L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

De quan m’escaldava amb l’aigua bullent de la ‘pava’

Aquells matins al pis de la Felízia passaven volant. Per a no ofendre-la jo no mirava mai el rellotge si ella podia endevinar que ho feia, però al lavabo, o quan era a la cuina a encalentir l’aigua per al mate (a desgrat del temor que potser el misto que ara sentia espetegar sí que podria ocasionar una voladura…) jo aprofitava per donar una mirada furtiva al rellotge, intensa però també llarga i calculadora com la que donen a la farola que acaben de veure llambrejar els navegants perduts, i tot d’una m’envaïa una angoixa com la que deixa un tren que justament no s’atura, quan havíem de marxar. Tampoc no n’hi parlava d’això a la Felízia quan a la fi li veia treure el nas pel corredor amb aquella amenaçadora ‘pava’ plena fins alt d’aigua bullent i amb les ulleres entelades de baf, una nova desgràcia a la qual era indiferent, atès que no li restava visibilitat, no li venia d’un pam. La ceguesa de na Felizia era tan severa que no hauria advertit ni un banc de boira, ves que hi podia fer, per donar-se a conèixer, una glopada de baf. Jo crec que identificava els papers pel tacte de tant de remenar-los, proveïda amb una lupa detectivesca. Sota els alens de na Felízia la lletra ema travessava la lupa com una màquina de vapor. Moltes vegades que la recordo Mirentxu la veig agafada al mànec d’aquella lupa de la mateixa manera amb què s’hauria aferrada a una corda per saltar al buit des d’un helicòpter. ¿A tu no et va escaldar mai amb l’aigua bullent d’aquella ‘pava’ d’acer inoxidable que entre els munts de papers escampats no seia plana? Sempre la feia massa plena a causa de no poder veure el nivell de l’aigua, i molts de dies m’escaldava sense adonar-se’n i jo no ho podia fer coneixedor: un aprenentatge que quan feia torrades amb la colla de Son Muntaner em fou de molt profit perquè no s’entemien que m’havia cremada fins que no em veien més tard amb el braç embenat sense haver-me sentida fer espants. Ara que em trobo de bell nou davant dels papers que vaig mirar per primer cop al costat de na Felízia, de vegades en surt algun amb un redol rugós i una mica més descolorit, amb la tinta aigualida o escampada per mor dels glops d’aigua bullent que regurgitava aquell ocell de ferro que quan més concentrada estava amb la lectura travessava en vol rasant banda amunt del meu cap i m’enviava una bafarada d’aquell hàlit infernal. Una vegada els esquitxos ardents em van escaldar el clatell, i de llavors ençà, com que encara m’estimava més que la cremada em pegàs per les mans que en llocs de pell més fina i més sensible, vetllava fins que la veia aparèixer silenciosa com una gata, enmig d’un núvol de baf que semblava un coixí, i em protegia els flancs.

          De tota manera, encara que jo no digués res, ella calculava que devers la una jo tenia motius per inquietar-me: sabia que en Rodríguez Bisbal i els meus fills apareixien a les dues. Na Carmela venia a endreçar la casa quan nosaltres ja érem a treballar, i des que jo anava a casa de na Felízia havia començat a deixar-li llistes de compres, perquè sovint, quan a la fi podia escapar-me, ja trobava el comerç tancat. El cas és que na Carmela no em duia mai allò que li encarregava amb l’excusa que no havia pensat a agafar les ulleres o que no entenia la meva lletra; fins que na Felízia, mig cega i tot va adonar-se que na Carmela no sabia llegir. Entre d’altres coses que havia observat en el comportament de la dona de feines, na Felízia veia que en fer-li els encàrrecs per telèfon ho duia tot bé. Era més viva que la fam la nostra patrocinada. Sort que totes aquestes complicacions varen durar poc, perquè l’onatge que havia d’abatre els projectes particulars de cadascuna començava a llençar, d’un moment cap a l’altre, i amb una insistència obsessiva, els més estrets i cada vegada més freqüents tirabuixons, uns enllaços que de grat o per força maldaven atrapar-nos juntes; i ara en jo veure que es feia hora de posar l’olla al foc agafava na Felízia de bracet pel colze (igual que en Barraxet Mirentxu: ara veia per què era que anaven sempre tan aferrats) i me l’enduia cap a casa.  

