El violinista celest

Quatre dits de la mà dreta reposen sobre el seu front, hi fan una lleugera pressió a les temples. El cinquè dit es manté a l’aguait, enravenat, com si volgués administrar la tensió de l’intercanvi entre el pensament i el vehicle de la seva reproductivitat física. Però es tracta només d’una de les empremtes que deixa en l’espectador la foto més coneguda de Walter Benjamin. Si parem esment a altres detalls, ens sobtaran els ulls, petits i profunds, com l’indici d’una determinació inqüestionable; el bigoti, hirsut i malgirbat, o les seves orelles, fermes, de poderosa aparença, de capacitats que endevinem inhumanes. Tot dins d’una imatge general descurada que fa ressaltar encara més la força que transmet amb la seva presència, com la de l’home que ja viatja més enllà de la vida per assolir objectius més alts que la simple existència…

L’efecte no resulta estrany. Pensem que la fotografia, feta el 1939, poc després de sortir d’un camp de concentració, a Nevers, retrata una època particularment difícil per a l’escriptor. Un any més tard, el 26 de setembre a Port Bou, perseguit per la seva condició de jueu i marxista -o per moltes altres que sens dubte atemorien el nazisme triomfant d’aquells anys- decidiria abandonar aquest món sense acabar la seva obra capital, per a la qual s’havia preparat durant tants anys, els seus Passatges o la voluntat d’anar contra els límits de la filosofia i el llenguatge.

Però si visitem altres retrats d’en Benjamin no ens serà possible trobar actituds més disteses. Pel contrari, sempre ens transmet un semblant reflexiu, d’una certa preocupació per l’entorn, malgrat la llunyania, com si també durant els moments més quotidians fes un esforç per entendre alguna cosa d’aquells anys d’il·lusió i d’obscuritat alhora, un moment històric que representa amb força encert molts trets de la societat actual i que, potser per això mateix, tant hem fet per bandejar de la nostra memòria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!