La sínia dels ases
BARTOMEU MESTRE
 LA SÍNIA (1) DELS ASES
Han passat dues setmanes d’ençà de les eleccions generals espanyoles que voldria que fossin les darreres (darreres espanyoles, naturalment, no darreres eleccions). Hem pogut llegir mil i una valoracions sobre un resultat imputat al bipartidisme derivat de la bipolarització. Per invitació de la bona gent de Criteri, hi vull dir la meva que no s’assemblarà … LA SÍNIA (1) DELS ASES
Han passat dues setmanes d’ençà de les eleccions generals espanyoles que voldria que fossin les darreres (darreres espanyoles, naturalment, no darreres eleccions). Hem pogut llegir mil i una valoracions sobre un resultat imputat al bipartidisme derivat de la bipolarització. Per invitació de la bona gent de Criteri, hi vull dir la meva que no s’assemblarà gaire a l’anàlisi majoritària, perquè crec que el bipartidisme no és la causa, sinó la conseqüència de l’actuació dels partits polítics. De tots ells, però molt especialment dels “nostres”, principals artífexs intermediaris d’instar-nos a actuar en clau espanyola entre la dreta i l’esquerra.
Han guanyat els qui havien de guanyar, perquè jugaven en el seu camp, amb el seu públic i l’àrbitre a favor seu. És a dir, han guanyat els de sempre i hem perdut també els de sempre. No només hem perdut, sinó que els “nacionalistes no espanyols” hem col•laborat (fora voler, però amb gran eficàcia) a la victòria prevista. La funció dels partits polítics d’obediència no espanyola ha estat, expressada cinematogràficament, la de les majorettes i dels gogo-boys dels grans musicals que fan passadís al costat d’una sumptuosa i il•luminada escala per on davalla la vedette fins arribar al daurat tron (2) reial. D’aquesta manera ha baixat les escales el primer president espanyol de la història de qui sabem que té segon llinatge. En tot cas, la Z de Zapatero és la mateixa lletra coneguda de SuareZ, GonZaleZ i Aznar; exactament la mateixa de MadriZ!
Aquestes eleccions han evidenciat un fracàs tan estrepitós que ens han servit una lliçó magistral que molts volien oblidar: des d’un punt de vista de centralitat nacional catalana, les eleccions espanyoles legitimen la submissió! Els partits d’obediència no espanyola han ballat com a baldufes de fira a l’entorn de dues maneres d’entendre Espanya, diferents en la concepció social, cultural i econòmica, però substancialment coincidents amb el model d’estat (3). El PP i el PSOE han actuat com a centres de dues circumferències, a l’entorn de les quals han girat uns satèl•lits indefinits i de ben poca singularitat. El resultat era de preveure: Catalunya (amb les Balears i les Pitiüses per primera vegada) i el País Basc han barrat el pas a l’Espanya franquista i nacionalcatolicista i, a costa de les aspiracions sobiranistes, han avalat la mentida, l’entelèquia i el sofisma propagandístic de l’Espanya “plural”. Hem pegat de morros en el parany d’una prioritat malsana: la por al pitjor ens ha fet avalar el mal menor. Una vegada més els catalans i els bascos hem fet de Tio Tom i, a risc de la nostra identitat, hem anat a apagar el foc de la casa de l’amo que ens manté esclaus; una casa que es cala foc amb freqüència i que, amb la mateixa freqüència, dissenya amb èxit el catastrofisme apocalíptic necessari per domesticar les reivindicacions.
