L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Redòs per a la serenitat municipal

20 de desembre de 2008
Sense categoria
0 comentaris

BABALUSA LA MEDUSA, 68

Quan vostè se n’anava, les andròmines començaren a revoltar-se


         
Li hauria volgut dir moltes més coses, però ja no vaig poder. I li assegur que era més trist no poder parlar amb vostè llavors, que ara no n’és. 

          No mengi tant que pareix un cadafet. No sé on s’ho posa.

          No en faci un gra massa amb tant de voler-se matar: no l’empaiten. Ja es morirà en arribar-li l’hora, no en mancaria d’altra que la mort també s’hagués de doblegar a les seves conveniències i l’hagués de complaure amb tot els capricis que s’empescàs.

          Què s’ha cregut, malcriat més que malcriat? Que tothom està a les seves ordres? Encara no s’ha temut, sergent Marçal, que el món no és una caserna ni la mort un soldat?

          Aquells dies de quan si a vostè li treien un pijama era per posar-n’hi un altre, vaig descobrir que sense na Rafela al meu costat que remenàs la coa per dins cameva jo no podria sobreviure, per molt de poder i voler, hisenda i doblers blancs i negres que hagués guanyats. Ja me’ls podia confitar els vint metres d’eslora del iot Noctiluca amb capità anglès i una tripulació que em duia fins a New York mateix amb menys esglais que si només haguéssim navegat per dins d’un balde d’aigua; no podria sobreviure, m’adonava, enfora de l’ampolla d’oxigen i del motor que nebulitzava els broncodilatadors. Els freqüents rebrots de l’asma eren una somatització de l’estrès. 

          En Nofre de tant en tant sorgia, sempre que la seva mare es bellugàs, aprop o enfora d’ella: depenent de la llargària de la corda amb què el tenia ben lligat. Al capdavall, en Nofre no havia estat res d’altre que la boia d’una submarinista, res més que un simple instrument que es limita a donar la posició de la persona que ha de ser custodiada i protegida; està per salvar-la a ella en cas de dificultat, els altres se’n poden anar a fer trons, no hi fa res que no siguin salvats.Comprendrà que casa meva es convertís ràpidament en una sucursal de casa seva: locals per a la filmografia de Boris Karloff i afins; res a veure amb una llar, el ulls tractant sempre de reestructurar un cal·lidoscopi de perdigons gelats. Ara, n’Aurora, que s’havia presentada amb un penjador vell romput, va exigir que en Nofre, amb dos clauganxos, l’entaferràs enmig com el dijous a la tranquil·litzadora paret neta blanca immaculada que s’alçava ben davant del nostre llit. A cameva feia molts anys que no n’hi havia cap, de penjador: ni a la meva cambra ni enlloc. Feia molts anys que la roba que ens llevàvem es desava polidament en un armari encastat que es tancava amb portes de teka de Birmània matxembrades, com la resta de portam que una empresa de fusteria que va enviar trenta opetraris operaris un mes i mig ens va instal·lar. Tret del guarda-roba de na Rafela a la cambra de na Consuelo.

          Vostè no s’hauria imaginat que un penjador pogués fer cavil·lar ningú d’aquella manera salvatge, i menys a mi, que només l’any que vostè va carregar en un mal munt havia escripturat 2780 nous xibius vacacionals (no diré cases). Tampoc no vaig ser a temps de dir-li que dins el rebost de cameva cada any s’hi acumulaven un munt de coses inútils i que el que em feia embogir més era que en endreçar-lo hi tornava a trobar exactament els mateixos objectes que havia llençat quan vaig fer la darrera netejada. I no li vaig poder preguntar què creia vostè que hi feia a cameva un multibat igual que els que encara es poden veure a les pel·lícules en blanc i negre que entren amb els suplements dels diaris dels diumenges. I no em vaig poder recordar de quants anys feia exactament de la primera vegada que havia retirat el que na Rafela va dur quan m’havien arrabassat un queixal i vaig haver de passar dos o tres dies amb dietes blanes. No li vaig poder dir que cada dia havia de tirar el mateix plat esmorrellat. No li vaig poder dir que em va comparèixer una paella grossa de ferro de quan a ca la  padrina encara hi vivien tots els germans. I jo no havia vist mai guardar sabates velles que en el temps de vostè haurien hagut de menester posar mitges-soles i tapes a cada taló i tampoc ja no li ho vaig poder contar. No li discutiré que si les sabates són de cocodril, encara que ja no s’usin no puguin tornar a servir, almenys per disfressar-se; però tret d’algun cas extravagant com aquest, les sabates velles ja fa més de cinquanta anys que es tiren, com vostè sap. I ja no se’n torna a parlar pus mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!