El violinista celest

Per a una gran majoria de lectors són un ens estrany, una rèmora dins el sistema de lectura ràpida que s?instal·la pertot. Però són també un vestigi del passat: oloren a pensament i reflexió, exigeixen alguns coneixements i un mínim gust estètic, si més no, demanen un compromís amb la pròpia formació. Són els dietaris, de vida, d?idees, de crítiques, de comentaris? Ben sovint se?ls ha qualificat com a subgènere, però no sé si la literatura podrà inventar alguna vegada una forma ?secundària? tan abastadora, capaç per ella mateixa de reflectir l?ésser humà en tota la seva dimensió. Poesia, assaig, conte, crònica, viatge, memòries. Per ventura no es pot fer servir tot això en un dietari? No és també la novel·la -si portem la reflexió a l?extrem- un dietari de ficcions possibles?

La defensa a ultrança del gènere dels dietaris podria ser un bon propòsit en aquest projecte de diversitat, d?imaginació, de recerca, amb el qual s?hauria de comprometre l?ésser humà contemporani. Per assolir un objectiu semblant s?han de desterrar prejudicis molt arrelats, el més important dels quals és que es tracta d?una escriptura que només es pot practicar a les acaballes de l?existència, quan s?exigeix, s?espera, es desitja per decret, que tots siguem més savis…

Si deixem de banda els prejudicis, l?única realitat dels dietaris és que la seva capacitat estètica i narrativa pot convocar tota sèrie de discursos. Lluny de les exigències de mercat que suporta la novel·la, la mal·leabilitat dels dietaris ens pot arribar a donar moltes alegries. I això es va fer evident ja des del primer quadern publicat per César Antonio Molina, Vivir sin ser visto, l?any 2000 en aquesta mateixa col·lecció. Sembla que les pretensions de l?autor són semblants a les que inspira el Salón de los pasos perdidos, d?Andrés Trapiello: un seguit de diaris que, d?alguna manera, expliqui la vida, la seva i la nostra, objectiu al qual ha posat el subtítol de Memorias de ficción. També, tant Trapiello com Molina són poetes, bons poetes, però totes les semblances acaben aquí, a les portes de la literatura.

Per a no convertir aquesta crítica en un exercici de literatura comparada, direm que Molina sortiria guanyant d?una valoració conjunta. Els motius tenen a veure amb la naturalesa dels textos que ambdós ens presenten com a prosa de dietari: Trapiello és el ?castellano viejo? que, amb paciència i cultura i després de córrer món, decideix que el seu entorn ben mereix un dietari; Molina és l?home disposat a utilitzar la seva cultura com a recerca d?una veritat, si més no, estètica, és l?ésser humà que hagués agradat Pound, capaç de qualsevol cosa per satisfer la seva curiositat, un home del Renaixement que cerca els miracles del món amb càmera digital i no dins la sopa de cigrons d?El arbol de la ciencia; tot i que, és clar, idealment ambdues opcions no haurien de ser incompatibles.

César Antonio Molina ha publicat també de la seva work in progress, Regresar a donde no estuvimos, molt més extensa que l?anterior i ben definidora dels seus plantejaments. Estructurades a partir d?alguna anècdota ?lectura, viatge, record- i sempre relacionant-la amb altres imatges o idees semblants, Molina construeix les seves proses amb la precisió d?un contista i amb el sentit estètic d?un poeta. No podríem dir, però, que cap d?elles és avorrida, que cap ni una ha deixat de banda la intenció primigènia: explicar el món amb les armes de la curiositat i la cultura. Potser bona part de l?atractiu que presenten els dietaris de Molina té a veure amb la veu narrativa, delicada i discreta, però capaç també de mostrar a les clares la seva oposició, de cridar contra la inèpsia ?no existeix, però seria necessària aquesta paraula entre la ineptitud i l?asèpsia, alguna cosa més que inèpcia, doncs- dels seus contemporanis.

És ben cert que tots els dietaris tenen alguna cosa comuna, que aquesta obra també podria dur subtítols amadienses:  ?navegaçao de cabotagem?, o Piglians: ?formas breves?, però pocs conjuguen d?una manera tan admirable les condicions d?obra de pensament, de reflexió, i la síntesi narrativa necessària, la part de ficció que farà possible la memòria. Vist així, Molina quedaria més a prop d?anglosaxons i sud-americans que de la literatura castellana. No ens semblarà tan estrany si investiguem una mica i parem compte de la seva nacionalitat gallega i del mestratge que sobre la seva obra va tenir Álvaro Cunqueiro. I menys sorprenent encara serà constatar que moltes de les obres de literatura personal més atractives dels últims anys venen d?aquest orient de l?Estat, amb autors com Julio Llamazares, Xuan Bello o el mateix César Antonio Molina, narrador, antòleg, impulsor de nombroses iniciatives culturals i, sobretot, un esplèndid poeta que no ha tingut tot el reconeixement que la seva obra mereix. De moment, podem dir que des del Dietari, de Pere Gimferrer, cap autor havia filat tan prim a l?hora de representar estètica i narrativament les ficcions que el jo va construint amb l?ajuda del temps.

César Antonio Molina, Regresar a donde no estuvimos,

Barcelona, Península/Ficciones, 2003, 461 p.

(Publicat a l?Avui)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!