          El temps que jo passava dins la cuina ella seguia la infatigable conversa amb en Rodríguez Bisbal sense defallir, entre copes de vi de quinze-mil pessetes l’ampolla i petons als meus fills. A n’Arantxa l’engavatxava de marrons glacés, amb la conseqüència que hora de dinar la meva filla no tenia mai gana. I entre glop de vi i moxaina a n’Arantxa, farcia les butxaques dels texans d’en Gori amb aquells estrafolaris bitllets de cent dòlars que tantes vegades sortien descolorits amb la resta de la bugada. També és cert que no es limitava a corrompre’ls amb coses materials i que va trobar la manera de guanyar-los per a la causa d’en Bruno, i ara no discutiré si en definitiva els meus fills no n’hauran estat els legionaris més valerosos i més heroics, atès que defensaven allò en què creien a cops de puny i a estirades de monyo el temps de l’esplai, i fins i tot s’havien enfrontat als seus professors, a fi que incorporessin l’obra de Clementi als seus projectes docents. Na Felízia els havia engrescat amb l’antarctosaure patagònic en uns moments en què ells estaven fascinats amb l’E.T. d’Spielberg, de manera que s’aferraren als estudis de l’antropòleg argentí Ameghino, que havia colpit en Bruno, amb tal entusiasme, que no és estrany que per les escoles i pels vestuaris del poliesportiu de Tarrella comencessin a circular fotocòpies de la maqueta que el nostre home n’havia fet a partir dels dos fèmurs del saure patagònic que es conservaven: una reconstrucció que va deixar clar que el saure argentí tenia una longitud de seixanta metres, mentre que el nord-americà, del qual l’institut Carneggie n’havia fet cinc còpies que voltaven pel món ja en els temps d’en Bruno, només n’havia arribat a amidar trenta. El director del museu m’ha confessat que en les visites guiades amb grups escolars coneixia qui era amic nostre a causa que uns alumnes determinats estaven molt més ben informats sobre Clementi que no pas ell.  

          Aviat s’acabaren els dinars a casa. Ella considerava que jo perdia massa temps a la cuina, així és que vàrem començar a trobar-nos amb la meva família al Club Nàutic cada dia a les dues. No pots haver oblidat el gran terrabastall que na Felízia va establir a casa nostra, encara que no tinguis notícies de l’abast que a la llarga va assolir l’erupció d’aquell activíssim volcà ni de la intensitat dels diferents moviments sísmics que se’n seguiren i que els meus sentiments han registrat de manera imborrable en una escala amb paràmetres diferents dels graus Richter però també déunidoret l’esclafit que contemplaven. De sobte, fou com si en Rodríguez Bisbal i jo ens acabéssim de conèixer, i te’n diré més: fou com si na Felízia me l’hagués presentat feia poc temps. I per si això fos poc, els meus fills també em semblaven diferents (crec que ja te n’havia parlat en algun altre lloc); era com si no fossin nostres, com si en realitat fossin fills de na Felízia. A banda de barallar-se amb els mestres quan creia que els havien rebaixat injustament les qualificacions (que ella s’imaginava que era degut a l’adhesió a la nostra causa) si fas memòria de qualque dia que tu fossis aquí amb nosaltres trobaràs que era a ella a qui demanaven permís per anar a jugar al varador mentre esperàvem el dinar, o permís per menjar-se el gelat arran del travel lift mentre veien varar una barca; i els havia comprat un telèfon mòbil quan gairebé ningú encara no en tenia, i menys els infants (agarrá el celular, Arantxa) per avisar-los directament que el plat ja era a taula sense que nosaltres hi haguéssim d’intervenir. Si fas memòria dels caps de setmana que tu t’afegies al grup del Club Nàutic, repararàs que n’Arantxa i en Gori allà s’hi comportaven millor que a casa nostra, on sempre s’empaitaven i sempre s’estaven estovant. I