Des de la Plana

Si quedava algun dubte, el tàndem Pablo Iglesias – Íñigo Errejón l’acaben d’esvair. Han pulicat una carta oberta a les seves bases per explicar-los perquè han fracassat tan rotundament a Catalunya i perquè no tornaran a fracassar a les properes eleccions. Però com correspon a uns personatges que tenen més alta l’autoestima que la reflexió, han atribuït la culpa a la resta. Per exemple:

A la seva candidatura, Catalunya sí que es pot, que ja van triar ells el nom per tal que s’assemblés a Junts pel Sí. Doncs ara resulta que el nom no era l’adequat. I que el primer candidat no era el més adient. Qui el va triar, aquest candidat? Ni la batllessa de Barcelona es va mullar prou per ells, ni els catalans van entendre el seu missatge revolucionari, d’esquerres, renovador i de futur. I la resta de candidatures es van enredar en una campanya terrible que no va deixar escolar el seu programa.

I, per rematar la jugada, va i diu que l’empat a Catalunya ho deixa tot pitjor que estava. De 72 a 63 en diu empat. I resulta que treballava de professor universitari.

Però ara, a Espanya sí que l’entendran. Perquè s’han acabat els experiments i la marca serà Podemos. Pel que es veu, ni Compromís ni cap altra camàndula. I tothom sap a hores d’ara que Podemos és Pablo Iglesias, amb la seva cua, dient a cadascú el que vol escoltar. Canviant el seu discurs cada vegada que siga menester. I si el votant s’adona de la demagògia buida dels seus discursos i no el vota, la culpa és del votant. I si els fills i nets dels andalusos o extremenys que viuen a Catalunya se senten insultats i no li voten, la culpa és de totes les altres candidatures que han enverinat l’ambient per ocultar ni se sap què.

Però cal que Espanya estiga tranquil·la, perquè ell té la solució, que ell sempre ha donat la cara (a Catalunya, després de la desfeta, no ho ha fet). Mireu si ho té clar, que només ha vist guerres de banderes, a Catalunya. I ha confessat, en plena campanya, que se sentia incòmode, que no entenia el país, com si estigués a un altre país; però tot això, ho quintaessència en “guerra de banderes” i cap avant.

Possiblement, el que de veritat l’ha ofès és que el propi Mariano Rajoy, un president que va ser capaç de perdre dues vegades contra Rodríguez Zapatero i que ni sap qui ni per què té la nacionalitat espanyola ni europea, va ser capaç de dir públicament que l’enemic era el PSOE. Que vol dir que el PP dóna per descomptada la desfeta de Podemos d’acord amb l’evolució de les enquestes dels darrers mesos i els resultats a les eleccions catalanes. Per això ha hagut de parlar, d’eixir del cau on s’havia amagat gairebé una setmana sencera.

I ara, al que ens interessa.

Si Compromís ha d’anar de bracet amb aquest personatge a les properes eleccions que sàpiga que haurà de renunciar al nom (la marca es Podemos, Iglexias dixit) i que caldrà supeditar el que interesse o puga interessar als valencians al programa rompedor, revolucionario de izquierdas que proposa el senyor Iglesias als seus mítings.

No cal ser massa espavilat per adonar-se que, amb un pes mort com aquest a l’esquena, Compromís perdrà més que no guanyarà. I ho torne a dir. Serà una llàstima, perquè tot i no ser prou, és l’únic partit que tenim propi ara mateix, els valencians.

Supose que algú hi haurà amb seny i visió de futur, encara que només siga a tres mesos vista. Perquè l’endemà, que ho tinguen clar. La culpa serà de Compromís i no del senyor Iglesias. Ell es veu que té el do de posseir la veritat absoluta. El que passa és que no la pot explicar perquè ningú l’entenem. Com el Messies. El de Händel, no. L’altre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!