Rampoines amb història

1) Hi ha un moble de menjador que em fa nosa. Aquells mobles de menjador vells, de fusta fosca, molt ferms i ben parits, això sí, que allotgen, en prestatges i vitrines, fotografies de familiars, records de viatges, i diversos grups de gots, tasses i teteres. Més decoratives que útils. Devia ser costum, anys enrere, portar-li algun regal d’aquest tipus quan es visitava un familiar llunyà. Què li portem? Mira quin joc de cafè tan bonic, tu! Ja ho tenim.

2) Mobles, parlàvem, que sempre són a les cases dels pares o avis, però que diria que ja no es porten a la nostra generació. Són un niu de pols i merda, i ¿qui avui en dia té temps i ganes de netejar una per una figuretes i obsequis de batejos passats? Un gotet de vidre simpàtic que somriu amb data vuit de juny del 86, el bateig del meu germà. Un altre, aquest de ceràmica, del 22 de desembre del mateix any, del veí del sisè. Aquest estaquirot que encara viu aquí sota, i que ara ja té trenta anys, doncs.

3) Em fa nosa i el vull desmantellar, però primer l’he de buidar: em pregunto a veure què faig. Fa cosa. Encara recordo haver vist, en aquest espai, el moble de fusta clara que ara és a Cerdanyola. Quan ens vam traslladar a la casa nova l’hi vam portar, i aquí va venir el de casa l’avi. Això va ser cap a l’any 86 o 87, és a dir que fa uns trenta anys que és aquí. I la majoria de coses que hi ha a dintre encara són més antigues, devien ser de la iaia Maruja, que per ben poc no vaig conèixer. Un petit trofeu d’un “Segundo Concurso de Fotografía” de l’any 66, que deu ser de la mare, i un gerro record de Roma que també deu ser d’ella, del seu viatge de fi de curs.

4) Omplo dues bosses de la brossa vigilant no trencar cap vidre, i pensant d’on devien haver sortit tants i tants gots mai utilitzats. Quanta inutilitat. Imagino els esperits de la iaia Maruja i del pare censurant-me. I el de l’avi Fèlix rient divertit. Ai ai ai, però què estàs fent? Com quan fa poc vaig fotre al contenidor de paper la primera edició de l’Enciclopèdia Catalana, Déu meu quin sacrilegi! Però calma, cony, que ara està tot digitalitzat, i a més en vaig guardar el primer i l’últim volum de record. Necessitava espai a la biblioteca.

5) Ben pensat podria haver-los portat a algun llibreter de vell, però prou feina tinc. Espero a la nit i baixo les dues bosses al contenidor; no les llenço, les deixo a terra. En trec una peça de cada a fora perquè es vegi què és, esperant que algú ho pugui recollir per fer-ne ús. Si no, suposo que ja ho llençarà l’escombriaire. Retorno a dalt i espïo les bosses des del balcó del meu setè pis, a on de nit s’hi pot llegir ben a la fresca i controlar tot el què passa al carrer i dins les cases il·luminades. No han passat ni dos minuts i s’hi acosta un primer vianant magrebí.

6) S’ajup i examina el contingut de les bosses, treu un dels objectes per mirar-se’l bé. Dubta i finalment se’n desdiu, procurant de deixar-ho tot tal i com estava; agraeixo sorprès la seva delicadesa. Ni dos minuts més i n’apareix un altre, aquest més espitós i decidit; sembla que ha trobat ganga. Treu el mòbil i gesticulant apressa algú perquè el vingui a ajudar. Efectivament arriba un company, s’ho miren bé tot plegat i decideixen que s’ho enduen.

7) Les bosses són massa febles i a punt de trencar-se, remenen el contenidor per trobar-ne una de més forta. Merda, la que no els serveix la fot a la orgànica; ara m’han fallat. S’ho emporten tot tret d’uns didalets que deixen a peu de vorera, allà on ho han trobat tot. Escric didalets per no escriure gots de “xupito”, que no és correcte. Hora i mitja més tard han desaparegut, sense que me n’hagi adonat. Estic content, les rampoines seguiran fent història. Sense que mai ningú sàpiga d’on vénen.

8) Dos dies després. Vist l’èxit baixo dues bosses més, que avui he de situar tres pams més enllà per culpa del pixum d’algun gos. Aquest cop deixo a fora una mena de bol molt alt de vidre, diguem-ne un centre de taula, vaja. I una Heidi de ceràmica pintada que ha recollit flors i que mira cap amunt, cap a les muntanyes o als núvols. La deixo orientada de tal manera que ara mira al meu balcó. De moment, he salvat al Patufet que al moble li ha fet de parella durant anys. Pujo a casa i la Heidy em mira des del carrer.

9) Encara no he tingut temps de seure que apareix una matrona musulmana empenyent un cotxet i envoltada de criatures vellugadisses. Cinc petits abillats amb vestits amples de roba lleugera i colors vius i cridaners, que no arriben als deu anys. Juguen i són feliços, i lliures, que ara ja estan de vacances. No s’ho pensen massa, s’aboquen a la mercaderia, remenen, i la mare ho carrega tot al cotxet. Tot menys a la Heidi, que segueix mirant amunt des del mateix lloc on l’he deixat. Puta Heidi!

10) Hora i mitja més tard torno a mirar avall. Veig sorprès que la Heidi ara és sobre el contenidor, i que continua mirant cap aquí. Collons, m’he despistat i algú ha passat i l’ha canviat de lloc. O potser és que aquesta figura té vida pròpia. M’estàs demanant que baixi a rescatar-te? L’endemà al matí, la Heidi ja no hi és.

IMG_0438

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*