins el marc legal català, i votem el dia 9 de novembre. El president Mas ha d’evidenciar la ruptura absoluta amb l’antiga CiU i oferir una força política renovada al nou estat que està a punt de néixer.

Volem acabar amb una felicitació molt cordial a l’Assemblea Nacional Catalana per l’èxit incontestable del passat 11 de Setembre, Tricentenari de la caiguda de Barcelona en mans dels exèrcits borbònics castellans i francesos. La immensa V és un preludi de la Victòria definitiva. Visca Catalunya Lliure!

Coordinadora SI-L’Ametlla del Vallès
http://territori.solidaritatcatalana.cat/ametlladelvalles
ametlla@solidaritatcatalana.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!