Vaig comprar una senalla amb tapadora feta amb llatra de palma de garballó de Formentor com les que t’agradaven, d’una mida molt més grossa que la que vares veure de madò Maria quan va dur els cocarrois; allò era un senalló. I a darrera hora hi he posat un pa moreno de can Banya, devora el museu, i quan el pa ha estat fred hi he posat una sobrassada de porc negre arrebossada de prebebò feta del gendre d’en Tomeu Boi, el millor amic de munpare, i hi he posat una ensaïmada llisa feta en el mateix forn que feia les del Club que a tu tant t’agradaven: aquell forn que defora hi havia sempre un muntet de llenya i que tu reies en jo dir que trobava molt que la sanitat no el precintàs, perquè precinten tot lo bo. Hi he posat un pa de figa com els que la poeta Maria-Antònia Salvà de s’Allapassa tant alabava. I la llibreta de serrat que t’he escrit i que vull acabar pel camí, damunt de tot.
Abans de posar la llibreta dins la senalla (a la banda de dins, la llibreta du una trinxa de serrat aficada, amb tres bastes per posar-hi per escriure; jo hi he posat tres retoladors negres de punta fina; l’estilogràfica de la Comunió no convenia, perquè perd tinta) et vull dir que en Blai arribarà d’aquí a una hora. Hem d’embarcar a les deu. Mentre faig temps, aprofitaré per explicar-te que quan en Gori i jo sopàvem m’ha envestit una tal pestilència de peus (s’havia tret les esportives, que pudien sota la taula de la cuina) que m’ha fet conscient de la primavera; i és que quan arriba el bon temps les sentors troben moltes maneres de manifestar-se. Com que en Gori estava de molt bon humor (massa content suposo: en deu dur alguna de cap. Pensa que na Calixta no vindrà a recollir-lo fins d’aquí a quatre o cinc hores) he aprofitat per posar aigua calenta dins el ribell on de vegades deixo els seus mitjons en remull perquè no impregnin l’altra roba d’olor d’agre, i l’he convençut perquè es deixi rentar els peus. Li he fet creure que en ‘Monte’ amb aquesta olor tan entabanadora trobarà amb facilitat el seu rastre pertot Son Muntaner i llavors ja no se’l podria treure de sobre. Tu ja saps que els ullals d’en ‘Monte’ són d’una eficàcia dissuassòria contrastada.
Fa una estona, quan he endreçat una mica per poder-me’n anar tranquil·la, he vist que la tovallola de fil que sempre hi ha penjada al meu tocador, la que tu saps que em va fer la padrineta degut als granissons que començaven a sortir-me quan em van posar interna a Santa Mònica amb les agustines, amb les caplletres senyades d’en Bruno i segurament brodades d’ell, idò he vist que tenia color d’ala de mosca només d’estar posada (ja fa molts anys que per eixugar-me no la faig servir perquè no es gasti, vull que la meva filla la trobi igual). I ja que l’havia de canviar, abans de treure el ribrell del peu que l’aguanta m’he travat la tovallola al cinturó. I he aprofitat que en Gori veia un episodi de El cor de la ciutat per treure-li els mitjons nauseabunds d’una estrebada i li he fet posar els peus en remull. Quan ja l’havia eixugat amb la tovallola de l’àvia, i quan ja li havia posat crema i desodorant i li passava uns mitjons nous d’estrena que avui mateix li he comprat a la merceria, m’ha demanat per què ho feia. I què volies que li digués Mirentxu. Tu què li dius al teu fill quan li inspecciones les orelles. Li he dit que és molt natural que ara ell no pugui entendre el que faig, però li he assegurat que quan jo ja no hi sigui hi veurà el sentit. No sé què deu haver pensat, però la seva expressió era tan complaguda que ja no tinc cap dubte que de seguida que jo giri l’esquena a casa meva en passarà alguna de sonada. Ara t’hauré de deixar fins més tard Mirentxu perquè en Blai ja ha arribat; el sent que xerra amb en Gori baix de l’escala.
