3
No sé tu Mirentxu, però el que és jo, que tinc molt ben estudiada la peça que hi ha al teler de Tarrella, en cap moment no em vaig creure que el museu municipal s’arribaria a ampliar, i encara menys que ho farien abans que ens moríssim tu o jo i la resta dels qui havíem vist arribar la donació. I, per descomptat, no em pensava que ho culminarien amb tanta celeritat que fins i tot la nostra joveneta ho podria gaudir. Jo no hi estic acostumada a tanta eficiència municipal, com tu saps. No sé que els degué pegar. I pots estar segura que ni la manera de ser d’ella –tan persuasiva, quan li convenia- ni el respecte que els havia de merèixer la persona que havia fet una donació d’aquell calibre ni la misericòrdia que els havia d’inspirar la seva edat real, no hi va tenir res a veure. Et conec, herbeta de romaní. Els de l’ajuntament no són tan sensibles ni tenen tantes contemplacions. Ja podíem fer la grèmola nosaltres: sempre era més mal. Un preservatiu d’espart tradueix millor les il·lusions de la gent corrent que no ho fa allò que gestiona la Casa de la Vila. Els de l’ajuntament manegen uns negocis més rendibles per als qui hi tenen algun càrrec que no aquestes galindaines d’interès general que tanmateix no podran ser jutjades ara sinó passats els anys, les dècades, els segles. Ells ja no hi seran tanmateix per rebre les mostres de gratitud dels qui més endavant descobriran la importància de la seva obra, deuen pensar; idò per què perdre amb coses del futur el preciós temps present ple de cuixam d’unes bergantes que els diuen vine cap aquí i veuràs, ple de promotors urbanístics que els diuen tu ets beneit, tothom ho fa, un temps del seu viure que se’ls esmuny perquè uns freakies s’avorrien i per a no seure damunt plaça els ha pegat per fer un museu, com els hauria pogut pegar per fer un mandala, unes arracades amb dos claus de tauró, llatra per a senallons o gloses per sant Antoni. És així o no és així que aquests bous llauren, Mirentxu? Aposta et dic que si això va sortir bé fou per casualitat. Sempre els havíem hagut d’esperar d’asseguts a les coses en interès general dels ciutadans que prometien els de l’ajuntament durant les campanyes electorals; passades les votacions, sempre semblava que hi eren a temps, a fer el que haguessin pogut prometre en campanya. I quan movien un peu l’altre ja tenia arrel i no feien res mai: en profit general, se sobreentén. Suposo que ho varen acabar perquè dos partits es picaven la cresta sobre el museu, va ser com un desafiament. De fet, va ser com un miracle, encara que na Felízia s’ho prengués com un fracàs personal i com una nova dada per a un catàleg de desgràcies. Tu ja saps que fou a partir de la inauguració del museu que na Felízia va començar a enverinar-se de valent: quan la recuperació de la figura d’en Bruno Clementi ja era una realitat.
I no podria ser Mirentxu que na Felízia convertís l’èxit en un fracàs per seguir tenint motius per viure? Jo crec que ella necessitava desesperadament haver fracassat per tenir una excusa per tornar als inicis. La gent que fins aleshores li havia donat suport va començar a mirar-se-la (malgrat el físic exuberant) com una pobre vella que feia disbarats, sobretot la gent normal, que per una vegada que veien que l’ajuntament feia les coses bé trobaven desorientador de fer les mateixes crítiques i les mateixes potadetes que quan els polítics feien picardies i complicaven l’existència als residents. Tampoc no entenien aquella ràbia que na Felízia adreçava als que tothom podia veure que ens ocupàvem d’ella, als que la defensàvem i li fèiem costat.
