Per acompanyar les cavil·lacions de Babalusa fins al final, que s’haurà de produir abans d’acabar l’any…
Quina avinentesa em podia donar vostè de poder-li parlar dels meus neguits, aquell dia que em va camuflar la pistola dins d’un llibre tot tirat de pijama de seda com si fos per morir. El recorregut de la llum que emetia la bombeta enganxada a l’atril per llegir nacrava d’un calabruix gelat les costures de la seda color palla i tot aquell gel menut es dipositava entre les arrugues del teixit com si un peix hi hagués desovat, i això era per mostrar que vostè ja es trobava a la terra de ningú i ja feia part del patrimoni de l’estat i d’allò que qualsevol podria reclamar. No era vostè que havia predicat El que és d’Espanya és dels espanyols? Hala idò: en voler ja en podien disposar. Els malalts són de titularitat pública, igual que els morts, els pobres, els vells i tota mena de derrotats. Si els cans no el compixaven o les rates no l’envestien només era perquè donya Mariana no hauria consentit que li embrutassin la casa. Ja em pot començar a dir com li hauria pogut entrar a vostè jo aquell dia, amb la història d’un suport per a cuixots que em feia tornar boieta i que per molt poc no va acabar amb mi. A vostè ja el mir assabentat que per acabar amb algú no és necessari arriscar-se gaire. Tramar la desgràcia d’algú surt més barat que anar-se’n de creuer, així que és una diversió que comença a semblar més democràtica que passejar-se…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!