també, que a vegades que s’havia presentat al restaurant algun client o conegut del meu home, si s’acostaven a la nostra taula a saludar-nos tot seguit na Felízia els enviava el maître amb una ampolla de xampany, una safata d’aperitius o unes postres, la qual cosa solia tenir efectes immediats i va fer que els nostres interessos en general llisquessin favorablement i amb més facilitat. Però els meus fills en aquells temps van agafar el vici de menjar allò que els donava la gana, de deixar-ho al plat si després no els anava de gust i de demanar una altra cosa que potser els faria més gràcia (m’agafa vertigen quan penso en els preus del Club Nàutic i en les coses que els meus fills van llençar; també, però menys, perquè cadascú amb els diners propis que en faci el que els don la gana, en els plats exquisits que també llençava na Felízia, quan va començar a tenir problemes amb la dentadura); i jo no  podia corregir els meus fills perquè era na Felízia que els havia autoritzats.     

Suposo que t’adones –només que sigui en consideració al gruix d’aquest bloc que no dubto que t’estàs llegint, perquè ja sé que tu llegeixes els escrits que t’adrecen, no ets com en Barraxet- que disposo de més temps que quan venies. I que també ets conscient que les paraules, aquelles viatgeres travessant túnels dins la foscor, han arribat al final del trajecte tot d’una que avui començava a clarejar: no dubto que la claror que veig és la mateixa llum que veuen els teus ulls. Ets el meu triomf Mirentxu: per sentir-se escriptors basta tenir un sol lector, i jo m’hi vaig posar només per a tu, perquè no hi eres. Sé que n’hauria de tenir prou amb saber que tu finalment llegeixes el que he escrit, però no és així: m’agradaria més que fossis amb mi a casa i que no haguessis de llegir per saber notícies meves, i jo no haver-ho hagut d’escriure per donar-te’n. Ara ja no caldria que ens aixequéssim abans de fer-se de dia per gaudir d’una estona distesa i relaxant vora una tassa de cafè. Ara, quan anessis al lavabo, sempre hi hauria un rodet de paper posat, i encara, una dotzena de reserva dins d’un cove de vímet que vaig comprar no fa gaire i que sembla fet a mida per anar sota els prestatges de vidre i acer inoxidable on teníem tots els flascons, totes les cremes, els dentifricis i els raspalls. Encara et recordes de quan m’havies de cridar perquè se t’havia acabat el paper? Suposo que sí, perquè els inconvenients i les coses desagradables no s’obliden fàcilment, i el rodet de paper higiènic estava permanentment exhaurit, sempre amb aquell bocinet de quatre dits penjant com una llengua treta que representava la farsa d’haver-hi paper; una farsa posada en escena per aquell que l’havia acabat i que no tenia cap mirament amb els qui entressin després d’ell. El meu ex estava massa acostumat a pensar que la culpable de tot sempre era jo perquè se li acudís que el podies haver acabat tu i no pensar a repostar-lo. Acusar-ne els seus propis fills tampoc no li va treure la son mai, al contrari: sempre donava la culpa de tot al pobre Gori. Era un desgraciat en Rodríguez Bisbal, i sé que tu n’eres conscient, encara que la bona educació et clogués els llavis i fins i tot els ulls. Com és que d’ençà que només hi ha en Gori no s’ha acabat mai més el rodet de paper higiènic? Igualment, l’ampolla de l’aigua ha deixat d’aparèixer buida i freda a la porta del frigorífic com un cadàver a la morgue. Ara veuries saltar l’aigua fresca tot d’una dins el got, generosa i alegre com els xaragalls que s’abocaven al torrent del molí en temps d’en Bruno, i la sentiries dringar com la va sentir ell, i la veuries centellejant com la veia ell, cada vegada que vinguessis assedegada de les golfes del museu on hauries estat repassant durant hores, cosa per cosa, els tediosos