Jo m’havia romput la cara davant tothom perquè s’apuntessin a l’associació, i s’hi apuntaven, encara que ho fessin perquè, sabent l’edat de na Felízia, calculaven que apuntats no hi haurien d’estar molt de temps. Veien que encara que l’associació s’hagués constituït com un lobby per pressionar l’ajuntament perquè exhibissin en Clementi en un museu a nom d’ell i només amb obra seva, d’una manera tàcita l’associació no s’oposava que en principi en Bruno fos allotjat a les instal·lacions del museu municipal perquè era el més segur que teníem, encara que la megalomania de na Felízia li fes ignorar que de cap manera no podria ser considerat deshonrós per a Clementi que la seva obra s’exhibís en tres sales del nostre preciós claustre barroc (restaurades profundament i expressa per rebre aquella espectacular aportació) que a més de més segur era infinitament més lluït; i també era més bell d’ençà que tu havies trobat documents que provaven que el nostre museu s’havia iniciat a instàncies d’en Bruno Clementi, el qual, en el curs d’un sopar on reuní més de trenta pintors, els havia persuadits de regalar a Tarrella un quadre cadascun per fundar la nostra pinacoteca. On anaren a parar aquests trenta quadres és un altre misteri que haurem de desllorigar, i d’aquest pas serem nosaltres dues les que no es podran morir mai, perquè a això no ho farà ningú altre si no som tu o jo (no tinc notícies de cap més pardal de la meva ploma nascut a Tarrella, tret que l’hagin eixalat abans que me n’hagi pogut témer). Però també veien, sobretot els de la meva colla, els de Son Muntaner, que jo volia que na Felízia es pogués morir tranquil·la, i es varen apuntar perquè hi reeixís.
S’apuntà en Blai, i amb la quota de soci protector; s’apuntà na Calixta i també s’apuntà aquell ferrer vell que va tenir el detall de regalar al museu una reproducció del ‘Monograf’ que ell mateix havia realitzat: la màquina impressora de textos sobre paviments llisos que en Bruno va patentar a principis dels anys trenta del segle XX però que no s’havia arribat a construir fins que mestre Damià, que era un home de poques paraules i de molts de fets (sí Mirentxu: com els que tant agradaven a Clementi) s’hi va posar; i no et pensessis que mestre Damià va fer tota aquella feinada en atenció a na Felízia o en atenció a l’ajuntament: va fer la màquina perquè havia estat amic del meu pare (i amic d’en Pere-Andreu Mirentxu, no t’ho pensava a dir: el mateix Pere-Andreu que surt a les obres completes de Güiraldes. Mestre Damià és el qui finalment em va aclarir que no era una barberia el que va tenir en Pere-Andreu, sinó una botiga). A la nostra associació s’hi varen apuntar els municipals i fins i tot s’hi havia apuntat en Barraxet, i un cec podia veure que si s’hi apuntava en Barraxet és perquè no tocava més remei que apuntar-s’hi. Tu ja saps que els propietaris de la perfumeria s’apuntaren, s’hi apuntaren fins i tot les dependentes que li subministraven el ‘Poème’ (segueixo pensant que una glàndula olfactiva a ple rendiment hauria fet menysprear aquella fórmula tan entabanadora a na Felízia) i s’apuntà la caixera del súper que una temporada va tenir la dèria d’escriure la biografia d’en Clementi. I evidentment s’apuntà el podòleg que en els primers temps na Felízia va voler que dirigís el museu monogràfic que per sort del podòleg, que hauria acabat amb la moral per terra i amb les butxaques buides, com tothom que a Tarrella fa les coses ad honorem, no va tirar endavant. Si vols esser benvista a Tarrella has de fer el que veus que els altres fan: és a dir, pegar grapades a tort i a dret i escorxar de viu en viu els qui hem actuat amb idealisme i amb generositat. S’apuntaren els de la pastisseria que li proporcionava aquella quantitat immoderada