Albert Fibla
De tornada d'enlloc
Dijous passat vaig actuar per primera vegada a Manresa. Organitzava l’acte ‘El club de la cançó, que condueix Josep María Oliva. L’Oliva és un tipus entranyable, dels que no n’hi ha gaires, entregat a la causa de la cançó d’autor. La sala El Sielu va acollir el concert i em van acompanyar, per primer cop, dues guitarres: les de Josep Traver i Joan Tena. Companys i amics. Què més vull?
Doncs n’hi ha més: Joan Isaac va presentar l’acte. Tot un honor. Les seves paraules les guardaré sempre com el regal d’un mestre. A més, a la sala es va repartir un díptic en el qual, entre d’altres coses, es podia llegir un texte sobre un servidor escrit per l’amic Joan Ramon Saura que, a més de ser el director de Serveis Territorials a Lleida, segueix la meva feina des de fa un quant temps.
Si entreu en el post el podeu llegir…
Una forma de llegir la vida
Apropar-te, per a conèixer, a un músic cantautor, implica endinsar-te i fer-te amb les seves composicions des de les lletres, doncs quasi sempre la melodia actua com a suport de la paraula.
En el cas de l’ Albert Fibla, penso que és un cantautor militant de la vida que no pas un desertor, per la qual cosa les seves cançons esdevenen una crònica de la quotidianitat que pren volada en accions com: transitar, decebre, tornar a aixecar-se i estimar.
La seva forma de llegir la vida, i d’aquí extreure’n sensacions i sentiments, el porta a que les seves siguin unes cançons tremendament descriptives, podent-se visualitzar per una banda paisatges exteriors que perden la seva anòmia des del “nosaltres” i per altra banda paisatges interiors on hi alenen: paraules, mirades, sentiments, temporalitats i temences.
Diria també que les seves composicions arrenquen de la millor tradició de la cançó d’autor italiana lligada als festivals Tenco i que podrien representar: Pagani, Vecchioni, Conte, Ciampi, alhora que també de la cançó francesa que podrien representar: Brel (l’Albert ha versionat “Ne Me Quitte Pas”) , Brassens, Ferré, etc
Finalment, i parafrassejant a Joan Isaac, a partir de la seva cançó “Fer cançons”, diria que per a l’Albert Fibla fer cançons “és desig, és combat, és la gran solitud quan despullo curiós l’infinit”.
Joan Ramon Saura
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!