Cal entrar en alguns matisos per il•lustrar més i millor aquesta acció d’apaivagar el foc dels altres. Els catalans (i els bascos) hem oblidat a l’hora d’emetre el vot el sucós curriculum vitae del PSOE (LOAPA, GAL, Roldán…) i, fins i tot, les malifetes més recents (el cas de Navarra, el no reconeixement de Kosovë…) i, sobretot, la de l’Estatut de Catalunya cepillado (segons la declaració de guerra) (4). Tot aquest bagatge d’usurpacions a la nostra nació s’ha oblidat a l’hora d’anar a votar, perquè la por a l’alternativa del PP ha impedit admetre que el PP i el PSOE són com la Coca i la Pepsi: ambdues tenen cola! Dues cares, com la del policia bo i el policia dolent, d’una mateixa moneda! Com així els partits polítics d’obediència no espanyola no han sabut evidenciar aquesta realitat i han preferit votar en clau espanyola de dretes i esquerres? Les respostes són diàfanes, però els dirigents polítics dels partits catalans les amaguen, perquè – com veurem – delaten unes responsabilitats que els obligarien, per ètica i estètica, a abandonar la política d’immediat.
Una evidència contrastada, històricament i cíclica, és que el peix gros es menja el petit i tothom prefereix el producte autèntic al succedani. Aquesta és la raó principal que explica la diferència entre la davallada espectacular de vots dels partits que han pactat amb el PSOE (sucursal PSC al Principat, marca PSIB a les Illes) i la resistència al tsunami dels partits que no comparteixen tasques de govern. L’efecte d’ERC i d’IC-EV al Principat és gairebé idèntic al del PSM a les Illes, mentre que el cas del PNB al País Basc és similar al de CiU. En el fons, el comportament electoral ha estat de manual! Pura lògica! L’elector dels partits que, després de diverses eleccions, han decidit “administrar” aquest vot per donar suport a un tercer, constaten que el seu vot ha anat a un partit intermediari que l’ha reorientat i cedit. Dues edicions de tripartit al Principat i dos Pactes de Progrés a les Illes han deixat prou clar als electors que és millor un original que una fotocòpia. El sil•logisme és taxatiu: si el meu vot ha servit per conferir la presidència del govern a qui jo no he votat, una de dues: si és el que jo volia, en tornar-hi el votaré jo directament, i si no és el que jo volia, en tornar-hi canviaré el vot o m’abstindré.
El cas concret d’ERC és paradigmàtic: ha passat de més de 650.000 vots a menys de 300.000 i ha perdut el 60% dels electors. El PSC ha guanyat els diputats que ERC ha perdut i, si bé això no implica el transvasament directe de vots (segur que molts han optat per l’abstenció activa), l’efecte és el mateix: el beneficiat ha estat el PSOE, partit al qual, durant tota la legislatura, ERC ha facilitat l’aprovació dels pressuposts gratis et amore, quan sempre havien denunciat CiU per haver donat suport (tant al PSOE com al PP) sense compensacions. En definitiva, ERC ha fet el mateix que retreia a CiU: estalonar i apuntalar Espanya! No han obtingut convertir el Senat en una cambra plurinacional, no han obtingut el dret a l’ús del català, no han vist respectat el text de l’Estatut aprovat per la sobirania popular del poble de Catalunya, no han vist les balances fiscals… res de res! Això a Espanya, perquè a Catalunya, contra el sentit patriòtic de tancar files que varen demostrar els bascos (PNB, EB i EA), l’opció d’ERC va ser decantar CiU i donar suport a la sucursal del PSOE. Quin vot esperaven obtenir? Amb quines garanties del seu bon ús? Els electors han estat conseqüents i només s’entén que es mostrin sorpresos per no haver de dimitir.
Un altre factor avala el paper “intermediari” d’alguns partits catalans. ERC i IC-EV al Principat i els partits que donaven suport a Unitat a Menorca i a les Pitiüses, feien part d’una mateixa candidatura al Senat amb els socialistes. Si en unes mateixes eleccions es fan enteses al Senat, els aliats delaten que, en arribar a Madrid, donaran el seu suport al PSOE i certifiquen el paper subsidiari de partits satèl•lits.
