El violinista celest

No podem tenir dubtes de la voluntat que han posat els anglesos al llarg dels segles en una disciplina difícil i cada dia més efímera: perdurar. Resulta si més no sorprenent que molts mites de la història o de la literatura angleses ?ambdues coses acostumen a estar relacionades- encara tinguin una presència destacada en el nostre temps. La CNN difonia fa no res una notícia que ens ve al cas: Un expert parapsicòleg ?anglès, és clar!-, Richard Wiseman, havia estat cridat per una colla d?historiadors amb l?objectiu d?esbrinar la veritat sobre el fantasma de Caterina Howard, la cinquena dona d?Enric VIII. Sembla que encara s?apareix amb certa periodicitat a la Galeria Encantada del Palau Hampton Court, que els seus crits retronen el recinte demanant venjança.

I és que si parlem de mantenir viva la flama de la memòria, els anglesos són únics arreu del món. Però el cas de Caterina Howard ha passat a la història per més coses. Si bé l?Enric VIII va saber guanyar-se la curiositat de les generacions futures per les seves iniciatives religioses i maritals, la Caterina no es va quedar enrere quan es va desfer dels seus botxins i va recórrer els passadissos del palau tot buscant el seu marit i cridant amb desesperació. Malauradament, la guàrdia la va capturar abans que trobés el rei, però el seu acte de rebel·lia va provocar l?admiració de molts. D?entre els casos més cèlebres podríem parlar d?Alejandro Dumas, que va escriure una obra de teatre el 1834, tot convertint-la en heroïna tràgica i retratant el món claustrofòbic de la cort anglesa, però també el curiós episodi amb Giusseppe Verdi que, decidit a posar-li música a l?obra de Dumas, es va fer enrere perquè la censura de l?època va trobar que el tema era massa fort per a una òpera…

El cas de Ford Madox Ford (Surrey, Anglaterra, 1873 ? Duauville, França, 1939) és paradigmàtic d?una generació que va viure a cavall de dues grans èpoques de la literatura, la fi del realisme vuitcentista i l?adveniment de les avantguardes com a motor de canvi i transformació. Figures com Ezra Pound, Scott Fitgerald, Sherwood Anderson, John Dos Passos, Joseph Conrad o Anatole France van ser els seus companys de viatge, sense oblidar la seva particular relació amb l’Ernest Hemingway a qui va recomanar com a sots-director de la influent revista Trasatlantic Review. Ford va ser una mena de paladí de la literatura a la França tan literària d?entreguerres, dirigint Trasatlantic?, i també The English Review, mentre exercia com a editor. Així va publicar a tots els grans de l?època, inclosos Henry James i James Joyce, a més d?aquell Poeta amb majúscula a qui li agradava firmar amb minúscules: e. e. cummings.

La immensa activitat literària que va deixar al darrere no li va donar, però, un lloc de preferència entre els autors més recordats. La seva literatura va seguir un camí més tradicional, tot i que no per això es pot considerar menys valuosa. De fet, pocs n?han llegit més enllà de la novel·la The Good Soldier (1915), una obra on ens parla, amb matisos propis d?un gran escriptor, de les relacions entre les formes de vida americanes i angleses, tema que tant fascinava el seu amic Henry James.

Es fa difícil aventurar ara mateix si l?oblit de Madox Ford és producte d?una injustícia. En aquests casos potser hauríem de fer servir la teoria d?E. M. Forster al seu llibre Aspectes de la novel·la: els grans escriptors llegits com a contemporanis dels seus companys d?ofici, tant fa l?any i l?època en què es va desenvolupar la seva literatura.

S?ha de dir que Madox Ford potser no es va lliurar del tot del gran pes que suposa la tradició anglosaxona, si més no per a transcendir-la. Les seves novel·les analitzen la dèbil situació de l?ésser humà davant els esdeveniments d?una època de canvi, la fi d?uns valors que ell semblava portar molt a dins. No és estrany, doncs, que parés especial atenció a les relacions matrimonials i sexuals dels seus personatges. És clar que aquesta mena d?anàlisi només pot tenir per a un anglosaxó un punt de partida: Shakespeare. I és des de la perspectiva shakespeariana que podem llegir moltes de les seves obres, particularment les novel·les històriques.

D?entre totes elles s?ha de destacar les de la ?eTrilogia Tudor?, tres novel·les: The Fifth Queen (1906), Privy Seal (1907) i The Fifth Queen Crowned (1908), que Edicions 62 ha tingut l?encert de reunir en un sol volum. Per a situar-nos, s?ha de recordar que la Tudor va ser també la casa Real que hi havia al darrere de moltes obres de Shakespeare, per exemple Ricard III. Considerada per la crítica com la millor novel·la històrica anglesa, amb el Jo, Claudi, de Robert Graves, La cinquena reina ens explica les lluites religioses i personals de Caterina Howard per assolir un paper dins d?aquell moment històric. Madox Ford narra amb pols ferm, sobretot a partir dels fets, dels quals era un convençut defensor, destacant l?enfrontament amb un personatge com Thomas Cromwell, Lord del Segell Real, potser encara més aconseguit per l?autor que la pròpia reina.

Es podrien tenir dubtes sobre la vertadera naturalesa de La cinquena reina. Per una banda no es pot negar la seva adscripció històrica, però res no impediria tractar-la com una obra de terror psicològic, atesa l?excel·lent descripció que se?ns hi fa sobre els mecanismes de la por i de la monstruosa influència del poder sobre les persones. La imaginació popular va convertir la seva lluita en una llegenda, i potser la lectura d?aquest llibre de Madox Ford ens acosti una mica al personatge. A més que, si un dia ens trobem amb el seu fantasma, potser podrem començar una conversa de tu a tu i la lectura no haurà estat en va. Algú pot assegurar el contrari?

A la fotografia: Ford Madox Ford, James Joyce, Ezra Pound i John Quinn a Paris el 1923.

(Publicat a l’Avui)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!