Encara no he trobat una cosa que ahir ja la cercava. Avui tampoc no la trobaré. Voleu saber per què? Perquè deixaré anar de cercar-la. Voleu saber per què? Perquè no trobar-la tingui sentit. És la malaltia de les paraules. ‘Tant de dir que sóc lladre faran que sigui ver; robaré. Tanmateix ho diran igualment’. La malfiança fa tornar dolents. És un prejudici i una injustícia.
És el que ahir provava de fer entenent esgrafiant signes en pla jeroglífic: vaig dir d’unes coques amb verdura (existeixen, tanmateix). Vaig dir d’un dissabte: en vaig fer una estona, prou per fer deixondir, a l’articulació alta del braç dret, una tendinitis que un període perllongat d’escriptura m’havia ajudat a oblidar. La pluja d’aquests dies passats havia tacat els vidres, i els faig nets tan poques vegades que havia oblidat que només en puc netejar quatre en cada sessió. Avui en podria fer quatre més amb la mà esquerra, tot i que les melodies que jo escric per a la mà esquerra, des que les monges, que no sabien que el meu pare també era esquerrà (en el sentit anatòmic, que era més tolerat, encara que no tolerat del tot, que el polític) em baldaren a copets (persistents) de regle, cada vegada que em sorprenien sucant, amb la mà esquerra, el plomí amb mànec de fusta en un tinter que més de dos cops s’havia posat en dansa i havia tacat les rajoles. Llavors havia d’anar a cercar el serradís impregnat de gasòil, la granera i la pala.
Ara les melodies escrites amb la mà esquerra ja em surten directament desafinades, imperioses, inharmòniques, maldestres, grolleres i plenes de botanes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les mans…
No vaig trobar en youtube aquella canço de Raimon que deia ‘de l’home mire sempre les ma-ans…’
Aquestes melodíes amb la mà esquerra són de veritat, les millors, les sinceres, les teves.
Ara que la catosfera està encantada d’haver-se conegut, toca plantejar-se el futur dels blocs. És llei del vida, els catalans sempre arribem tard a totes les causes, i ara que hem aconseguit ser els capdavanters del món en alguna cosa, tenim el temps just per veure com s’acaba.
Fa un segle, la religió era l’opi del poble. Fa 50 anys va ser substituïda en aquesta missió pel futbol. Els darrers 5 anys han estat Montilla i el PSC els encarregats d’anestesiar la població, i la meva opinió és que l’opi del present i el futur immediat són, justament, els blocs.
I com tots els opis, els blocs són un engany, una fal·làcia per a qui els pateix.
Un bloc és opi perquè aliena persones competents, capaces, ambicioses; que canalitzen les seves inquietuds a través d’un mitjà que no duu enlloc. Aquesta canalització no és banal, sinó que suposa una pèrdua de temps i energies que haurien pogut ser emprades en altres finalitats més dignes. Dit així sóna terrible, oi?
No vull menysprear els blocs com a mitjà, doncs seria absurd fer-ho a través, justament, d’un d’ells. Simplement, han tingut el seu moment d’esclat, però aquest moment ja ha passat: un bloc ja no és res per sí mateix.
Recordo fa molts anys, quan va aparèixer un suport nou anomenat “CD-ROM”, que cap revista d’informàtica venia un sol exemplar si no n’incloïa algun. Gairebé sempre eren CD-ROMs carregats de bajanades sense gaire el·laboració: demos que no funcionaven, reportatges “interactius” sense cap informació rellevant sobre els temes més absurds, programes superflus, … Però es venien com a xurros perquè el CD-ROM era una novetat, i el suport era l’estrella. Amb el temps, va deixar de ser important que la informació vingués o no en CD-ROM, quan ja tothom en tenia una caixa plena que no sabia on desar, i només te’n compraves un si t’interessava el que contenia.
Amb els blocs ha passat tres quarts del mateix: el primer esclat va ser, com totes les novetats, impactant. Els primers que sabien com crear un bloc i tenien temps de mantenir-lo, publicaven les seves palles mentals i gaudien de milers de persones desitjant llegir-los, interessades per la novetat. Si una pàgina era un bloc, era interessant.
