Ulisses20

“Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer? Tu digues-me Quica, Quica només.”

Doncs, a Quica!

Com un record d’infantesa / sempre recordaré la Teresa / ballant el vals.

Ella ens va dir d’on veníem. / I que els reis de l’Orient / no existien.
Ni llops ni esperits. / Com un record d’infantesa / sempre et recordaré a tu,
Teresa, / ballant el vals.

“A Quica” sembla el títol d’una novel·la d’aquelles que filen per davall terra una contracultura als morros d’Europa. Ara que Europa és tan de dretes! Avui no és cap fanal de llibertat. Ja no! Europa no sembla tenir memòria. “A Quica” és una dedicatòria tan convencional com pugueu resistir. Tu hi poses Quica, a google, i què penses que t’eixirà del capell, un conill? En canvi, si dius Quica a Bétera, potser que sí, que et sabran dir res que tinga sentit o estrèpit o ves què, si és que són del poble vell i d’una edat singular. O molt de dretes!
Avui les dones progressistes del poble lliuren els premis “Bétera en lila” al Castell, entre més dones premien Vicenta Aznar, Quica. Si hom diu, qui?, dius, Quica la de la tintoreria!
Són ja unes quantes edicions de reconeixement a dones, col·lectius, projectes, que han posat la igualtat, els drets, la reivindicació a les seues vides… Però enguany, els premis Lila agafen una nova dimensió, en triar una dona que ha viscut en la transgressió des que era una xiqueta; enllà del límit, de les convencions, de les normes, dels protocols rutinaris, no tant per allò que ha fet (un llibre?, una descoberta científica?, una poesia al marqués?), sinó per la integritat d’una vida en favor de la llibertat.

Podem viure contra un sistema social i repressiu?, si encara el patim?, en tots els sentits que vulgueu definir?, no?, doncs ella sempre se n’ha rebel·lat. Fins i tot de petita ja es negà a anar a les monges “Si em portes a les monges m’escaparé!”, li va dir a sa mare, “M’escaparé i me n’aniré a l’Ullal”. De les escoles “nacionals” secció xiquetes, la primera mestra que l’havia d’atendre s’hi negà: algú havia avisat la mestra falangista, que aquella xiqueta seria una penyora, si no anava mai a missa. Així que la mestra de segon, encara que no li corresponia per edat, la va acollir, expressament. Naixia una relació entre la mestra i ella que duraria uns anys. La mestra, poca broma, era Carmen Valero. Una mestra republicana depurada pel franquisme, que va aterrar a Bétera en 1952, en recuperar la condició de mestra, malgrat que represaliada. De fet, Quica explica que era una mestra diferent i que totes dues es van agafar una estima ben especial. “Si vosté se’n va, jo no tornaré a l’escola”. “Jo me n’aniré, i potser tu no voldràs tornar a l’escola, però et donaré un paper que et valdrà, més endavant et valdrà!”

El feminisme, el país, la democràcia, la identitat, la llengua, els drets universals, però la llibertat individual sobretot, són presents sempre: el treball, la casa, les filles, la família, i això ara i aleshores, quan tants fronts havien de ser clandestins, d’amagat, perquè la repressió i el sistema moral no suportava, ni ho suporta encara, un ideal de llibertat portat a la pràctica, en el dia a dia.

Déu havia mort feia molt, havia dit Nietsche “Déu és mort” i molt pocs veïns ho podien posar en actiu, en aquell franquisme barroer dels anys cinquanta. L’escola Republicana va obrir una escletxa contra una moralitat beata i constrenyedora. En canvi, el revés del colp militar va matar aquella llibertat. Uns quants mestres, poetes, l’escola… Sort encara que n’hi hagueren que pogueren fer-hi front.

Quan diem Quica, recorde la cançó de l’Ovidi “A Teresa”, si fa no fa perquè la llibertat més crua, més sincera, és en pocs exemples coneguts o vius. I a Bétera n’hem tingut d’exemples. Quica és sens dubte un llum de llibertat al nostre poble. Amb tots els ets i els uts, però això ja serien excuses, pors, que explicaria Erich Fromm. La llibertat, com ens ha ensenyat Quica, és sense excuses.

—Jo tinc el goig de lliurar-te avui un dels premis Lila…