L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Avui necessit que m’alin, que em cofin i que em posin el suador nou.

De tant en tant, quan em pega l’enyorament de na Blanca i de les altres muntanyes del meu poble, me n’hi vaig a pasturar. No tornaria, és a causa d’això que hi dosific les meves visites. El lloc on vàrem néixer té un magnetisme contra el qual de cada dia és més improbable sortir-ne indemnes. Hi és magistralment expressat a Senza sangue, una novel·la curta d’Alessandro Baricco que il·lumina els plecs foscos de la caverna on batega el cor humà com un dels estels més brillants que mai hauré clissat.

Vegades trob gent vella que ja està molt atropellada. En demanar-los com es troben, et diuen que ja estan a l’aicofà. Els don una abraçada. Sé que m’estan dient que potser ja no ens veurem pus mai més perquè saben que vénc poc i que aviat se n’aniran. En vaig córrer un fum per aclarir que no eren ni a l’aicofà ni a l’aicofàs, i que l’únic que em volien donar entenent és que necessitaven alar, cofar i suador nou, igual que un capell que fou esclafat per les ginyes d’un carro ja fa molts anys. El barreter havia dit a l’amo del capell que aquell objecte que li duien a adobar havia de menester ala, cofa i suador nou: és a dir, millor que compràs un barret nou perquè tots els components del barret havien patit la devastació d’aquell sinistre carreter. Ja ens entenem, supòs.

A mi m’ha costat molt entendre la meva pròpia llengua, i no sempre ha estat per culpa de casos com el de l’aicofàs. En general, el fenomen de la incomunicació és degut més a les males intencions o a unes altres contingències que no a la incompetència lingüística.

Vaig conèixer una dona que als calamars els deia dallones. Evidentment sabia dir calamars aquella somera, però no li donava la gana; els volia dir dallones. Era polissonada, murrieria mallorquina, ganes de fer voltar el cap als altres per donar-los malviure i per donar-se importància.

Per entendre’s o desentendre’s, hi ha les paraules i també els silencis. Els silencis calculats poden ser ofensius o defensius, omertà o supervivència.

Quan era petita un dia amb l’uniforme de ca les monges, un banderí de l’estanquera en la mà esquerra i la dreta damunt el muscle de la que tenia davant, en formació després d’haver cantat el Cara al sol com cada dia i després d’haver resat un parenostre i tres avemaries, vaig esperar a la terrassa perquè havia de passar en Franco. Ni sé què vaig veure ni si vaig veure res ni si m’ho han contat ni si m’he arribada a embullar, però me n’ha quedat una reminiscència de molts de cotxes negres que passaren un darrere l’altre tot senyant una veta de vernis d’asfaltar damunt el mar com si dugués dol, guardacivils, policies, motoristes, i au cap endins tot d’una que varen haver passat, a prendre el tassó de llet de pólvors del Pla Marshall i aquell pastís de formatge com de plastilina color taronja tant si vols com si no vols, davall la parra del corral. Ens varen dir que en Franco anava a Formentor. Els empleats de l’hotel que havien estat tancats a Can Mir aquell dia varen tenir lliure i varen procurar no treure el nas.

Després varen contar que un home que per conversar es returava, un bon home que venia de Llenaire amb un Mobilette d’aquests que duien un canastro fixat al portaembalums de la roda de darrere, duia una vibroverta dins el canastro. A la Roca la guàrdia civil li va donar l’alto, i tot d’una li varen demanar que hi havia dins aquell canastro tapat amb una saqueta. Ell els va dir: a… a… aigo!

Varen alçar la saqueta i varen veure la vibroverta.

–Això no és agua -l’acolloniren.

I així com va poder, aquell bon home va respondre: si primer hagués dit bo… bo… BOMBA, ja no m’hauríeu deixat acabar.

Supòs que el degueren deixar dur la bomba d’aigua a casa seva sense cap més esglai. Que jo sàpiga, no li aplicaren l’antiterrorista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!