***
Ahir a la nit, dins la cabina del barco, fins que vaig rebre el missatge que na Calixta em va posar al mòbil per informar-me que ja havia recollit en Gori (no m’han arribat notícies que a casa hagi passat res de nou, sembla que tot és en ordre i que el nerviosisme em va jugar una mala passada), fins llavors, no em vaig estirar a la llitera; després de prendre una pastilla, això sí. En Sebastià diu que fins que no organitzi la meva vida de bell nou i fins que no torni a trobar alguna cosa absorbent que magnetitzi els meus excessos d’energia (ell no sap que escric) una pastilla per poder descansar bé no em farà cap mal. No m’ho ha suggerit el metge, però jo mateixa m’he autoconvençuda que fins que no em revengi d’en Rodríguez Bisbal no podré prescindir de la pastilla, i estic decidida a anar-lo a cercar a l’infern just per poder-n’hi dir quatre de fresques que fa molta d’estona que em ronden dins el cap; i llavors dormiré com un peix, n’estigues certa. No pateixis perquè no és Rohipnol Mirentxu. No passis ànsia perquè és més suau. Amb aquesta pastilla com a mínim puc aclucar els ulls, i no com en els primers temps de la deserció d’aquell. I això encara rai, perquè el pitjor va ser el mòbing amb els electrodomèstics manipulats. Quan anàvem a fer el tallat n’Andolin sempre em deia que feia cara de cansada, i que tenia més bon aspecte quan acabàvem de plegar que quan arribava a la feina el dematí. Avui m’he desperta amb els cops del cambrer a les portes de totes les cabines de la coberta C: ja els havia sentits quan tocava a les de més enfora. I tot d’una m’he dutxada i he anat a la cafeteria, on en Blai ja m’esperava més xalest que un gínjol. Ara faig temps perquè se n’ha anat a la bodega a treure el cotxe, per això t’escric; jo prefereixo sortir caminant per l’escala amb la resta del passatge que no ha de desembarcar vehicle, en comptes d’haver de passar per damunt d’aquelles planxes que grinyolen i que sempre em fa l’efecte que no estan ben ajustades.
***
Ara t’escric amb la llibreta que s’aguanta damunt la bolla de llautó (molt llustrada: m’ha fet mal a la vista Mirentxu) de l’arrambador de la teva escala. La porta del carrer estava tancada, però un adolescent que duia una motxilla de llibres a l’esquena, quan ens ha vist plantats davant l’entrada amb aquell embalum s’ha compadit de nosaltres i ens ha deixat entrar. Només que en Blai se n’ha hagut d’anar tot d’una a aparcar el cotxe, que havia quedat just davant de casa teva amb el portaequipatges aixecat i els intermitents de cada banda fent tic-tac com les busques del rellotge: d’un rellotge escadalós, dels antics, d’aquells que si estan aprop del llit no deixen dormir. N’Arantxa l’aturava sense cap mania al rellotge quan la distreia en ella preparar els exàmens a la taula del menjador (en desenganxava el pèndol). És el mateix que jo he hagut de fer su-ara: he hagut de trencar el ritme basculant de la meva vida, aquella giragonsa que trava els oceans perquè no se’ns escolin per l’aigüera (què seria del capità de la línia Montevideo-Sao Paulo, de la Copa Amèrica, dels 6000 tripulants del portaavions ianqui Theodore Roosvelt) tot d’una que m’han fer desplaçar el quadre d’allà on en Blai i jo l’havíem recolzat fins que ell tornés, pensant que no podria fer nosa. Al principi l’havíem posat que tapava les bústies. Però no hi ha hagut temps de posar-s’hi teranyines mentre ha estat contra les bústies, perquè de seguida ha comparegut una noia i m’ha ensenyat una clau petita i tot d’una l’he entesa i he recolzat aquell embalum contra l’escala un moment, abans de començar a pujar-lo sense esperar que en Blai vingués: i és quan he vist la placa d’en Rodríguez Bisbal en una de les bústies i ha estat inevitable que m’adonés que té el despatx d’advocat a l’entresol que jo tinc a l’agenda com el de la teva adreça, aquest calvari que ara em disposo a pujar. M’adono que no puc tornar arrere Mirentxu, sé que he d’envestir. No sé per què, m’ha vingut al cap en Sebastià: encara que no em parli mai dels seus pacients ni de malalties, m’imagino que ell cada dia es deu trobar en el tràngol d’haver de dir a qualcú que no hi ha cura que el pugui salvar. Em sento igual.
