L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

L’any memorable que va sortir El Canvi de Miquel Bauçà

L’estiu de 1998 esperàvem, com sempre, molts de convidats. Arribaren puntualment, no n’ha fallat cap mai, gràcies a Déu. Només que eren uns convidats especials. Ens havíem de trobar per fer feina, formàvem part d’un equip que investigava una trajectòria artística caiguda en l’oblit més ignominiós i en els avatars personals del qui la protagonitzava. Disposàvem d’ingents quantitats de documentació immersa en el caos més impenetrable que hom ha provat d’il·luminar, una tenebra que, a banda de la ceguesa que instauren la indolència i el pas del temps, devia gran part de la seva foscor a diversos robatoris soferts per la persona que els custodiava, cap dels quals no va tenir una motivació intel·lectual, vull dir que la destrucció de patrimoni documental en principi eren accidents; es tractava d’actuacions col·laterals degudes a la recerca abrupta dels diners que hi pogués haver entre el paperam.
No sé si algú recorda que l’estiu de 1998 fou extremament calorós, una cosa fins aleshores mai no vista. Passats dos anys, una nova onada de calor va superar tots els registres de l’any 1998; però l’any 1998, el que volem recordar ara mateix, depassar aquelles temperatures extremes semblava inconcebible. El record de dos anys més endavant, que fou encara més ferèstec,  no és tan punyent degut al fet que ja havíem climatitzat tota la casa. Cal que digui que ho havíem intentat desesperadament el mateix 1998, d’incorporar aquesta millora essencial en el nostre habitatge, però els serveis estaven col·lapsats, i un representant d’aire condicionat que fa part de les nostres relacions socials el mes d’agost havia agafat vacances. Un que es dedica a aquesta activitat tan específicament referida a l’oscil·lació tèrmica interestacional no pot agafar vacances el mes d’agost. Són aquests matisos allò que el café para todos i les LOAPAS no capten. No era un cafè amb llet ben calentet el que havíem de menester nosaltres, sinó cafès amb gel un darrera l’altre i les frigories que produeixen les bombes de calor damunt el terrat de casa nostra només que pitgem un comandament a distància. Cal que aclareixi que pel que fa a mi, a casa nostra la veu ‘vacances’ és un pur eufemisme. Jo no me’n puc anar a llegir davall un pi per resistir la calor, i tampoc no puc sotmetre el meu aparell respiratori als cinquanta graus que abasta una cuina de fusa que s’alimenta de llenya mallorquina, quan faig un rostit. Tampoc no puc escriure ni puc fer res quan vénen aquests bafos del canvi climàtic. A la terrassa i tot, l’estiu del 1998 vèiem la silueta generalment radiant, límpida com un tall de ganivet d’un garballó de Formentor que tenim sembrat (és de llavor) dins un gran test, la miràvem sobreimpresa i tèrbola amb ulls febrosos, com descrita per Josep Pla un dia de garbí que hagués begut. En Josep Pla en una pensió de Barcelona gat com un xot i mirant tèrboles les siluetes que fagociten els organismes que eternament pul·lulen per la Rambla.
          Els crítics d’art i els investigadors d’història de l’art són gent com l’altra, vull dir que a càrrec seu moltes vegades hi ha una família, biològica o adoptiva. Avui que aquestes nocions d’allò que és o no és una família han estat força ampliades (afortunadament, perquè les nocions restrictives són empobridores, injustes i falses) aquests vistosos equips de treball varen alegrar la nostra casa amb el sostre massa alt a l’hivern per poder-lo escalfar, i amb uns aires conventuals que si et descuides, a l’estiu, en comptes de posar sambes fas sonar música gregoriana pels altaveus (només per donar-li coherència, sentit de l’adequació) i tampoc no és això. A nosaltres, quan hem acabat les feines, també ens agrada fer gintònics (si no li hem pegat de cava) i ballar com els altres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!