El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Núvols de pols,
ferida per la llum,
atrapats en llur nuesa,
mostren
les partícules
despreses
del moviment
de cada dia,
un ball aleatori.
Bocins
de pell
que ja no ens pertany,
polsim
d’ala d’insecte,
miques de pa
i paraules
de paper
dels llibres
i la premsa.
Un exèrcit
petit
en retirada.
L’ofec opac
que de vegades
arriba.
La levitat dels éssers.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i ho som tot i tot és part nostra. “L’ofec opac que de vegades arriba”( m’ha recordat Marçal) és perfecte. Bon dia!
Un bon començament per avui tornant a llegir un poema … i un final ver; qualitat lleu en moltíssims éssers.
Bon dia i molt plàcid.
però jo m´he quedat “penjada” en veure la foto… m’hi podria tirar hores mirant la seva bellesa. S’hi respira pau. Gràcies Victória.
Caram! És això del pols en que ens convertirem.Lleugers finalment.
Suggeridor com la lleugeresa és indicatiu de vida i alhora del contrari.
Tan importants que som mentre hi som…
Misteri transcendent que el nostre instint vital no pot acceptar.
Som i no som, pas a pas, tot i no-res.
A cada instant un sospir,
a cada sospirun somriure,
a cada somriure una flor.
I la joia de viure esclata de vell nou.
I neix una estrella.
Polsim de mar aixut pel vent, diamantina flor de sal, de sol, escates que esclaten dins la boca, onades que trenquen (fonoll marí, algues, restes d’un naufragi) dins el paladar. La mar, Victòria, sempre torna a començar…