El cas d’UNITAT (5) a les Illes ha estat un projecte mal construït, mal gestionat i mal liderat. El fet més transcendental ha esdevingut també el més preocupant. UNITAT es definia com a una coalició nacionalista. Aleshores, si l’eix catalitzador era el nacionalisme, com així s’ocultava quina era la nació que unia els seus membres? Senzillament, perquè ni en el tret distintiu s’haurien posat d’acord. D’haver fet la pregunta als 8 candidats i als suplents, s’haurien obtingut respostes antagòniques i, previsiblement, cap hauria parlat d’una república federal catalana (6). Quina nació és Mallorca? I les Balears? L’excursió (en paraules del President d’UM) o l’experiment (en les del Secretari General del PSM) (7) han certificat que, fer les coses amb precipitació, sense un programa i sense objectius definits fa perdre credibilitat. Sense credibilitat no hi ha confiança i sense confiança no hi ha vots. L’infantil intent de voler guanyar una guerra amb pistoles d’aigua ha estat un fracàs. La castanya ha estat de tal magnitud que els promotors haurien de cercar la caixa negra i revisar les raons de l’impacte si volen construir una alternativa de futur per arribar a ser qualque cosa més que escolans voluntariosos que aguanten la casulla del PSOE i legitimen greus incompliments com abandonar l’emblemàtica promesa de defensar La Real.
En tot cas, què hi volen anar a fer al congrés espanyol ERC, IC-EV, PSM, CiU…? En aquestes eleccions, els discursos dels partits catalans i bascos no han diferit gaire dels eixos principals que mostrava el PSOE: millora del finançament (fins i tot amb més d’un anunci de publicar les balances fiscals), desenvolupament estatutari, respecte a les diverses llengües i cultures, lleis de progrés social… Quines feines hi tenien, per devers Madrid? Ser decisius? Però si, entre uns i altres, ho han estat en quatre legislatures i no ha servit de res! “Les eleccions angleses són pels anglesos” va ser la resposta de Ghandi que ara s’ha recordat. Un argument prou significatiu si tenim en compte que mai cap nació oprimida ha obtingut l’alliberament al Parlament de l’estat opressor (ni tan sols en el cas del divorci amistós entre Txèquia i Eslovàquia). Algú creu que Montenegro i Kosovë s’haurien emancipat a Belgrad? El posicionament preelectoral de persones prou rellevants i diverses (Pasqual Maragall, Heribert Barrera, Biel Majoral…), també han tengut el seu pes en avalar (en algun cas públicament) una abstenció activa de protesta. Després d’anar a fer el pandero per Madrid durant trenta anys, s’ha demostrat, de manera fefaent, que és fer retxes dins l’aigua i només serveix per legitimar l’estat. En resum, les eleccions espanyoles només beneficien Espanya.
El nostre és un nacionalisme d’alliberament (no ho hauríem d’oblidar mai) i, en cap cas, no hauria de ser col•laboracionista (per obtenir quatre miques, ni que sigui) del nacionalisme opressor, el qual, avui per avui, és el més radical de tots. És important advertir aquesta circumstància, perquè el nacionalisme és una mala marca. Una marca que els ultranacionalistes espanyols (ep, i també francesos!) ens han volgut endossar en exclusiva. El nacionalisme, arreu del món, es relaciona amb Hitler, Mussolini i Franco, però, en realitat, tothom és nacionalista i els qui més ho solen ser són els qui ho neguen. Javier Bardem que fa dos anys es va declarar ciutadà del món contrari a qualsevol nacionalisme, el mes passat va dedicar l’Oscar de Hollywood a tots els espanyols. Exemples com aquest, n’hi ha a rompre. Artur Mas, Josep Lluís Carod-Rovira o Pere Sampol són xotets de cordeta al costat d’Anguita, Acebes, Rosa Díez o Pepe Bono (8). Durant la darrera campanya electoral, tant Rajoy com Zapatero han pronunciat més vegades la paraula Espanya que no Ridau o Duran Lleida Catalunya. Ens deixam definir com a independentistes i, fins i tot, alguns ens hi proclamam quan ser independentista és una situació temporal; de trànsit (9). Però, i els “dependentistes”, què? Mai no parlam dels qui ens volen fer ser dependent quan són els qui ens anul•len la identitat amb el seu nacionalisme opressor. Ens hem deixat encolomar un mal nom. Un nom que es relaciona amb guerres ètniques i religioses. La facilitat amb què ens hem deixat adjudicar una definició que genera rebuig contrasta amb el cofoisme amb què l’hem acceptat (a vegades amb entusiasme i tot). Una definició, el nacionalisme, que, arreu del món, és sinònim d’insolidaritat i que, a Espanya, el discurs dominant ha fet sentir com una anomalia política que practica un xantatge permanent a l’estat. Ens convé, amb segell d’urgència, deixar de ser definits com a nacionalistes (no ho som ni un gram més que els jacobins espanyols i francesos).
