Coneixo bastanta gent d’aquest país. Amb alguns m’hi faig molt: són amics. Amb d’altres hi treballo colze amb colze: són companys. Encara n’hi ha més, que me’ls trobo de tant en tant: són coneguts. Molta d’aquesta gent que coneixo és gent que lluita. [N’hi ha més]
No ho fan de paraula, sinó de fet, a la manera del Martí i Pol de Les quatre banderes: “Plors i laments de que serveixen,/ gent que lluiti és el que cal”. Militenen col·lectius, partits polítics o sindicats. Redacten articles. Escriuen llibres. Munten concerts. Toquen en grups de música. Okupen cases. Allà on sigui que desenvolupen la seva tasca, denuncien el poderós i defensen el dèbil. Són rebels.
Hi ha molta gent que diu que lluita, i en realitat fa una altra cosa. Aquests, però, aviat es cansen: perquè tenen poca paciència, perquè el nostre pà de cada dia costa molt de guanyar-lo el dia d’avui, o perquè en realitat el que buscaven amb la seva militància era una altra cosa: feina, diners o amor (alguna d’aquestes raons és prou vàlida). Cal dir, i això és una impressió no contrastada, que d’aquesta mena de gent cada cop n’hi ha menys. Potser és un canvi d’actitud generacional, conseqüència de les grans mobilitzacions de finals dels noranta i principi de segle, o potser és que ara ho tenen més fàcil per destacar dins la política prosistema. El cas és que, d’un temps ençà, la majoria de la gent que lluita no només ho fa de paraula, sinó que també ho fa d’obra.
Tres coses destacaria de la gent que coneixo que lluita de debó. Una és la seva entrega. En alguns casos total, fregant la malaltia i no pas en un sentit metafòric. La segona cosa és que, tot i ser pocs cada cop som més. I encara n’hi ha una tercera, i aquesta penso que és nova: tenim una voluntat i una capacitat d’entendre’ns cada cop més gran. Ja ho sabeu: la gent que lluita no sempre s’avé. Sovint discuteix per tàctica i estratègia, pel fi i els mitjans, pel roig o pel negre, pel marc o pel mapa. La guerra o la revolució, el país o els Països: els més vells ja m’enteneu. Ara, però, som capaços, per exemple, de fer coses com la Directa, que fa tan sols uns anys haurien estat inconcebible. Per dir-ho ras, curt i perquè s’entengui: Indepes, anarcos i comunistes treballant junts sota un mateix sostre. Sembla un acudit, però no ho és. Va de debó.
La conclusió de tot plegat és diàfana: amb gent com aquesta no podem perdre.
[Article publicat al setmanari Directa numero 78]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
no creus que és molt pretensiós aquest article? i sobretot aquesta primera persona del plural, jo no tindria prou valor per dir si en la meva tasca diària ‘lluito’ prou, poc o justet… i, sobretot, pensar que la directa és una mostra d’això és un autobombo i una poca justicia amb la historia molt bestia,
ara, felicitats i endavant amb la lluita
albert