Ha passat el temps, però, i una mà de blocs satura la informació. Ara a un ja no li interessa el que diu una pàgina pel fet de ser un bloc, li interessa la informació que conté, o no, i aquest és el criteri per llegir-lo i no un altre. El bloc ha deixat de ser interessant en sí mateix.
Què vol dir això, que els blocs ja no interessen? Cal destriar. Blocs com aquest, amb reflexions d’una persona que no és ningú, poden interessar als amics, coneguts i saludats; o tenir un dia brillant i atreure una certa atenció, però estan condemnats a desaparèixer. Només seguiran funcionant aquells blocs que aportin alguna cosa més: els que siguin escrits per algú conegut, algú interessant, amb qualitat, amb informació que no tothom pugui aconseguir, blocs que volen ser diferents, experiments curiosos, etcètera. I els que només volem passar l’estona, trobarem alguna altra cosa, que mentre sigui novetat atreurà lectors amb ben poc esforç; però ja no serà un bloc. El seu temps ha passat.
Per què algú com jo segueix escrivint un bloc, doncs? Mira, per inèrcia. No pot ser un diari personal perquè no és íntim, tampoc és el millor mitjà per difondre pensaments perquè qualsevol carta publicada a qualsevol diari té desenes de milers més de lectors que el que pugui penjar aquí. M’agrada escriure, sí, però per escriure bé cal pensar, repensar, escriure i reescriure; i un diari personal s’escriu sobre la marxa, sense mirar enrera, sense revisar. Ben bé, puc afirmar que aquest bloc té una esperança de vida justeta, però l’estic mantenint connectat al respirador artificial una mica per llàstima, una mica per amor, i una miquetona més per orgull.
El temps que inverteixo escrivint aqui, el podria dedicar a altres coses: a escriure un llibre, a passejar, a llegir i aprendre, a emprendre projectes més ambiciosos, … Però sempre és més còmode donar lliçons des de la cadira, sense que ningú alteri una coma dels meus escrits, i sense haver de passar comptes de l’audiència que he aconseguit. Comoditat, potser aquest és el perquè.
Segons el meu parer es una reflexió força interessant. D’entrada discrepo en l’idea de equiparar als blocs amb la religió o el futbol. Ho faig per dos motius, el primer es evident, els blocs no son tant importants. Però el segon no es menys significatiu, es confon el mitjà amb el fi. Per que un bloc es únicament un mitjà de comunicació, com la TV, com la ràdio, com el correu postal, el correu electrònic, el telèfon mòbil, … La comparació amb la religió o el futbol, per a mí no s’escau, però es una eina de croatcatala per a denunciar quelcom més important.
El debat real es sobre l’ús d’aquest mitjà, sobre si val la pena. Que es com debatre sobre si val la pena parlar per telèfon, enviar cartes, o escoltar la radio. El debat només existeix per que som els que donem contingut al mitjà, amb el nostre temps lliure. I el debat no te una resposta, cada blocaire ha de valorar personalment si l’hi val la pena de dedicar temps a fer els seu bloc.
Els blocs neixen i moren. Aquest que llegiu ara també. Quan? No ho se. Quan no pugui o no vulgui continuar explicant coses. O potser quan ningú sel miri. I el mitjà? morirà? Evidentment que si. Una nova aplicació tecnologica els substituira, tard o d’hora. I no serà cap drama, serà evolució.
Dediquem massa temps als blocs? Evidentment. Tenim poc temps, la vida moderna es així, per tant, segur que l’hi dediquem massa temps. Hi ha debats que he vist i llegit a blocs, que sincerament, no es sustentaven un cop apagaves l’ordinador i sorties al carrer. He vist confondre l’opinió dels blocs amb l’opinió pública. Es un símptoma del que defineix els blocs: La individualitat. L’individu, el redactor, decideix els continguts i ho decideix en llibertat. Per tant pot parlar i publicar de coses importants o del que acabes de dinar. Cap secció de cartes al director t’ofereix aquesta llibertat.