Hem de capgirar el discurs per ser, simplement, ciutadans de la nació (10) catalana. Hi tenim dret! Enguany farà 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. L’article 15 proclama que totes les persones tenen dret a la seva nacionalitat. Com podem donar per bo que ens privin d’aquest dret? Per desespanyolitzar-nos cal externalitzar el conflicte i traslladar els abusos als tribunals internacionals. Les lleis espanyoles sempre protegiran els interessos espanyols quan aquests col•lideixin amb els nostres. No podem acceptar que arbitri sobre els nostres drets bàsics (conèixer el nostre passat i decidir el nostre futur) qui s’ha proclamat jutge i part! Cal subvertir l’ordre establert. Cal deixar de jugar amb les cartes marcades dels qui ens retenen dins la seva única nació ibèrica. Cal abandonar els eufemismes i les indefinicions. El producte a sotmetre a la decisió de la ciutadania a les urnes ha de definir el model d’estat que volem, sense apriorismes, sense embullar la troca, sense mitges veritats i, sobretot, sense submissions a una estructura aliena. El projecte s’ha d’elaborar sense condicionants externs, sense mastegar fesols, amb absoluta llibertat i amb un discurs nítid que digui clarament qui som, d’on venim i cap a on volem anar.
Vull aprofitar l’oportunitat d’aquesta tribuna i, més encara, la certesa de comptar amb lectors que poden millorar aquestes aportacions al debat polític, amb algunes reflexions complementàries afegides. Crec que ajudaran a una millor comprensió. El milió de vots independentistes de 2004 no s’han esvaït aquest 2008. Minvat, ni tan sols. És cert que algunes persones han apostat circumstancialment a favor dels socialistes, en la ingènua esperança que el PSC sabrà fer-se valer davant del PSOE. Altres votants de fa quatre anys ara s’han quedat a casa. La majoria amb plena consciència i, per tant, en una ben respectable opció. El cas del País Basc és molt més il•lustratiu. Si l’abstenció ha superat el 40% quan abans era del 25%, la diferència (més d’un 15%) ha estat forçada per la il•legalització espanyola dels partits abertzales (amb la conseqüència de la crida d’ETA a favor de l’abstenció). En tot cas, ningú no ha posat en solfa que, si més no, el percentatge indicat ha estat una abstenció conscient i activa. Com poden dir els partits espanyols que l’independentisme recula a Euzkadi? Com gosen parlar de la “poca consistència” del discurs abertzale? Com s’atreveixen a afirmar que l’espai dels “radicals” (segons ells) es redueix dia a dia?
És cert que en el cas de Catalunya, en el sentit global dels Països Catalans, s’ha vist una desorientació de l’electorat que ha seguit comportaments desiguals en funció de moltes de variables: la manca de líders carismàtics amb cares noves i la reiteració de persones cremades han restat il•lusió als electors; els partits que mantenen pactes amb el PSC o el PSIB han patit un correctiu espectacular i, des de l’oposició, CiU ha resistit; les batalles estèrils fratricides (molt accentuades durant els darrers anys entre CiU i ERC o entre PSM i UM) afavoreixen l’enemic exterior; els discursos repetitius que s’han demostrat eixorcs (“nosaltres decidirem a Madrid!”) no han aportat nous estímuls; les diferències programàtiques amb el discurs d’un dels partits espanyols majoritaris han estat minses, gairebé irrellevants, i poc atractives; la “transcendència” de traslladar la nostre veu a les corts espanyoles no ha obtingut credibilitat, perquè les experiències anteriors confirmen l’escàs o nul profit. Tot plegat, fa que sigui injust, ridícul i, sobretot, inútil culpar els electors per no haver d’assumir responsabilitats!