***
Quan ja havia aconseguit de pujar tres esglaons, unes veïnes teves i d’en Rodríguez Bisbal m’han fet befa, i quan elles ja havien obert la porta del carrer, uns pilllets d’aquests que posen propaganda dins les bústies dels edificis han acabat d’empènyer la porta i s’han colat, i jo amb ells m’he sentit com atrapada, i realment hi estava, perquè m’han començat a escopir. Només que quan fugien escapats en Blai ja entrava i m’ha vist plena d’escopinades i arrossegant-me com un llimac pels esglaons, i deu haver tingut vergonya de ser amic meu i s’ha girat a una altra banda. Però jo he seguit arrossegant el quadre, la senalla penjada en banda, fins on ara t’escric, damunt del mateix esglaó on he anat a caure, i em noto les cuixes gelades i puc sentir que la portera pregunta a n’en Blai si em coneix, i el sento a ell quan li diu que no. Això abans d’entrar el carter, que també ha demanat què passava i ha volgut saber què era aquell folklore de l’escala. I en Blai plantat allà com si l’hi haguessin duit damunt un pas de Setmana Santa i sense ni parpellejar com és bo d’entendre; i ara el carter repetint la pregunta de la portera, ja que ningú li havia contestat. El carter també ha volgut saber si en Blai em coneixia. Però en Blai, estimadet, li ha dit que no m’havia vist mai i que no sabia qui era. I quan ja feia tres vegades que en Blai negava conèixe’m, una dona de neteja que fregava a la botiga d’ocells de davant casa teva abans que arribessin les dependentes (suposo que és la mateixa botiga on per encàrrec de na Felízia tu degueres comprar en ‘Tomeu’) ha tret el poal d’aigua bruta per llençar-lo a la claveguera i, amb la porta oberta, hem pogut sentir cantar un gallet: però la portera i el carter ja havien calat en Blai, que com tu saps és molt bo de calar, i l’han obligat a ajudar-me.
***
Amb la plagueta recolzada damunt el braç esquerre, ara que en Blai m’ajuda a dur la creu, et puc assegurar que ja he conegut que aquests esglaons fins a casa teva són un camí de salvació: ja s’ha acabat l’allargassada caverna que jo vaig excavar per poder-me reunir amb tu Mirentxu només que fos una sola vegada en abastar la llum que veia guspirejar a distància. Les dures vetes dels impassibles minerals de coure i d’aram que em feien d’escorta quan estarrossava ara regalimen com la lava que surt del cràter. Ha desaparegut la resistència que sempre actuava com una força oposada al meu desig. El ciment que segellava els meus llavis cada vegada que intentava parlar-te de la meva padrineta també s’ha dissolt i crec que en tota la vida no m’he sentit mai tan lliure com em sento ara, mentre pujo l’empinada escala de catorze peces fins al replà brillant que des del fons del túnel jo veia espurnejar com l’estel del matí. Fa un moment que he tornat a caure, però s’ha acostat la portera amb un llenç que ha desfet davant jo quan encara estava allargada a l’esglaó (he pogut veure que aquella tela tenia molt marcats els plecs d’estar guardada al calaix on la devien tenir) i m’ha eixugat la suor, i ara em sento l’aire fresc per la cara. Veig que han sortit gairebé tots els vostres veïns: els que són vells, estan malalts o no treballen fora de casa. I també m’ha semblat que sentia el solo de trompeta que feia el nas d’en Rodríguez Bisbal quan es mocava, i és que devia plorar, a no ser que estigui constipat. Però les que sense cap dubte ploraven a les totes eren les dues magdalenes massatgistes de la sauna que hi ha al mateix replà vostre. Celebro haver aplegat prou de força per aconsellar-les que no ploressin