de marron glacé que els meus fills sempre es menjaven abans de dinar com aperitiu. S’hi va apuntar n’Andolin, s’hi va apuntar l’ajuntament i s’hi varen apuntar (a títol personal) tots els membres de la corporació municipal. I també s’hi apuntà un munt de gent que na Felízia havia maltractat, com els becaris del museu, na Magdalena i els paletes que treballaven a les obres de reforma de les tres noves sales que foren assignades a Clementi. S’hi apuntaren els cambrers del Club Nàutic, les infermeres del P.A.C., un carter, la propietària d’una botiga de roba interior elegantíssima, un conductor de l’autobús de línia, una al·lota holandesa agudíssima que li feia siatsu i la consolava, la mare superiora de les agustines (en un gest que vaig trobar que l’honorava, sabent que na Felízia no parava de flastomar) i, finalment, s’hi va apuntar el mossèn. I el vaig convèncer jo al mossèn: vull dir que no el va convèncer en Barraxet; jo que no vaig a missa vaig haver d’engrescar el capellà. Li vaig fer veure que amb aquell Via Crucis que feia venir enveja a les parets de la Seu i tot, un vicari de poble no es podia permetre el luxe de menysprear res que es fes en favor de Bruno Clementi, i li vaig fer fotocòpia de tota la documentació que tu i jo, després de llargues operacions de rastreig, havíem exhumat dels fons de l’arxiu diocesà.
Però com més nous socis s’inscrivien, més despotricava na Felízia contra la nostra poquedat cultural; i aviat va començar a dir que es volia matar com Alfonsina Storni: llençant-se a la mar. Pots estar segura que a partir d’aquells moments, fins i tot els més bèsties de Tarrella, quan na Felízia badava la boca es posaven en guàrdia per si tornava a dir allò. Aprofitant que gairebé era cega, en un dels seus descuits o anades a la cuina a fer imprudències amb mistos encesos vaig aglapir la seva agenda i vaig ser a temps de copiar el telèfon d’en Carotti. Tu ja saps les vegades que vaig telefonar a Buenos Aires, els dies que na Felízia havia començat a agafar el cap de fil de prendre part activa en la seva pròpia destrucció, d’anticipar-la, encara que fos per ben poc temps (la gent deia que ja no s’ho pagava). Però en Carotti no em va tranquil·litzar mai.
Nunca compró la bala m’havia dit la primera vegada que li vaig confiar que na Felízia deia que es volia pegar un tret. I va afegir que a Buenos Aires seguit els feia aqueixes mateixes ofertes i ells ni se l’escoltaven, perquè d’aquestes coses sempre és millor no fer-ne gaire cas.
Va començar a tenir problemes amb la dentadura i se la treia davant jo, encara que jo no la veia capaç de treure-se-la davant tu (tot va arribar Mirentxu: però encara no hi érem). Li varen començar a sortir uns bonys com pedres a les cames gelades, i jo no parava de donar-li fregues. A la boca s’hi trobava gust de sal, deia que la tenia seca. Les ungles dels dits grossos dels peus se li clavaven i jo encara l’acompanyava al consultori del nostre amic podòleg, un professional molt ben instal·lat i molt car per cert, t’ho dic perquè a mi una vegada m’havia fet pagar deu-mil pessetes, i així i tot la gent normal (ja saps que jo no ho sóc) no ho trobava car. A la Felízia no li va cobrar mai. Però de mica en mica les sortides de casa es van anar fent més rares. La vegada que la vaig acompanyar al dentista perquè li fes implants a la dentadura (ja no va poder ser, car els seus ossos estaven impracticables, i una intervenció d’aquesta envergadura li hauria fet ensorrar les barres com dos castells de cartes) crec que fou de les últimes. Ara, cada matí quan em veia entrar, la primera cosa que feia era dir-me que de tota la nit no havia aclucat els ulls. Tanmateix, jo suposava que devia dormir qualque estona, encara que es despertés moltes vegades.