Hem de deixar d’intentar seduir i entabanar l’electorat. L’hem de voler convèncer amb raons. Amb les nostres raons! Cal incidir i insistir en el dret a decidir, de primera mà, sense haver-ho de fer mitjançant una estructura aliena i condicionada per intermediaris. Les persones que apostam per una república catalana federal no hem de sotmetre el nostre projecte a la participació subordinada i subalterna de les eleccions espanyoles. Cal promoure la revolta, abandonar les paraules i actuar. Cal abandonar el seu disseny d’estat i rebutjar fer part dels seus mecanismes de composició. “Serà quan no ens entendran que ens voldran entendre” – va dir Telesforo Monzón –. Hem d’actuar des de la nostra centralitat i deixar d’admetre que som la seva perifèria i les seves províncies (del llatí pro vincis: per als vençuts!). Per fer-ho, no cal esperar el dia de l’emancipació. Per deixar de ser vençuts, n’hi ha prou d’actuar com si ja fóssim lliures! Ens hem de negar a alimentar la supervivència i la reproducció d’Espanya com si fóssim els seus mamporreros (11). Han passat 20 anys d’ençà d’aquell “o igualtat o independència” d’Heribert Barrera. Si la igualtat s’ha vist impossible…
Cal aprendre del passat. El maig de 1900, quan Antoni Maria Alcover va proposar fer un diccionari de la llengua catalana, el diari El Globo de Madrid va repicar campanes contra el separatisme: «No olviden los poderes que el pueblo sólo de oídas conoce la península y en Baleares son más graves los movimientos autonómicos». La Veu de Mallorca contestà aquell article amb una rèplica divertida i contundent que manté plena vigència: «No té raó El Globo quan diu que no coneixem a la península més que de oídas. No hi ha cap pagès que no hagi vist les senyals ferestes de la península. Demanau-li en aquest rentabutxaques del «recaudador» en nom de qui ve i, amb tota seguretat, entre aquella glopada de paraulotes forasteres, sentireu la península. On se fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A Madrid, a la península. On se declara la guerra qui s’endú els nostres bells jovençans per tornar-los convertits en calaveres? A Madrid, a la península. D’on vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre demanen cèntims? D’on vénen tants de nombraments de ses persones més ineptes i gandules? D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen raó als qui governen? D’on ve tot això que pertorba sa nostra vida? De Madrid, de la península. I diu El Globo que sols la coneixem de oídas? Tant de bo que mai haguéssim tengut ni contacte amb els seus representants!».
Idò això mateix: tant de bo que mai haguéssim tengut ni contacte amb els seus representants! El dia és avui. El moment és ara. Cal actuar des de la centralitat i no des de la subordinació externa. Encara que els propers mesos brindin elements prou interessants (elecció del President del Parlament, consulta d’Ibarretxe, finançament de les Balears, desenvolupament de l’Estatut català…) per veure l’orientació del govern espanyol (sotmès a la necessitat de suports per aprovar els pressuposts), no hem de condicionar la nostra actuació a la seva dinàmica. Per evitar donar per bona la divisió de les comunitats autònomes espanyoles que ens esquarteren, cal tenir present la nació completa (inclòs, òbviament, el territori sotmès a l’estat francès). Hem de patentar una marca potent i amb empenta, tant si és nova com si és el resultat de reciclar-ne d’antigues. En tot cas, ha de ser un producte autèntic i diferent als de gran magatzem. Hem de saber difondre uns objectius clars i ordenar-ne les etapes d’acord a un estudi de viabilitat. S’ha de mantenir un discurs fonamentat sempre en la veracitat i, per tant, s’han d’evitar les promeses en fals i les estafes a la ciutadania. No hem d’estar per ningú. No hem d’esperar que la “desafecció” a Espanya creixi fins que la majoria social aposti per assolir estructures pròpies d’estat. Les minories actives no han de supeditar els objectius a un calendari. Els qui volem l’emancipació hem de subvertir l’ordre establert i deixar de fer el joc a les regles que ens volen imposar. I, sobretot, hem de deixar de voltar com els ases que, lligats amb la collera (12) i amb cucales (13) als ulls, caminen suant sense aturall, enganyats rere una pastanaga inassolible, per treure aigua d’una sínia que només permet abeurar Espanya.
