Vilaweb va posar en funcionament una enquesta fa uns dies perquè la gent votés el personatge del 2006, però hi ha un problema. Un problema semblant al que feia referència Víctor Alexandre quan va denunciar la discriminació d’Èric Bertran a les candidatures de Català de l’Any a El Periódico, aquell gran mitjà de comunicació tan respectuós amb les cartes que envien els seus lectors. Ep! No és que Vilaweb discrimini ningú. Suposo que deuen pensar que faria lleig, però per a mi el personatge del 2006 (i el de molts més anys, què coi!) és en Vicent Partal. En un país amb unes grans dificultats per construir un espai comunicatiu català, l’aposta de Vilaweb pels blocs i per la televisió és una aposta valenta i intel·ligent. Els blocs han permès la multiplicació i democratització dels espais d’opinió. L’aposta per Vilaweb TV, que avui estrenava nou format, és molt més transcendent encara. El model de televisió que hem conegut fins ara, el dels grans estudis, la publicitat, els interessos econòmics, la manipulació, la falta d’autocentrament nacional, etc., etc, comencen a tenir una alternativa. En Partal, sempre atent a les noves possibilitats tècniques i a la seva aplicació en el nostre país, l’ha tornat a encertar. Vilaweb TV està cridada a rebre molts premis, a obtenir el reconeixement de tothom i a canviar el rumb de les comunicacions al nostre país. I això només ha fet que començar. L’enhorabona a tothom!
Mentre continuo publicant les enquestes de la sèrie "Referèndum és democràcia", el blocaire Talaiòtic ha decidit fer seva la proposta i ha començat responent ell mateix, amb la incorporació d’una nova pregunta per adaptar l’enquesta a la realitat menorquina. Felicito en Talaiòtic per aquesta primera entrada. A poc a poc, el debat del referèndum comença a caminar. Esperem que altres blocaires se sumin a la tasca, lenta, pacient i constant, de preguntar a la població. I que les publicacions periòdiques incorporin també una secció, petita però fixa, sobre aquest aspecte.
He observat un fet curiós a El Singular Digital. Sovint faig una ullada als columnistes (tret d’en Sostres) i després llegeixo l’opinió del director, en Jordi Cabré, i tinc la sensació que amb el seu article redirigeix els articles dels columnistes convidats. M’ha tornat a passar avui quan he llegit l’article de l’Hèctor López Bofill sobre el poc soroll que fa el nou Govern. Certament, algunes notícies com la trobada Carod-Pintat, les subvencions a entitats de tots els Països Catalans o l’acord amb la London School of Economics i la New York University, per posar quatre exemples, em fan ser optimista. El Govern treballa en una línia que m’agrada, i els deixen treballar. Però després llegeixo en Cabré i resulta que, com si respongués el "sense soroll" de l’Hèctor, intitula el seu article "Més soroll, si us plau". Com que a vegades les opinions s’han de girar com un mitjó, potser cal deduir que ERC està fent bé la feina que li toca, i que els qui s’esperaven poder-los desgastar amb falses polèmiques com la de les banderes i la de la despolitització de la llengua poden anar buscant seient. Per cert, a propòsit de la despolitització de la llengua, la revista Òmnium d’Òmnium Cultural inclou en el seu darrer número una entrevista a Eunice Romero. Si la podeu llegir, fixeu-vos què diu de la despolitització de la llengua (Gràcies, Òscar!).
En l’article esmentat, López Bofill també es demana com aniran les coses a la casa gran del catalanisme. CiU ha d’estar desorientada per força. Quan tothom recorda encara la comèdia del notari, ara diuen que no descarten pactar amb el PP. I per postres serien capaços de fer-ho encara que no fos la força més votada? Enmig de tot això, Agustí Colomines dóna per inútil l’estratègia de pressionar ERC perquè faci front comú amb CiU o de desgastar-la retraient-li que no ho hagi fet. Ridao ho ha deixat molt clar últimament i des d’aquest bloc no m’he cansat de repetir-ho: el front comú amb CiU vindrà quan CiU vulgui superar el marc estatutari. Si la reflexió que es cou dins de CiU ha de conduir a l’aposta per un Estat propi, l’espera valdrà la pena. Però que vagin amb molt de compte amb l’estratègia que decideixin. Són el segon front al costat d’ERC i de la societat civil. Tenen una responsabilitat històrica.
Per acabar, m’ha agradat saber que no sóc l’únic blocaire crític amb les opinions de Joan Oliver. Xavier Monge, des del seu bloc Dels Països Catalans al món, també el critica. Celebro la coincidència. I també celebro que e-criteri comenci a tenir el ressò que cal esperar. Societat civil, Oliver!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però cal alhora tanmateix una televisió en obert i què arribe a tothom.
Gràcies pels ànims! Els necessitaré…