L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

                                                       4

Ahir al vespre, abans de posar-me a escriure una estona a la llibreta que et duc, en Gori i jo vàrem anar a fer una pizza aquí al costat, en una pizzeria nova que han obert uns argentins que al seu país vivien prop del parc Salamina i s’hi passejaven cada dia, tot i que no sabien que era obra d’en Bruno Clementi i que els plànols d’aquell parc i el disseny dels monuments que s’hi havien d’emplaçar són al museu d’aquí.

Aquests últims temps t’he hagut d’escriure després de sopar, perquè els dies ja s’han allargat i no seria el mateix llibre de quan vaig estrenar la llibreta. Recorda que t’havia comentat que amb el paperam aqueix que va sortint de les caixes en va aparèixer un d’escrit amb la obstinada cal·ligrafia d’en Bruno on vaig llegir que el color és un imperi. Jo que t’escric en blanc i negre, vull insistir que encara que el color sigui una tirania jo m’hi vull sotmetre. Tu saps més que ningú que aquells paisatgistes que pintaven les nostres muntanyes i les nostres valls, el mar i el cel, havien de posar les pinzellades sempre a la mateixa hora si volien atrapar la mateixa vibració cromàtica que el dia abans se’ls havia acabat esmunyint. Però ara Mirentxu cada dia he d’empaitar més tard (segons el rellotge) la fosca necessària per poder-te escriure, perquè ja fa més temps de passejar-se pel sol que de remenar la vella estilogràfica de la Primera Comunió, sobretot després d’un hivern tan bèstia com el que fuig. Els primers dies de neu són molt bonics a Mallorca (recorda que també varen fascinar en Bruno a Collina Pistoiese) però no estem gaire ben equipats per resistir els encants d’aquesta mena de bellesa durant molta estona, i malgrat el foc de llenya i la calefacció, el celistre que s’escola per davall les portes (que amb el fret sec es panseixen) o els cercles de tramuntana que envolten els grops encongits amb una anella de pics que semblen d’agulla, ens fan enyorar el bon temps.

Ara és quan m’agradaria passejar-me pel parc Salamina: encara que estigui abandonat Mirentxu. Els nois de la pizzeria m’han dit que els xiprers resisteixen (les primeres grans plantacions de xiprers que es van fer a Argentina foren obra d’en Bruno, encara que el jovent del seu país ho ignori); i malgrat que no s’hagués arribat a construir mai aquell temple a Almafuerte, ni aquell altre dedicat a Ameghino, ni el planetàrium, ni tot aquell munt de projectes que es conserven en el museu i que els becaris (ja no són els mateixos que tu vas conèixer) m’han dit que deixen tothom espaterrat, sembla que el Salamina encara conserva un cert aire del seu creador. Tampoc no et podries creure el número de visites que a l’actualitat rep el museu de Tarrella: els visitants són milers i milers, de cap a cap d’any. És espectacular Mirentxu. Han canviat l’horari d’estiu, ara està obert fins a les dotze de la nit, perquè a causa de la calorada la gent surt més a la banda del vespre i així poden passar el dia a vorera de mar sense perdre’s el tresor que ens va dur la Felízia. Vull que sàpigues que han acatat les teves ordres de climatitzar el museu: ja tenim aire condicionat.

Sobre la primavera i les flors i tot això (les flors que agradaven tant a la Felízia, també: un símbol d’energia i de vigor, i així mateix de goig i de gaudi de la bellesa que va fer molt bé de no voler-se’n endur amb ella al reialme fosc que els hauria de marcir) he recordat que m’explicà que quan en Bruno era director de parcs i jardins havia escrit a tots els governs del món demanant llavor (a les caixes hi ha fotografies d’unes flors de llavor japonesa que en Bruno havia fet germinar al parc Salamina, perfectament aclimatades) i havia fet néixer milers d’altres espècies de planta ornamental que quan ell ja no hi va ser van deixar de regar-se. Però no puc parlar-ne gaire perquè els papers dels jardins encara no han sortit tots de les caixes; suposo que la tardor de l’any que ve ja hauran tret el nas. Tu saps que la personalitat d’en Clementi és aclaparadora i que treballava vint hores al dia, així és que no crec que tota una generació de curiosos se’l pugui acabar.