Jo no parava de trucar a n’en Sebastià a l’ambulatori, i fins i tot a casa seva. El metge va començar a visitar-la cada dia després de la consulta, o quan feia un domicili prop d’aquí. I quan veia en Sebastià es posava bé en l’acte. Sempre em feia quedar malament, era com si jo hagués donat una falsa alarma, i em vaig començar a preparar perquè quan la situació fos realment greu no em cregués ningú i vaig intuir que na Felízia acabaria sola i tirada de qualsevol manera en algun lloc d’aquella casa, que se’m començava a aparèixer com una cavitat funerària. Res a veure amb la intensa claror que ens havia encegat quan vam obrir les caixes de dibuixos Mirentxu. S’iniciava una tenebrosa etapa nova.
El metge es va avesar a venir cada dia a prendre el mate amb nosaltres, i crec que finalment fou l’única persona a qui na Felízia no parlava mai de malalties. No sé si és per això que li queia tan bé aquella ‘malalta’. Esperant la visita del metge, ella parava taula amb les estovalles de fil que en Bruno havia brodat de punt mallorquí. Ara sí que la recordes, oi? Unes flors molt fantasioses de punt de cadeneta en verd, amb tot de brots recargolats i amb les fulles i els pètals farcits amb bastes molt espesses també verdes amb tota la gamma de tonalitats del verd, molt juntes i atapeïdes i amb una torsió per darrere perquè el farciment no fes panxes. Enviava na Magdalena (o a mi o a totes dues una per un cap i l’altra per l’altre) a dur delicatessen del Càtering Babalusa, i si hi havia na Júlia, la sòcia brasilera de na Biana Muntaner (tu la vares conèixer i no la pots haver oblidada, amb aquella festarra d’aniversari que et van fer a Formentor) ens deia que ens ho prepararia ella mateixa i que no patíssim, i aviat arribava una furgoneta del càtering amb tot ja ben compost dins plates de vidre o d’alpaca. Quina passada de càtering! Molts clients d’en Rodríguez Bisbal que hi encarregaven els bufets freds per indicació nostra, després ens deien que era la primera notícia que en tenien, de l’elegància i el bouquet de les seves presentacions, i que ni a les pel·lícules ni a les revistes, i això que a Tarrella està ple de vells que recorden festes on els senyors feien omplir les piscines de xampany i hi feien nedar al·lotes que just anaven una mica tapades amb un mantó de Manila quan s’hi llençaven. Ara no em diguis que has oblidat madò Maria Mirentxu, aquella cuinera d’un altre pintor argentí dels que varen estar a Tarrella. A més, ara que me revé: tu no ho pots dir que no la conegueres, perquè vares fer una foto per a un dels teus catàlegs raonats als quadres que el pintor li havia duit personalment a casa seva, quan va fer bancarrota i no havia pogut pagar-la. Madò Maria hi va estar sempre de cuinera. No vull dir noms Mirentxu perquè no vull comprometre, però perquè recordis madò Maria et donaré una pista. Era un dia que tu dins el corral preparaves el foc per a un dels pocs asados que es van poder acompanyar de chinchulines, per a gaudi de la Felízia, i va entrar una madoneta del veïnat que ens havia fet cocarrois i ens en duia dins una senalleta feta de palmes, una senalleta amb tapadora que recordo que a tu t’havia fet molta de gràcia (vaig pensar que te n’havia de comprar una i després em degué fugir del cap, però ara ho he apuntat i te la duré en dur-te aquesta plagueta). Quan madò Maria va veure que teníem argentins s’animà a cantar un tango, i aferrada de bracet a la Felízia va amollar, amb una potència de veu que va aplanar el xivarri de tots els altres junts com un cilindre de fer paviments:
Cocaíííína
se que al fin me has de matar
me asesiiiinas
pero calmas mi pesar
Txin txan