inventaris que no s’avenien mai i que no arribaves a saber qui era que quan tu te n’anaves hi ficava les mans. Ara l’ampolla sempre és plena, si no hi manca el got que moltes vegades em prenc abans de sortir disparada. I ja sé qui és que remenava l’inventari tot d’una que tu giraves l’esquena, i les tisores amb la punta torta que tu no trobaves mai per tallar-te les ungles tornen a estar perennes dins la llauna de cafè de Colòmbia on tu vares saber sempre que jo les guardava. Les tisores, els tornavisos, les pinces de depilar, l’ampolla d’aigua oxigenada, la tintura de iode ja no em fan cavil·lar paralitzada davant del lloc que jo els havia assignat justament per això: perquè no em fessin buidar el cap. El seu lloc, l’espai consagrat a cada andròmina perquè no tingués excuses per instal·lar-se com els okupes allà on fos, és una institució per a mi: és l’administració del temps comptat que tenim per viure. Quan aquest lloc apareixia buit, el forat de la seva buidor m’enrevoltava el coll per escapçar-me els minuts com una seriosa amenaça de mort. Tu no podies saber el que em passava, les vegades que m’havies trobat sembrada davant l’armariet de vidre, davant la farmaciola o davant el costurer, però m’imagino el que et devia dir en Rodríguez Bisbal. La notícia Mirentxu és que, fos el que fos el que et diguessin, fa estona que es va dissoldre com un terròs de sucre sota el broll d’una font, tot d’una que vaig perdre de vista l’individu que em provocava aquests neguits, que eren tan freqüents que arribaren a ser perpetus i que convertiren la nostra convivència en una ferida sagnant que no cicatritzava, en una esgotadora i anorreadora negació de cap instant de salut o de repòs. Sé que era justament aquell caos el que havia reforçat el lligam que a tu i a mi ens havia reunit per atzar, però ja ho veus Mirentxu: encara que la causa d’haver-te vist com una salvació hagi desaparegut, la intensitat amb què la meva fugida desesperada cap a la superfície em va unir a tu m’ha donat energia per localitzar-te més enllà de la fosca i ha perforat l’aclaparadora nit amb un capet d’agulla que s’ha acabat transfigurant en el petit estel que anuncia la proximitat del matí. No sé si tu et trobes en un estadi de la teva existència que pugui tornar a concidir amb la nimietat d’unes coques a ca na Calixta, per exemple; ni si encara t’agradaria treure aigua de la cisterna d’en Blai i ajudar-li a regar els tarongers del seu corral, després d’una esgotadora reunió amb els instal·ladors dels estors del museu. No sé si realment trobaves tan divertit cremar sabates velles al forn de llenya de casa nostra i en acabat aprofitar la calentor per coure-hi dues coques amb pebrots, o si només et feia gràcia perquè no ho havies vist fer mai enlloc. Però no sóc jo qui ha de decidir si algú altre podria sentir-se feliç de compartir l’ordre que jo vaig fundar i vaig veure demolir i finalment he restaurat. Si no ho decideixes tu, no ens tornarem a trobar. Al capdavall, tu també n’estàs ben advertida de la banalitat de les paraules que no han trobat la força necessària per transformar-se en fets, i degut a la feina que fas també has de remoure moltes capes de fang, de detritus, de pell morta, i t’exposes que el teu mall foradi alguna canonada de la xarxa de clavegueram. I també deus haver descobert que les paraules arrapades als sentiments més fondos no es poden desferrar, car el lligam és més fort que la seva pròpia natura. Hores d’ara Mirentxu el desig de poder-te tocar comença a ser més imperiós, i els seus efectes més contundents, que la descàrrega del mall damunt la veta del mineral que vull arrabassar, i podria fer esclatar tots els mots de la plagueta que llegeixes com si fossin globus punxats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!