El violinista celest

La intervenció de J.T. al comentari 7 de la nota anterior em dona peu per a una reflexió que em balla pel cap. Fa temps que llegeixo a Internet veus que tenen una enorme exigència de puresa amb els seus intel·lectuals. S’escriu sovint que un artista no pot ser polític, que no pot tenir familiars en el poder, que ni tan sol es pot prendre cafè en el mateix bar que els polítics. S’abandona i aparca així l’únic problema important, l’obra, el text, la pintura… A més a més, exigim puresa als de casa. Què passa quan llegim llibres d’altres països, o llibres antics, dels quals no sabem res o gairebé res dels seus autors? I si aquests van ser assassins, vàndals, criminals? I si van ser, posem per cas, presidents d’un país, com Václav Habel, i els seus ministres li feien les presentacions dels llibres? Perden valor com a escriptors? Perd valor la Història d’un llapis o La tarda d’un escriptor, de Peter Handke, pel fet d’haver-se posicionat al costat de Sèrbia durant la Guerra dels Balcans? I el tan recorrent cas de Borges? Deixa de suposar una revolució dins la literatura argentina i europea perquè un dia va dir frases de suport a la dictadura militar? O la pregunta del milió: Per què Vargas Llosa se’ns fa tan antipàtic políticament i devorem les seves novel·les amb fruïció, conscients que algunes de la seva ploma són les obres mestres de la novel·la contemporània?…

Cadascú ha d’aplicar el seu reglament moral i ètic, però, en literatura, atendre els textos sembla l’única postura coherent a l’hora de jutjar un escriptor o una escriptora. Qui són els seus amics, el càrrec que ocupa, el número de sabates que calça, només són circumstàncies que pot arrossegar qualsevol altra professió: metges, escombriaires, botiguers…

Al capdavall, els escriptors, com a persones, lluny de les sensacions que ens puguin provocar amb la seva literatura, acaben sent molt semblants al veí que trobem cada dia a l’ascensor i ens cau antipàtic. I més encara… és l’obra la que ens ha de donar les respostes. Poques novel·les més revolucionàries com algunes de Vargas Llosa! Quina contradicció? Potser no. Algu pensa que un mag del llenguatge no pot tenir, alhora, idees tenebroses? La contradicció per aquest tipus d’escriptor és que la bona literatura sempre esdevé revolucionària!

Un altre concepte que volia comentar és el de “gran cultura”. Ho faré amb un exemple per no fer tan llarg aquest post: L’any passat vaig tenir algunes notables satisfaccions, com a escriptor. Vaig publicar una novel·la a Proa (Després de l’oblit), vaig guanyar un premi de notable prestigi amb el llibre de poemes La veritat cansa i, fins i tot, com a editor, vaig publicar autors com Feliu Formosa, Ramon Guillem o Juli Capilla, a la col·lecció “Escriptures” de Perifèric Edicions. Però si penso quina va ser la millor contribució a la “gran cultura” que vaig fer l’any 2005 respondria, sense cap mena de dubte, que va ser traduir i oferir als lectors la traducció de 51 tisanes (Perifèric Edicions), d’Ana Hatherly, poemes breus que ratllen l’aforisme i la filosofia. I diria aquest llibre perquè va suposar donar a conèixer una autora cabdal de la literatura portuguesa, que no havia estat traduïda ni en català ni en castellà. Les veus d’alguns lectors que m’han explicat com aquesta autora ha passat a figurar entre els seus escriptors de capçalera, em confirmen que va ser aquesta la “gran cultura” de l’any 2005, una contribució petita, que ha tingut una acollida minoritària, però que suposa un pas al front en quant a la necessitat de comptar amb els grans escriptors portuguesos del segle XX.

La “gran cultura” seria sovint una petita pedra en el camí, contra la qual ni tan sols ensopeguem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!