Els blocs interessen? Alguns si, alguns no. La diferencia entre els primers i els segons es que els primers ofereixen alguna cosa que fa que la gent i tornin. Que? Depen del bloc. Poden ser els continguts o la manera de donar-los.
Escriure, escriure bé, porta temps i en certa manera es contraposa a actualitzar sovint. Es un repte del blocaire, o del columnista d’un diari, però nosaltres no som professionals del bloc. Fem el que podem. En aquest cas anteposa el fi al mitjà. Son els blocs anglofons, francofons, … lingüisticament impecables? Llavoren’s quin sentit d’inferioritat nacional ens duu a demanar a la globosfera catalana el que no ofereix ni cap globosfera ni la societat catalana?
La blogosfera es una eina més, no l’única -afortunadament-. Es un error creure que es pot fer feina només des de la globosfera. Però crec que també es un espai útil. Sempre, es clar, que els blocaire no ens entestem massa a donar lliçons a ningú des del nostre bloc, i no donem als blocs més importancia de la que tenen, que en cap cas es substituir la resta de la nostra vida.
R E S P O N C
X.E.
Exposaré quatre discrepàncies. De fet, discrepo de tot el contingut d’aquest post, sobretot del seu to.
1) Parlant dels opiacis us heu oblidat de la cocaïna, i té un paper cabdal a la nostra societat. Les anàlisis químiques del Llobregat revelen que Barcelona és la ciutat on se’n consumeix més d’Europa. Em faran avorrir el peix, us ho prometo. A hores d’ara no hi deu haver cap peix que no vagi flipat
2) Un bloc (igualment un opiaci si se’n canvia el patró d’ús pot potenciar la lucidesa) no és necessàriament un engany
3) Haver de ‘canalitzar’ energies positives, i de vegades també treballs ardus que han requerit una execució d’anys i més anys de feina dura no remunerada, que finalment s’han hagut de lliurar ‘gratia et amore’ en gran part perquè els polítics, que sí que cobrau cada mes, ja ho crec jo, heu estat incapaços de crear la mínima infrastructura cultural, i això era al vostre abast, és ben cert. Per exemple: on és la indústria cinematogràfica que heu creat? Ni se us ha passat pel cap. Al polítics de la República sí que els hi va passar pel cap la cinematografia, però no eren tan endarrerits mentals, i veien que era per aquí que ens podríem salvar. Mira si ha plogut i encara feis el pardal.
4) Serà una bona notícia que els blocs desapareguin. Si ve un ianqui (que és la il·lusió amb què escric aquest bloc) i em compra els drets de Viacrucis per fer una pel·li, nyisclis que tu tornis a llegir res meu de franc! La primera cosa que faré serà tancar L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS quan me’n vagi a viure a Sausalito. Que us apagui el foc que vosaltres mateixos enceneu na Rita la Pentinadora.
M’ha fet peresa seguir amb els CD-Rooms i tota la resta, tanmateix ja he dit el que havia de dir.
Una altra cosa: et sona de res Les Mil i una Nits? Com va salvar la vida aquella noia.
T’has oblidat de la VISIBILITAT. Fas creure moltes mentides. Com és possible que em vulguis fer creure que si escrius una carta al director d’un diari te la publiquen? Molt fàcil tot, no?
Idò vull que sàpigues que volia comentar un escrit del teu company de partit Bernat Joan, al Balears: volia afegir una dada a les que ell aportava. Mesos i mesos provant de publicar una merda d’escrit de 5 línies amb un contingut per a conte de fades, una escriptora amb 10 llibres publicats i 20 anys d’una persecució que la Inquisició Espanyola no la podria superar, només que perpetrada per la meva pròpia gent. Es varen fer gestions en alts nivells perquè la publicassin els monjos del Montserrat, a Serra d’Or. Va sortir el mes de novembre passat.
La nostra situació és desesperada, en part per culpa vostra. Fins i tot la nostra vida està en perill degut a escriure en català, i vosaltres fent el pardal.
En solidaritat amb la situació del Tibet, Alemanya no assistirà a la cerimònia de presentació dels JJOO de Pequín