Xavier Capdevila, en bloc

"Tengo fe en Chile y su destino", ho va dir Salvador Allende el dia 11 de setembre de 1973 abans de morir, mentre el general Pinochet bombardejava el palau de La Moneda. Avui davant d’aquest palau hi ha una estàtua d’Allende amb aquesta frase. I, també, al número 80 del carrer Morandé hi ha la porta lateral de l’edifici des d’on el primer president socialista elegit democràticament al món intentava resistir l’atac; aquesta porta va ser tapiada per Pinochet i reoberta fa molt poc, al 2003, en un acte al qual hi va assistir Pasqual Maragall.
He passat per la Moneda aquesta tarda per recordar Allende i veure si de passada em trobava la Michelle Bachelet i li explicava que estic preparant un reportatge sobre els magnífics castellers xilens que -per cert- ella ja ha vist dues vegades.
A vigílies de Nadal, a l’Estadio Nacional en una festa solidària davant de 70.000 persones i presidida per la presidenta, van actuar les dues colles xilenes, els Castellers de lo Prado (la vella) que ja fa un any que funcionen, i els de Cerro Navia (els joves) que acaben de constituir-se. Si voleu veure el vídeo de l’actuació, com que no tenen "Quarts de Nou" l’han penjat al Youtube; l’adreça és: http://www.youtube.com/watch?v=vP7j8S2ZxyQ
I jo me’n vaig assabentar perquè la notícia va sortir a Vilaweb! Per cert que comentava d’una gira dels Castellers de lo Prado a partir del dia 14 de gener… i no deia que també hi seran els Castellers de Vilafranca!

Vaig arribar ahir a Santiago i l’Anamaria m’ha rebut amb una cordialitat tan tan tan gran que no puc més que començar a pensar que l’estada xilena serà tan o més exitosa que l’argentina. No només m’ha ofert l’habitació i el bany del seu fill Luis Felipe per a tots els dies que vulgui sinó que, en menys de 24 hores, ja m’havia aconseguit una productora pel reportatge dels castellers xilens, tots els equips que necessiti, i havia contactat amb el Christian del Ministeri de Cultura perquè tanquessim els detalls que fessin falta; el reportatge -que en algun moment el veia trontollar- el veig ara més clar que mai. I no només això, també ja hem mig concretat una anada al nord, a San Pedro de Acatama la darrera setmana de gener i hem fet les maletes per marxar demà cap a Perú on, sembla ser, que ja hi ha a punt una rebuda excepcional per a tots els amics de l’Anamaria que allà es concentraran.

El viatge en autocar (modern i força còmode) de Castro a Santiago va durar 16 hores però no es va fer gens pesat; bàsicament vaig dormir i vaig escoltar musiqueta. El comiat de Chiloé va ser també molt agradable: la Eli va venir a trobar-me a Castro i vem compartir un curanto (per fi!) a un palafito davant del mar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!