El violinista celest

Estimacions recents ens donen notícia que ja es porten venuts uns quants milions d’exemplars de L’ombra del vent, l’anterior i única novel·la per adults d’aquest autor que escriu en castellà i fa servir Barcelona com a escenari de les seves obres. Hi ha, no obstant això, algunes novel·les anteriors que s’han volgut incloure dins la narrativa juvenil, però que en el fons no s’allunyen gaire de l’estil habitual d’en Carlos Ruíz Zafón.

Ara ha vist la llum, després d’amagar en diverses ocasions la seva sortida, El joc de l’àngel (El juego del ángel), i ve a engrandir el projecte de trilogia –o és tetralogia?- que l’autor ve anunciant de temps enrere. Un projecte que gira al voltant del leiv-motif, del macguffin, que diria Hitchcock, que serveix per aglutinar la sèrie: el Cementiri dels Llibres Oblidats, una mena de biblioteca secreta on tindrien cabuda els autors poc afavorits per la fortuna.

L’escenari no ha canviat, però sí l’època. Mentre L’ombra del vent quedava inclosa dins una certa narrativa de postguerra, El joc de l’àngel ens porta més de vint anys enrere, a un període d’entreguerres on les alegries tampoc no són gaires. Dels personatges, destaquen el protagonista, un periodista que de cop troba la seva sort escrivint novel·les populars; el seu amic i, d’alguna manera mecenes, un escriptor incapaç d’assolir el nivell que desitjaria, així com les dues dones que serveixen per completar aquelles qualitats que manquen als altres…

Zafón és un bon creador de personatges, esdevenen creïbles malgrat la seva tendència a l’exageració, a cercar els límits de la versemblança. Aquesta és potser una de les característiques que menys ens agrada de la nova novel·la. L’argument té un rerefons fantàstic, amb el dimoni com a personatge –tot plegat com una mena de Faust una mica fora de lloc- que, al nostre entendre, no acaba d’acomodar-se a la resta de la història.

Però El joc de l’àngel també és una novel·la amb característiques de notable interès. El primer aspecte que s’hauria de ressenyar és la seva perícia a l’hora de recrear ambients, la seva construcció d’escenaris possibles dins una ciutat que ha deixat de banda amb els temps moderns una bona part de la memòria recent. Zafón ens retorna als temps de la burgesia, als dels diaris sense agència de notícies al darrere, a les llibreries d’atenció personal, a les mansions d’interiors misteriosos. Sovint ho fa des de l’esperit del còmic o a través d’una visió guinyolesca, gairebé circense, de les coses. Tot i això, no se li pot negar l’ofici, la capacitat d’entretenir –amb més daltabaixos potser que en L’ombra del vent– i la sensació d’aventura que sovint ens acompanya en les novel·les de tota la vida.

Zafón, doncs, recupera la novel·la popular i la modernitza. De vegades no acaba d’arrodonir la jugada, sobretot quan la seva prosa –potser per la seva intenció de bastir un tipus de novel·la molt concret- se’n ressent i posa entrebancs a una lectura que, amb els dubtes ja esmentats, ens deixa bon sabor de boca.

La veritat, però, és que després de vuit anys esperàvem més d’aquest llibre. S’haurà d’esforçar molt per a la pròxima, si vol anar una mica més enllà de la novel·la agradable i llegidora. Amb tot, el pensem recomanable, de tarda d’estiu acorralada per la pluja.

 ________________________________

 Carlos Ruíz Zafón, El joc de l’àngel, Barcelona, Planeta, 2008.

(Publicat al Serra d’Or)

Podeu llegir una altra crítica sobre aquesta novel·la…

Al Diari d’un llibre vell, del Xavier Cavallé.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!