per mi: ‘No llores por mi, Argentina’, els he dit. Si d’una cosa n’estic assaciada és de sentir tant de plorim. Perquè arribarà un dia que les dones estèrils (i ja pots imaginar-te que m’estic referint a la Felízia, forçada a dur a perdre el fill que li va fer el metge de la clínica on ingressaren en Clementi quan es va morir), aquestes dones eixorques, seran les més envejades. I tothom dirà: sortoses de les entranyes que no han infantat, i sortosos dels pits que no han criat. I suplicaran a les muntanyes que els caiguin a sobre i als tossals els diran: colgueu-nos. I he pensat que a tu et colgarà el mateix ‘Camell’ de Val d’Aran que formant una mena de sella entre els dos geps encerclava una cotna de lluna coriàcia i freda a la punta del dit de la teva mare, aquell dia que me l’ensenyava. Ara ja he vist com és que els cossos llisquen lentament i indefectiblement cap a la seva misèria, la seva humiliació, la seva destrucció, el seu no-res; i he vist Mirentxu que no hi ha una altra possibilitat de ressurrecció que no passi pel sacrifici. I és així que he conegut que la Felízia està salvada i és a la glòria, puix el seu cos fou denigrat, fou escarnit, fou vexat, esqueixat, esquarterat, i, finalment, fou ofert a la voracitat dels animals ferotges que tothora cobegen, famèlics, un tast dels benaurats que no poden destruir.
M’he cagada amb la senalla i m’he cagada amb lo garballó que la va matricular, baldament sigui un garballó de Formentor. M’he cagada amb res i m’he cagada amb tot. M’he cagada amb les putes i m’he cagada amb los maricons, i m’he cagada amb tothom llevat de munparet, perquè sempre l’enyor.
Només em queda dir-te que posis el quadre de la padrineta a la paret del capçal del llit on en Rodriguez Bisbal i tu jeis plegats, si no hi tens una altra marededéu. I quan apleguis coratge per sortir del teu cau, et prec que vagis a la porteria a recuperar aquesta llibreta el darrer full de la qual, asseguda al costat d’aquesta bona dona, ara t’escric. Te la farà arribar de seguida que ella l’hagi llegida. A canvi de la promesa de llegir-la primer ella, li he regalat la senalla. A la plagueta l’hauria poguda donar a aquell altre covard que te’n vares endur de casa meva, però no m’ha donat la real gana perquè li pegaria foc, i així la gent no sabria de quin punt calça. Ell de les cendres de la plagueta en cremar-la no en sabria obtenir res d’espiritual. Ell no seria capaç de pastar-ne una ceràmica.
La portera m’ha deixat anar al seu lavabo i m’ha fet un cafè amb llet, que m’ha servit amb una ensaïmada d’aquestes envasades al buit que hi ha a tots els supermercats. He estat molt contenta de poder-li regalar la que te duia a tu, i l’he convidada a passar una setmana de vacances a Tarrella, amb el que quedi de nosaltres. I li he fet prometre que en cas que hi comparegui en Blai el Cirineu (no sé què t’he de dir, sobre si tocarà comparició o s’haurà evaporat) amb caperutxa o fora caparutxa, la portera li comunicarà que me n’anada com deu-mil llamps, perquè duia foc dins les sabates. Ara que ja he recuperat les meves horses, ara que ja he entès que els sentiments no compten i no han comptat mai i només compten els doblers din-din en caure una moneda damunt l’altra, agafaré un taxi fins a l’aeroport i em posaré en llista d’espera. Suposo que devers migdia ja seré a Mallorca. Abans d’embarcar faré una perduda a n’Andolin, a la porteria li he fet una trucada d’emergència i hem quedat així: que a la cafeteria de l’aeroport li faria una perduda per avisar-lo que ja havia de sortir de caseva.
