Des de la Plana

Avui ha pres possessió del seu càrrec, després del pertinent jurament, el nou president dels EUA. Donald J. Trump. Des d’avui és el 45é president dels totpoderosos Estats Units d’Amèrica. És curiosa la quantitat d’opinió en contra que ha acumulat aquest home. Sembla que ha arribat on ha arribat tenint en contra a bona part de l’aparell del seu propi partit i, per descomptat, a tot l’aparell del partit Demòcrata.

Val a dir que l’home s’ho guanya a pols amb les seues opinions simples sobre qualsevol tema. Però crida l’atenció que, amb tant poder en contra, haja guanyat com ho ha fet. Curiosament, l’únic personatge que li ha demostrat recolzament ha segut un pre-candidat demòcrata. Bernie Sanders. L’home al qual va fer fora de la carrera l’aparell del seu propi partit. Pel que sembla, pel simple fet que no pensava endollar als membres d’aquell “aparell” en llocs fantàsticament remunerats.

Al final de tot, si es mira el que diu aquest home són quasi ximpleries. “Amèrica tornarà a ser poderosa”, “Retornarem l’orgull als americans”, “ara veuran aquests” (aquesta darrera es pot personalitzar. Val per als xinesos, per als musulmans, per als mexicans o per qualsevol que gose dir que el nou president és poc més que un vell enriquit en el negoci de la construcció).

I tothom ha reaccionat amb esglai. Que si començarà una guerra atòmica, que si els immigrants ara la passaran magra, que si el canvi climàtic, que si California s’independitzarà, que si… I vinga a parlar-ne tothom.

En realitat, la victòria de Trump s’ha degut a dos factors:

Hillary Clinton era, i és, una persona detestada pels seus propis electors. és la representació d’aquells que han dut a la classe mitjana americana (la classe mitjana és una entel·lèquia a tot arreu. Està formada per aquells treballadors amb un sou mitjanament digne o millor que això) a la misèria. Però els factòtums del Partit Demòcrata sabien que, amb ella, tindrien una bona mamella per a xuclar; en canvi, amb Bernie Sanders, no.

Donald Trump ha dit a la gent allò que tots volien sentir. Amb mi, tornareu a viure com vivíeu abans que tota aquesta colla de lladres us furtaren tot el que teníeu. I tornareu a tindre treball. I un bon sou. I sereu mirats amb respecte, reverència i temor per tots els habitants del planeta.

I la gent, que no és tonta però n’està fins al capdamunt de lladres que es volen fer passar per experts, ha votat aquell que els prometia el que no tenen i, amb la candidata Clinton, estava més que clar que no tindrien.

Ara, allà ja tenen nou president. I què farà? Doncs poca cosa, supose. Perquè en realitat, tot aquell mite de l’immens poder del president, és això. Un mite. Ara, ja fa vuit anys que va guanyar Obama. I va prometre que tancaria la base de Guantànamo. I encara està per tancar. De bestreta, de seguida li van donar el Nobel de la pau. L’exèrcit americà si que el va retirar d’Afganistan. Però era perquè ja no es podia sostindre més temps allà i, segurament, perquè les empreses de mercenaris no voldrien massa competència.

Pot ser m’equivoque, però amb aquest nou president, més que res, canviarà la frase feta. D’aquell “Yes, we can”, passarem al “Yes we Trump”.

Cap de les dues significa res, en realitat. Però es podria entendre que són frases per a treballar “per projectes”. En educació, això tampoc vol dir gran cosa, però també està de moda.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!