No voldria et creguessis que els vells de Tarrella siguin tan pardals com els joves o com els d’enmig: les dues generacions que no vàrem veure mai aquelles festes perquè érem nascuts en temps de la Dictadura i allò era la mort amb pebres, processons, xirineus, monjam i capellanum, tocs pels pits de penediment, penitència i més penitència, sempre culpables, sempre acusats, mai una rialla no podíem fer, sempre pareixia que n’havíem fetes de grosses i l’únic que havíem fet era tremolar com una fulla de poll. Però els vells sí que tenien una noció d’unes altres maneres de viure més civilitzades, més agradables i noves. Els vells havien estat amb artistes de Hollywood, encara que fos llogats per fer-los de xofers o de cuineres; havien estat amb pintors; els havien acompanyats amb els bàrtuls fins a la costa, se’ls havien enduit amb la barca a pintar en llocs inaccsessibles caminant, els havien ajudat a preparar festes als casalots mig esbucats que els botifarres els cedien per poder pagar la factura del sastre. I a totes aquelles festes s’hi aplegava una gent que amb el temps també acabaria arruïnada i morfinòmana, perquè en realitat varen acabar tots com el Rosari de l’Aurora i se n’hagueren de tornar per allà on havien vinguts, cap a Nova York o cap a París, on s’havien acabat de desorientar en els bulevars: fins que els seus cossos rígids havien trobat un instantani caliuet dins la memòria d’algú que cercava un cos i acabaven podent ser identificats. I a la fi amb una anella numerada al canell, podien fer via cap avall pel rost que mena al clot on a la força haurien de fer de farciment de tots els plats freds que se serveixen als sopars de l’eternitat.
Ai, no sé què et contava avui Mirentxu amb aquesta volada que m’ha agafat dels bufets. Ah, sí: et deia de les pel·lícules que la Felízia es muntava amb en Sebastià, el metge. Posava una ampolla de Chivas 21 en una safata de cristall tallat i treia els gots de whisky i les copes a joc per al xampany que es refrescava dins una cubeta de la mateixa cristalleria, amb el gel que jo mateixa moltes vegades havia anat a comprar a la benzinera. Treia ampolles de vi de col·leccionista, de les millors collites: no sé qui la devia subministrar (jo sospitava d’en Barraxet, del maître del Club Nàutic i, sobretot, d’en Rodríguez Bisbal). A l’habitació que quan hi havia les caixes de dibuixos que duguérem al banc estava tancada amb clau, ara hi tenia una veritable bodega de vins selectes: Franja Roja de collites exhaurides feia estona, Monfarrutx, Vega Sicília, Chateauneuf du Pape, xampanys Dom Pérignon i Veuve Clicquot, vins del Rhur i d’Itàlia, alguna ampolla grega i alguna meravella celta per acompanyar el marisc. Tenia un bon proveïment d’ikra d’esturió del mar Negre importat (les llaunes d’un kilo duien les etiquetes en rus) que em feia tremolar amb els possibles contactes de la Felízia amb la Internacional Comunista. Tenia salmó fumat noruec, però l’hi servien al Càtering Babalusa amb els encàrrecs que un cop o dos a la setmana, al marge de la festa puntual que preparàvem a l’atropellada, la furgoneta del càtering ens deixava: amb els dàtils de Tunísia, amb els ous filats, amb el foie gras del Périgord i amb les cues de llagosta confitades.
Tu ja saps que en Sebastià la posava de bon humor instantàniament (recorda que al registre de l’ambulatori figurava que na Felízia tenia setze anys i que quan es va morir això ens va causar algun petit entrebanc, res d’important, tanmateix) i les pedres que na Felízia tenia a les cames es feien fonedisses sense massatges. Però quan en Sebastià acabava la visita aquell ball de conte de fades també s’havia acabat, i la Ventafocs, bruta de cendra, ajaguda damunt del trespol de la cuina on les seves escarcelleres la feien passar la nit, tornava a aparèixer fermada a la pota de la pastera, tal com la deixaren abans d’anar-se’n al ball de l’ambaixada.