Suposo que dinarem a Son Muntaner amb na Calixta. I el vespre, quan estigui ben segura que en Gori ja dorm, em posaré en remull dins la banyera amb l’aigua perfumada amb un bon raig de ‘Poème’ de Lancôme. Una ampolla (la petita!) de ‘Poème’ és la primera cosa que compraré tot d’una que el taxi em deixi a l’aeroport.
Sort que vares tenir la bona idea de tenyir-te de ros, ara que me revé, i que si t’he arribat a veure no t’he identificada. Pots estar ben segura que la Felízia tampoc no et trobarà. Ja no tenim accions en el mateix negoci, rossa de pot. Darrere l’estel blanc del teu replà, un cap de fibló format amb les partícules lluminoses del primer alè fresc del dematí m’ha succionat cap amunt tot d’una que has obert la porta.
Sé que tu també hauràs de traginar enfora una càrrega tan feixuga com la que jo avui t’he fet a mans, perquè de mica en mica tot s’arriba a assaborir en aquesta vida. Però ja no hi haurà cap més trajecte que ens pugui reunir, ni cap més senyal que en Bruno i la Felizía ja ens hauran perdonat que haguem descobert i difós els seus secrets. Ni hi haurà res de més bell, entre tot el que accelera el cor dels homes des de sempre, que la certesa que es tracta del mateix furor que un dia o l’altre, en comptes d’accelerar-lo, el detindrà.
The End
(CP 2004-2008)
Advertiment per a navegants inexperts: Viacrucis és una novel·la, no és la veritat: és un mètode per descobrir-la
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
jo em preguntava…i el Viacrucis : Què és?
L’edició actualitzada per fascicles del XIX traslladada a la xarxa sdel segle XXI, dic jo, no?
B7, ets gran Xesca !
Xesca, estic de carn de gallina, m’ha encantat. Pobre Gostina, tot aquest escriure i tot aquest pensar i patir per una que no s’ho mereixia, però potser siga millor així, ara s’ha alliberat de tot plegat. No ho sé. Potser ara estarà menys sola que quan esperava una telefonada o una carta que no havia d’arribar mai. Et confesse que he pensat més d’una vegada que la Gostina era néta de Clementi i d’alguna manera ho sabia…
Una de les coses que més m’agradat de la novel·la (i que més m’agrada de tot el que escrius) és la llengua. És una meravella, no només per que és una varant dialectal que per a mi és “exòtica” i poc coneguda. Ets riquíssima Xesca, riquíssima de paraules. M’ha encantat per com te les fas vindre per dir exactament el que vols dir, trobe que una de les coses que fa la Gostina tan propera i tan ella és que la seua manera d’escriure “és” ella, ja em perdonaràs, no sé com dir-ho, però mai ni una vegada la Gostina ha deixat de ser “exactament” ella, has construït el personatge també amb la llengua que usa. Mira, jo, que sóc molt lectora de novel·les, trobe que una de les coses més difícils i més rares i més belles que hom pot trobar a una novel·la és un personatge que no enganye, que siga rodó, que siga ver no només pel que diu sinó per com ho diu. A més, a mi m’agraden molt els escriptors que tenen aquesta qualitat de l’oralitat en el llenguatge, que són capaços de donar a la llengua literària aquesta olor del parlat. N’era capaç Moncada i alguns d’altres, i tu també, i d’una manera molt bella, molt.
L’altre dia parlant amb l’F. li deia que si haguera llegit el Viacrucis quan era jove i m’agradava subratllar el que llegia, hauria tingut molta faena. Sovint, llegint-te, he trobat frases d’aquelles que voldria recordar, que hauria subratllat i hauria doblegat una miqueta el cantó de la pàgina per trobar-la sense dificultat, frases com ara: “El pensament, de les seves pròpies ales en fa sabates,quan vol ser útil als homes que caminen pel món” i d’altres que ara no recorde…
Un altra cosa, tot i tindre passatges ben dramàtics, aquest Viacrucis sovint m’ha fet riure, i aquesta és un altra cosa que m’agrada molt i que trobe molt difícil. A banda de les rialles, m’ha fet somriure moltíssim, somriure amb la Gostina, somriure amb tendresa, no sé com dir-ho (no em podria guanyar la vida com a crítica literària ;-).
