L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Ai, quin alè

Ai, dic.
Ara mateix un tècnic m’acaba d’adobar l’entrada d’internet. Diu que és més feble perquè tenim les parets gruixades.
No és d’avui que els hi tenim gruixades a les parets, que li he contestat. Deu fer prop de setanta anys. Si fa un any el senyal arribava a una velocitat determinada, no sé com és que aquests dies no havia d’arribar amb el mateix pas.
Jo li dic això.
I jo li contest això altre.
Li torn a dir que la T. amb una sola antena i amb aquest gruix de parets, no pot captar el senyal a n’aquesta velocitat del bunyol que vostè tenia amb dues antenes (i si per amunt, i si per avall, i si tic, i si tac, i si barrac).
Meam si m’emprenyarà vostè ara. No és compte seu els bunyols que jo tenc dins cameva. El que sí sap captar la T. a una velocitat superior a la de tot Europa i amb unes prestacions a la cua de tot el món, són els din-dins que hi pugui haver dins les butxaques de la població.
Miri senyora…
No em digui senyora perquè no ho sóc ni ho siré mai, i no ho pretenc i ni que em matin no ho vull esser. Què s’estima més: un cafè, una cervesa, una copa de cava o un cocarroi amb dues olives pansides i un tassonet de vi?
Vostè em cau bé, senyora.
Jo ho sé ben cert.
Només havia de dir això: que na Gostina ja ha recuperat les seves horces; que na Júlia encara diu que no harà pa de xinès ni que la matin. I que a mi tant m’és pegar en el clau com a la herradura, però no sé de quin llenyam li he de her la creu si no llegesc ni que sigui un diari.
Més tard tornaré, senyorins fins.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!