En Xavi i en Capdevila (futbolistes)
Acabo de llegir que el Xavi, jugador català (cal remarcar-ho per ser un adjectiu més aviat minoritari) del Barça, és el millor futbolista d’Europa, segons ha decidit la UEFA després d’analitzar els equips que han participat en l’Eurocopa de Futbol. Segons la UEFA, Xavi és “l’exemple de l’estil d’Espanya”.
A la foto que il·lustra la informació hi ha un Xavi Hernández Creus feliç abraçat a dos jugadors catalans en Joan Capdevila i en Carles Puyol. Un altre protagonista de les notícies que omplen els diaris catalans des de fa dies és Cesc Fàbregas, un jove futbolista català fill de Cal Fàbregas d’Arenys de Mar, que havia jugat al Mataró però ara és a l’Arsenal…
L’escena de tanta alegria passava als carrers de Madrid i els jugadors catalans anaven sobre un autobús presidit per una gran bandera espanyola i a on s’hi podia llegir “España siempre”
Al mateix diari -a les planes de política, no pas a les d’esports- un anunci reclama col·laboradors per aconseguir seleccions nacionals catalanes: “Ara és l’hora”, diu. Ara? Vols dir?
Recomanable, com sempre l’article del Sergi Pamies, que de futbol en sap més que jo: http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20080701/53491802267.html i en clau més política el de l’Enric Juliana: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080701/53492550478.html
M’ha fet gràcia que els protagonistes de tantes planes d’informació prioritària als diaris catalans (i als espanyols) d’aquests dies siguin un tal Xavi, un tal Capdevila i el Cesc d’Arenys. En Xavi, com que és del Barça, tothom sap qui és. En Joan Capdevila és un defensa de 30 anys nascut a Tàrrega, que abans havia estat a l’Espanyol i al Depor i ara juga amb el Vila-Real (ciutat agermanada amb Vilanova i la Geltrú, perquè el Rei En Jaume els hi va donar el mateix dia la Carta Pobla) equip que a la Lliga ha quedat segon, per davant del Barça.
Aquests dies tothom parla de futbol i, pel mig, de política. A mi que ni em va ni em ve el futbol, m’empipa molt que me’l barregin tant amb la política. El futbol, a més d’un esport, és un espectacle per divertir-se i –si un vol- per identificar-s’hi sobretot perquè aquesta component de “nosaltres” o “els nostres” no troba referències en altres valors. Està clar que un país normal, tindria una selecció nacional de futbol normal, i unes identificacions esportives més normals, però no veig clar que el camí per ser “normals” passi per cridar en una grada darrera d’una bandera, identificant-se amb uns jugadors que, segurament, són més feliços marcant gols i guanyant copes que intentant saber a favor de quina bandera els han fet.
Podem estar a favor o en contra de que a Espanya només hi hagi una selecció oficial de futbol. Però jo m’estimo més veure content al Xavi i al Capdevila (o al Cesc i el Puyol) que no pas a uns jugadors alemanys que no sé qui són.
I a més, si tinguéssim una selecció nacional catalana… i aquests jugadors poguessin triar, a quina selecció s’estimarien més de jugar?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llàstima que masses catalans i masses vegades ens passem la vida fent gols a la nostra pròpia porteria.
Salvador Molins, President del BIC.
El que no pot fer la democràcia es legitimar situacions que s’ han aconseguit per la força de les armes,amb la repressió,amb l’ exclussió o amb l’ assassinat de gent innocent.
hauries de saber que la Federació Catalana va existir abans de l’ espanyola i que entre aleshores i avui hi ha hagut dues dictadures feixistes, com a minim.
Tu mateix, Xavi i Capdevila, Cesc i Pujol, ves fent el babau.
Això ultim que et planteges es totalment intrascendent, és intrascendent amb qui vulgués jugar en Xavi, en Pujol,en Capdevila o en Fábregues, i ho és per que si puguessim jugar,si ells no hi jugaven ,hi jugarien uns altres, que la Federació Catalana té mes de 20.000 llicències federatives ,i que nosaltres no reclamem el dret a que ens regalin la copa d’ Europopa, el que demanem és simplement JUGAR i PROU, res més.