Una vegada vaig citar el metge al bar de davant l’ajuntament per informar-lo de les intencions que na Felízia tenia de matar-se quan més aviat millor, i ell em va respondre que si na Felízia es volia matar era una decisió seva: res de la meva incumbència. Reconec que em va deixar una mica perplexa. Tanmateix, jo ja m’ho havia posat dins el cap, i és quan vaig començar a telefonar-te amb insistència; i en realitat, era quan ens havíem conegut a fons, quan ens havíem fet amigues de debò. En vàrem parlar tant Mirentxu d’aquest tema que no cal parlar-ne més, però l’humor de na Felízia no millorava i jo no veia que el seu pensament dugués cap traça de desviar-se de la idea fixa de culminar tràgicament la seva trajectòria, i ara penso si ho feia per donar-li, no ja una mica més d’amenitat (al marge que ja n’hagués tingut força: les operetes poden fer tants espetecs efímers i pretensiosos com la cansalada damunt les brases): volia un final tràgic a tall d’ornament per tal d’arrodonir la feina del cirurgià estètic. Ell, li havia restituït la joventut, i ella hi afegiria la tragèdia. D’aquesta manera fraudulenta creia poder-se beneficiar de la bellesa insuperable d’una mort prematura. I també, per què no dir-ho, per donar un èmfasi pedagògic al seu pensament més general: ens venia a dir que si la seva vida havia estat una merda era per culpa nostra, atès que havíem fet naufragar el noble projecte amb què ella pensava culminar-la, que era el museu monogràfic Bruno Clementi. Quina manera tan delirant de perseguir la glòria, ¿no ho trobes tu també, Mirentxu?
Parlant de naufragis, jo començava a veure clar que amb una nova via d’aigua el meu llaüt se n’aniria a fons, car de la meva trajectòria no se’n pot inferir cap habilitat per sortir airosa de res; i sé que tu no dubtes que si me’n vaig a la ronsa no m’ensorraré prop d’una platja tropical plena de recursos (ara se m’acut l’inevitable cocoter i els dàtils de les palmeres). Potser sí que hi haurà una vibració magnètica de llum verda en les tèbies aigües tropicals del meu naufragi, però incomptables fileres d’aletes de tauró disposades radialment respecte de la meva persona em proporcionaran uns efectes de realitat insuperables. El cas és Mirentxu que quan no tenia na Felízia a la vora me la imaginava per terra com una rosa que cau fora del cistell on el jardiner ha posat les altres així com les va tallant, a causa d’un moviment en fals. Seguit m’afigurava na Felízia morta, i corria escales amunt fins davant la porta del seu pis, m’asseia en un esglaó fins que el ritme dels meus alens es normalitzava, i llavors tocava el timbre. Si no m’obria tot d’una el cor em tornava a prendre el trot (d’aquesta manera vaig interrompre sovint la seva migdiada); fins que vaig intentar que vingués a viure amb nosaltres, a veure si així hi hauria una mica més de sossec. No sé per què t’explico tot això ara Mirentxu, no és res que tu no sàpigues. Saps que no va voler venir, també saps que no menjava, i saps que tampoc no va acceptar l’oferiment del batlle d’anar a la residència i saps que no va voler que una assistenta social s’instal·lés a casa seva per fer-li companyia o per pujar-li la senalla. En Carotti em va dir que també li havia ofert casa seva a Buenos Aires si volia tornar, però ella rebutjava tots els oferiments d’ajut. En aquella època na Magdalena va començar a anar-hi cada dia en jornada partida, fent coincidir les hores de feina amb les menjades. Però durant un any seguit o més na Felízia va fer la grolleria de llençar tots els plats del menjar que li aguisava a terra (la veritat és que no sé com l’aguantava) i feia l’efecte que només vivia de suc de taronja i de gelats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cada cop m’agrada més, Xesca; i sí: arribaràs al cim, però no per ser-hi crucificada.