Aquests dies Mirentxu a casa meva hi ha molts de preparatius. Ja he vist clarament que el retrat de la meva padrineta florentina només el pots tenir tu. Sé que em trobaràs ridícula, però jo no estic preparada per exhibir la meva àvia nua. Hi puc exhibir un nu a les parets de casa meva, però no ha de ser el retrat de la meva padrineta. Sense saber que era ella ho podria haver fet, però ara ja no puc. Em pec tocs per la cara de no haver-vos parlat d’això, a tu i a la Felízia, però no vaig gosar. Considerava que de maldecaps ja en teníeu a bastament, per encara haver-hi d’afegir aquest. A mi l’ajuntament m’hi va posar per ajudar la Felízia a resoldre problemes, no per a crear-n’hi de nous. Ja sé que les faves si no hi afegeixen no bullen, però no no sóc tan barruda, jo. M’avergonyeixo, això sí, de no haver tingut prou confiança en tu.  Abans de fer els inventaris hauria estat el moment ideal per a treure’m l’espina clavada al cor. Potser l’hauria pogut canviar per un altre quadre (aquell més petit, també de la padrina: el que ella està darrere un ventall) o senzillament donar el quadre sense prendre’n un altre, o fins i tot fer que figurés que el donava la Felízia amb el gruix de la donació. Tanmateix, penso que a la Felízia no li hauria fet gens de gràcia recuperar aquella noia que la degué perseguir tota la vida de comparsa amb la Lucía, i encara gràcies que en Bruno l’hagués censurat en un temps molt remot respecte de la nostra aviciada. L’havia censurat molt abans de conèixer-la, quan la Felízia encara era un àngel assegut damunt del núvol blanc del davantal d’una mucama mulata. Al capdavall, saber que en Bruno havia amagat la florentina per preservar l’amor d’una altra dona, a la Felízia no la podia consolar.

Tampoc no era la solució perfecta per a mi, perquè als pobles petits tot s’arriba a saber; a més, tothom havia conegut la meva padrina, encara que l’haguessin coneguda vella (excepte algun altre vell que la pogués recordar d’abans). Poble petit, llengua llarga, tu m’entens perquè tampoc no vares néixer ni créixer en una gran ciutat, només te n’hi anares per estudiar, o bé casada amb el teu marit, abans d’acabar els estudis. Però hi havia aquelles espurnes a la mirada de l’àvia que ella sempre havia sabut conservar intactes i que m’haurien pogut delatar i encara hauria estat pitjor Mirentxu, exposada nua a les mirades de tothom en un lloc públic com el museu. Al capdavall, si jo m’hagués decidida a penjar el quadre a casa només l’haurien vist els meus amics, els que jo deixés entrar, i no calia dir-los que la model era de la família. I com més dies passaven, menys veia el moment de compartir el meu secret amb la Felízia o amb tu. Jo ja me l’estimava Mirentxu, i si li deia que la noia florentina era la meva àvia ella tot d’una m’hauria tinguda com la descendent d’una antiga rival. No hi havia ningú que dubtés que la noia de la imatge havia estat amant d’en Bruno, pensa que en aquells temps no hi havia cap dona que es despullés davant un home per un altre motiu, si no era el seu metge, llavors que a les dones no les podia veure nues ni el marit, i això m’hauria fet aparèixer davant dels ulls de la Felízia com una rival ressuscitada, i l’hauria perduda, i tu ja saps Mirentxu que hi va haver un temps que jo no suportava perdre-la perquè la Felízia ja havia pres el lloc a la meva mare.

Quan en Rodríguez Bisbal i jo ens vam separar m’havia sentit tan alliberada de qualsevol mena de vincles que fins i tot em vaig veure amb forces de canviar de casa i de canviar de poble, i això no era res més que una mala passada del subconscient, que em presentava l’única solució perquè jo no m’hagués de desprendre del quadre de l’àvia i a la fi el pogués penjar: anar-me’n de Tarrella. Sort que m’he anat refent, perquè la perspectiva d’haver-me’n d’anar de Tarrella se m’afigura sempre com l’expulsió del Paradís: veig l’àngel amenaçant aquells dos dissortats amb l’espasa, cap-cots en el moment de desallotjar. Veig l’expulsió dels moriscos, veig l’expulsió dels jueus, veig els republicans amb els farcells a l’esquena i un carro amb un matalàs damunt travessant els Pirineus, veig l’èxode de la Croada dels Nens cap a Jerusalem per alliberar el Sant Sepulcre de les urpes de l’infidel l’any 1212, en temps del papa Inocenci III, i veig dos joves congelats que s’encabiren dins del nínxol on s’encasten les rodes de l’avió en algun aeroport africà. Veig tots els fugitius i tots els exiliats, veig tots els desnonats i els que s’amaguen dels qui els haurien d’estimar.