Moltes gràcies Xesca, per aquesta història que ens has regalat i per haver creat a la Gostina i a tota la resta. Jo no sé res del món editorial però si amb tota la morralla que publiquen no et publiquen açò, són, sense cap mena de dubte, imbècils.
Tot açò t’ho dic “en calent”, acabe de llegir-me el final, potser més tranquil·lament, en parlarem…
Ara que tot s’ha acabat i malgrat no t’agradi ja no tinc kleenex. La resurrecció d’avui em mostrarà el camí per descobrir el Viacrucis desde el començament.
i molta felicitat Xesca,
Jo no he seguit l’obra, però vaig saber del diumenge de ressurrecció
I volia estar aqui
Un petò Xesca, amb abraçada inclosa
Salutacions.
I m’afegeixo a les felicitacions.
I ara llegiré seqüencialment allò que he pogut anar gaudint de manera aleatòria.
Una abraçada
Xesca, moltes gràcies! Estic emocionada (i pensar que, per uns moments em vaig identificar amb la Mirentxu!).
Veig que hi ha algú que parla sobre el teu llenguatge més o menys com vaig parlar-te’n jo: n’estic molt contenta, perquè em vas dir que era una exagerada i ara te n’hauràs convençut que tenia tota la raó.
Magnífica, l’obra; d’aquestes que no poden ser escrites per algú que no sigui alhora una gran escriptora i una gran persona.
En volem més!!!
Molts petons, molt d’agraïment i moltes abraçades!
Xesca,
Hem tornat avui al vespre, abans de no ens agafessin més gelades. I, com cal, a tafanejar els blocs més estimats i útils. I el Viacrucis, com no podia ser menys, s’ha acabat amb el capitol 49.
Enhorabona, però molt bona, molt, i molt regraciament, per la joia que ens has anat dessant. Encara em recordo, tonta de mí, que al segon o tercer lliurament em va colpir tant, que pensava que potser tenia trets autobiogràfics. I ben ràpid, tu que sempre estàs amatent a tot, em vas tranquil.litzar. L’M. em va fer broma dos o tres dies: ja t’ho deia, …. Però després ha vist que altres devots/devotes teves també van tenir aquest mal pensament. Això és l’afecte, l’estimació, que ens fa patir…
De vegades pensava, com als llibres impressos em passa, ..i com ho acabarà, amb aquestes històries creuades i aquests embolics… I no podia fer el que, pecadora, faig de vegades: anar a llegir les darrers pàgines i tornar a la tranquil.litat d’esperit. Aci, res de res,…o m’aturava…o no podia saber que passaria. Això es la bona novel.la, interès fins el final. Però la riquesa, la folia de paraules i de construccions, m’ha deixat ko, ko, moltes i moltes vegades.
Quina meravella, quines visions, quines consstruccions linguístiques, quines recuperacions de la parla, com ens hem mediocritzat i limitat gairebé totes i tots, menys algunes i alguns el.legits com tu, Xesca…
Bé, no em vull fer encara més pesada. Moltíssimes gràcies, Xesca, per aquesta gloriosa i magnífica obra literària en la nostra preuada llengüa.
I, pel que fa a nosaltres, es la primera gran novel.la que hem tingut el privilegi i la sort d’anar tastant dia rera dia. No és un llibre electrònic que surt, tot, digitalment. No. Dia rera dia, o cada dos dies, o dos lliurament en un dia, el Viacrucis em recordava l’Amazones, apareixia per totes bandes, i com més va més interessant i magnífic.
Moltíssimes gràcies i unes fortes abraçades i dues ben carinyoses petonades: de l’M. i el meu.
Lisa & M.
P.S.- M’ha fet riure molt, i molt encertadament, la confiança que te’ns en el Partal, que …com molt bé dius,..no és cap pardal.
Glòria, Xesca, Glòria.!!