NOTES
1 f HIDR Màquina d’elevar aigua que consisteix en una roda horitzontal, accionada per un animal que dóna voltes fermat a l’extrem d’un pal horitzontal solidari amb el seu eix, que engrana amb una altra roda vertical que mou una cadena sense fi, proveïda de catúfols en tota la seva llargada, l’extrem inferior de la qual és submergida a l’aigua del pou.
2 El trono a Mallorca serveix per a designar l’excusat, el lloc comú, la latrina. Obeeix al mateix concepte de Can Felip al Principat de Catalunya com a rebuig a l’avorrible nom Felip (sigui IV, V o el VI, de moment espera-ser i esperem que mai no sia!).
3 Transformar ara l’estat de les autonomies en un de federal (la proposta de Maragall que el PSOE tanmateix no vol) no serviria ni tan sols per canviar l’statu quo. Seria talment el canvi dels antics governadors civils per delegats del govern: pura estètica i nomenclatura!
4 Per ser exacte i rigorós havia d’escriure “segons la declaració d’Alfonso Guerra”
5 Em va resultar particularment preocupant llegir alguns opinadors de prestigi de la Catalunya continental mostrant el seu entusiasme i qualificant Unitat com a “model a seguir”. Una vegada més certificaren el desconeixement profund que patim entre catalans amb un esquarterament que no és només territorial.
6 Cal dir que el redactat de l’Estatut de Catalunya aprovat per CiU, ERC, IC-EV i PSC (fins i tot abans de ser retallat a la Villa y Corte), des del punt de vista nacional, és regionalista i avala la fragmentació geogràfica.
7 És simptomàtic el Blog de Biel Barceló, Secretari General del PSM. El seu comentari postelectoral és “Els resultats confirmen les previsions” (la qual cosa fa pensar que han estat enganyant l’electorat durant tota la campanya). A la seva anàlisi, no hi ha cap lamentació ni cap missatge positiu de futur.
8 Serà la prova del cotó comprovar si, finalment, Zapatero imposa Bono com a President del Congrés de Diputats espanyol. Si ho fa, caldrà veure amb quins suports i, en tot cas, demostrarà l’agraïment que sent per Catalunya i País Basc per haver-li renovat la majoria que li permetrà governar una segona legislatura.
9 Cap holandès, suec o letó es declara independentista, perquè aquesta definició només reflecteix una aspiració legítima a tenir estructures pròpies d’estat a les nacions sotmeses.
10 És certament ignominiós que Espanya decideixi que no som una nació. Una prova més del permanent etnocidi que practica contra Catalunya.
11 m. Hombre que dirige el miembro del caballo en el acto de la generación. Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española, 22ª edició 2001.
12 f Coixí que hom posa al coll de l’animal per junyir-lo a l’arada, a la carreta, etc.
13 Clucales (o cucales). f- p. Conjunt de dues rotllanes d’espart o de palma, unides amb un cordó, que es posen davant els ulls de la bístia que roda a una sínia o a un molí, perquè no es maregi ni s’espanti. (DC
Dat a Son Menut (Felanitx, Mallorca, Catalunya) el 22 de març de 2008
Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo |
ç