Has de saber Mirentxu que perquè el quadre t’arribi en bones condicions he pres tota mena de precaucions: tot el que et veia fer a tu quan muntaves una exposició, excepte l’assegurança. N’Andolin no ho considera necessari, tal com he organitzat el transport. Per poder-me’l mirar per última vegada vaig esperar un dia que en Gori no fos aquí i tot d’una havent dinat vaig pujar a les golfes, vaig alçar aquella vela que tapava l’embalum, vaig desfer les llenderes que subjectaven les mantes d’indiana que protegien la pintura, i, quan s’esvaí el núvol de pols que em va fer veure que havia de dur aquelles mantes a la bugada, em vaig retrobar amb la meva padrineta, que sortia amb el cap per avall igual que si tornés a néixer. Vaig assistir a aquell ‘deslliurament’ amb valentia i dignitat, i asseguda en el tercer esglaó de l’escala d’emblanquinar me la vaig quedar mirant fascinada d’una manera que jo no he mirat ningú mai tret dels meus fills quan varen néixer: quan me’ls havien duit perquè me’ls posés al pit per primera vegada, encara nus i bruts de sang. Vaig estar embadalida molta estona, perquè quan vaig davallar amb les mantes per rentar-les ja vaig haver d’encendre el llum. I quan la rentadora ja rodava, vaig tancar la porta del carrer amb clau i vaig deixar la clau posada al pany perquè si venia en Gori no pogués obrir amb la seva: perquè no em pogués sorprendre i m’hagués de fer una perduda amb el mòbil que em donés temps per posar-me les piles. I vaig anar tot d’una a posar-me davant el mirall.

Primer, m’havia començada a mirar amb aquell mirall antic que tu deies que no s’hi podien veure els defectes: i efectivament, jo tampoc no m’hi vaig poder veure clara dins el mirall de la padrina, perquè només la veia a ella. Però vaig córrer cap al mirall de cos sencer que hi ha a la meva cambra, em vaig treure la roba, i aquesta vegada sí que ja em vaig poder reconèixer: però no em veia viva i de carn i ossos, sinó que em veia pintada a l’oli damunt d’una tela de les mides del mirall amb unes pinzellades de la mateixa fibra que la que descriu el vigor del Via Crucis que tu havies fet netejar a l’església de Tarrella. Sent així, Mirentxu, encara que acabi fugint del meu poble, a aquest quadre de l’àvia ja no el puc allotjar.

L’havia deixat a les golfes tapat només amb la vela del llaüt del padrí, però quan les mantes varen estar rentades i assolellades el vaig embalar així com havia estat sempre, fins que van venir els operaris d’una empresa d’embalatges que de vegades havia fet feines per l’ajuntament i varen prendre mides a aquell embalum i una setmana més tard van comparèixer amb la caixa de palets que ja és a baix a l’entrada fins que em posi en camí. Però primer deixa que t’expliqui la peripècia del portaequipatges.

Quan ja va estar dins l’embalatge em vaig adonar de l’aparatositat del que et duc i tot d’una em va agafar la paranoia que no cabria dins el meu cotxe (no sé si t’he arribat a dir que m’he comprat un Audi). Per desgràcia (o per sort, vés a saber) no entrava. N’Andolin va desmuntar el seient de l’acompanyant i ho vàrem provar de bell nou, però no hi va haver sort (o no hi va haver desgràcia). Tu que ets una dona tranquil·la no podries imaginar-te el farcell –com un fregall d’espart- que es formà amb els meus nervis aquests dies, sense gosar escriure massa perquè la llibreta es fa avall i sense trobar la manera de dur-te el quadre. Fins que un dia em vaig presentar a Son Muntaner amb la cinta mètrica i vaig prendre mides al portaequipatges del cotxe de na Calixta, que sempre és més gros que el meu com tu saps, i quan vaig veure que el quadre tampoc no hi passaria i ja estava decidida a llogar una furgoneta sense conductor, vaig descobrir que al cotxe d’en Blai, que com estava darrera l’olivera al principi no l’havia vist, el quadre hi passava. Així és que ja saps que no vénc sola, sinó acompanyada. Suposo que haver trobat un acompanyant és una sort, perquè des que han empaquetat el quadre ja no em veig amb forces de poder-lo pujar per l’escala de casa teva, encara que només sigui un entresol. Hem comprat els passatges per dijous a la nit, que ja és demà, així és que arribarem a Barcelona aquest divendres. No t’espatllarem el cap de setmana: tornem a Mallorca el mateix dia a la nit.

En Gori s’havia fet il·lusions de quedar-se sol a casa, però no li ha funcionat. Na Calixta diu que el dijous té un sopar de feina, però que quan acabi el vindrà a recollir perquè quedi a romandre a Son Muntaner. El divendres al matí l’acompanyarà a l’institut i el recollirà i en tindrà cura fins el dissabte. Quan tornem, en Blai i jo l’anirem a cercar, o bé que na Calixta mateixa me’l dugui a casa. No caldria que et digués que en Blai s’ha posat contentíssim, ara que a la fi té una excusa sòlida per retrobar-te.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!