Potser és el que pretenia. Veure si això dels comentaris encara estava actiu o s’havia encallat.
Jo dic el que penso al meu bloc i no amago cap ou, ni estic a la lluna, ni esborro (que podria) els comentaris discrepants , signats per anònims i desconeguts.
No donar la cara per opinar és molt semblant a camuflar-se en la massa per cridar -per exemple- a la grada d’un estadi consignes que no ens atrevim a defensar en la vida quotidiana.
És per això que la llibertat s’aconsegueix amb les actituds personals de cada dia no amb les mateixes armes que fan servir els poderosos per atontar als ciutadans.
A El Periódico d’ahir entrevistaven Miss Nació Catalana i li preguntaven: “Aquest nom té connotacions polítiques” i ella responia: “No, jo no sóc independentista, senzillament defenso la meva nació”. A Miss Espanya creus que li haguessin preguntat mai si el nom del seu títol té connotacions polítiques? La pobra noia ha de defensar-se dient que no és independentista, no fos cas que l’encasillessin abans d’hora. Qui barreja, doncs, futbol (o bellesa) i política? El periodista que pregunta o la miss que respón a la defensiva?
Hola Xavier! quina polémica que s’ha ha encetat, ara no puc opinar gens ni mica, no hi entenc un esborrany, en realitat mai m’he fitxat en tot això, …una no pot saber de tot oi? però m’agrada seguir-vos.
Però per un moment canviaré de tema radicalment: que et sembla l’alliberament de Ingrid Betancourt? què en penses del president Francés? quina jugada farà?
Donem la teva opinió, m’interessa. A mi em sembla un gran aconteixement, però no em fio dels francesos, perquè no ho havien fet abans? bé, parlem eh! A reveure. Isabel
C’est très interessant!! A mi també em fascina el país veí. El conec força i no em cansaria mai d’anar-hi!. Sí, poden dir que els francesos són xauvinistes i que si naps i que si cols, però que voleu que hi faci. És un “amour fou”! . Fins i tot, a en Sarkozy li trobo el seu punt… no, no desbarro, a certa edat et pots permetre de dir el que et dóna la gana sense pensar en el que diran els altres. És un dels pocs avantatges i cal aprofitar-lo (je,je).
En aquests moments, estic força cansada i embafada de les eternes discussions sobre el nostre petit i curiós país. Nosaltres anem discutint i embolicant la troca que els altres aniran fent…
Treballo molt a tots els nivells des de fa molts anys i les he vistes de tots colors. Relativitzar, es tracta de relativitzar una mica més. A aquestes alçades comparteixo del tot el que deia la Maruja Torres fa uns quants diumenges a “El País”: Quizàs todo iria mejor si nos dedicáramos más a bailar rumbas i beber daikiris! Per cert: un brindis, salut i sort per a l ‘Ingrid Betancourt (i per als altres alliberats).
Fins la propera!!
Olga
la seleccio catalana no juga ja?
heu vist un torneig similar a l’eurocopa on estaven convidats els catalans! http://www.europeada2008.net/ (per cert mireu els resultats i al·lucineu! 1-15, 0-19, 0-5 en contra dels catalans, deu ser que els bons decideixen anar-sen amb espanya al gran aparador europeu, no ho farieu vosaltres sent esportistes professionals i guanyan-vos el pa així?) ja ho veieu. jo de totes formes estic content amb ells, i només espero que es mantinguessin serens i fora de tota connotacio politica/banderil/patriotica. Només em vaig preguntar: si un asturià pot treure la bandera d’Asturias després de guanyar l’Eurocopa, perque Puyol no pot treure la catalana? que n’haguessin dit de grosses els periodistes político-esportius infames!
PD: Sento no firmar. No és que no vulgui, es que es va cremar el llibre del registre civil quan un indepe de pin i samarreta va calar foc a la bandera espanyola que penjava al balcó, i m’he quedat sense.