I am he as you are he as you are me and we are all together (I am the walrus – Magical Mystery Tour – The Beatles)
En 1941 Sant Maximilià Kolbe, pres a Auschwitz, s’ofereix per a substituir un reclús, el qual, en companyia de 9 més, havia de morir de fam en represàlia per la suposada fuga d’un altre pres. L’acció substitutòria de Kolbe el situa clarament en la línia de la víctima expiatòria que des de temps immemorials (en l’eternitat, de fet) forma part dels “elements” de l’així dit “inconscient col·lectiu”. El valor necessari per a assumir fins a les últimes conseqüències (en un pla temporal) la identitat profundíssima de botxí, víctima objectiva i individu redimit (tot fent-ne aflorar a nivell explícit i conscient la comunió latent en el pla de la indiferenciació) és el que eleva el nostre heroi a la major altura moral i en fa (com el seu nom adoptat indica) “el més gran de la família”. Incidentalment, la condició de radioaficionat del nostre home i la seva missió al Japó ja en feien un campió de la comunió/comunicació, oi? En efecte, la renúncia total a exercir un suposat dret “natural” a la preservació de l’ego i l’abnegació en grau sublim demostrada pel clergue polonès el fan candidat al reconeixement universal i la consideració de “sant”, no només (com així és) per part dels seus coreligionaris, sinó en un sentit veritablement ecumènic, és a dir, en la totalitat del col·lectiu humà amb un mínim de consciència còsmica. Cal admetre que només un personatge així, equiparable a qualsevol heroi mitològic per la materialització gairebé sobrehumana (de tan profundament humana) de l’intuït continu transpersonal, admet la ubicació contigua i propera als avatars divins que (tot adoptant el paper de víctima sacrificial) redimeixen i “salven”. Va ser Maximilian Kolbe conscient de tota la profunditat i transcendència del seu gest? És de creure que sí, com n’és, també, que alguna mena de “registre” o “arxiu” etern guardava memòria anticipada d’un fet que (com tot, d’altra banda) ocorre misteriosament en el no-temps, tot irrompent bruscament i terrible en la successió històrica i la quotidianitat aparent. Què és la vida, sinó una colla de records i poca cosa més? Al cap i a la fi, el moment, l’instant, és fugaç, inaprehensible: inexistent, en realitat, doncs. Pel que fa al futur, des d’un punt de vista factual, és una pura entelèquia, quelcom encara no esdevingut en la successió cronològica i, així, una simple suposició. I el passat? El problemàtic passat caldria definir-lo, potser, com un conjunt d’impressions “guardades” en una mena d’arxiu mental més aviat poc fiable, car reconstruïm els fets (com es diria en una investigació policial) tot deixant-nos portar, inevitablement, per vells i nous prejudicis, interessos particulars del jo del moment aparentment present i visió esbiaixada per se. Cal aprendre a acceptar la contradicció profunda de l’existència. Déu és tot el que és, a la seva manera incomprensible per a nosaltres; no hi ha res més. Déu és el bé i el mal; és el tot. És l’existència i la no-existència. És la víctima i el botxí. Caldria, doncs, potser, anar “avançant” lentament en el camí infinit de la comprensió de l’absolut i començar a pensar en fer petits passos per tal de tancar l’escissió entre els personatges simbòlics coneguts com “fill de Déu” i Bar Abbas (“fill del Pare”) que personifiquen l’objectivació i projecció externa que efectuem del bé i el mal per separat, la reintegració dels quals dins la il·lusió de la successió temporal en seria, doncs, l’objectiu, a fi de poder tancar el cercle “sagrat” de la totalitat. N’és temps?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Des d’un punt de vista cristià bíblic, cal no oblidar el mal i el Maligne.
A la Terra hi ha un conflicte entre el bé i el mal, entre el pecat i la virtut. Això, en segons quines corrents cristianes (la teologia feminista catòlica romana [o potser es tindria d’anomar d’una altra manera?] de la Teresa Forcades, per exemple) ara no tocar el parlar-ne, per por a un rebuig de la gent.
Però s’han de dir les coses tal com són.
El Déu bíblic és un Déu de Llum i Amor, Creador i lliberador. Satanàs, però, és el pare de la mentira i del pecat; havent estat Fill de la Llum, es convertí amb el més gran impostor i contrincant a la Veritat.
Atentament