Des del màxim respecte per la
militància i per les persones que han de preparar el procés
congressual de juny, m’agradaria fer alguna proposta des del punt de
vista d’algú que no hi té veu ni vot però sí
moltes esperances. Ja he escrit en altres apunts que el congrés
pot ser una oportunitat per fer un debat intern exemplar. El caràcter
assembleari d’Esquerra no ha de ser cap inconvenient si es troben les
eines i el sistema adequat perquè tothom pugui participar-hi
de manera intensa i crítica, un sistema que hauria de permetre
saber, finalment, quina és l’opinió majoritària
de la militància en els diversos temes que es plantegin. Però
no aniria malament que dins d’aquest sistema s’hi inclogués
algun element destinat a conèixer l’opinió dels
potencials votants, no fos cas que, un cop definit el futur perfil
del partit, arribéssim a la conclusió que no hi ha
manera d’eixamplar la base social.
Es pot dissenyar un sistema molt
complex que contempli diferents fases i diferents eines. Una de les
que podria resultar més interessants és una mena de
tafanera que permetés
posar en circulació els textos que han anat apareixent en
blocs i diaris i veure quina valoració reben. No tindria sinó
un valor orientatiu per al debat. Els textos que destaquessin com a
més votats i comentats podrien ser el punt de partida d’una
segona fase, per exemple. Això és una cosa que es pot
fer en obert per a tota la ciutadania o prèvia acreditació
com a militant. De fet, Esquerra ja ha posat en pràctica un
seguit d’actes de proximitat que obria a persones no militants, i fer
participar les persones és una altra manera d’involucrar-les
en el projecte
El debat intern no ha de ser
necessàriament una lluita fratricida. Crec que la majoria de
la militància i en qualsevol cas la majoria dels votants
prefereix un debat d’idees i no de noms. I si existeix algun perill
que allò que la Roser anomena les guàrdies pretorianes
en un comentari a l’apunt anterior dominin el debat, eines com
aquesta poden evitar-ho. Si es fa bé, el debat pot ser
exemplar i es pot convertir en símbol de prestigi, en un model
a seguir per als altres partits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Desconeixo si ets militant d’Esquerra o no.
En cas afirmatiu m’agradaria que la rècula d’idees que exposes les transformis en esmenes dels estatus del partit o generis una ponència pròpia i les portis per a ser debatudes dins del Congrés, després que les parlis amb la teva secció local i et siguin aprovades, com molt bé saps.
En cas contrari, sempre és lícit opinar i l’Esquerra t’escolta es va endegar amb aquest objectiu. Ara bé, altra cosa es voler tenir veu i vot, per això cal militar, pagar quota i anar a les reunions. Debatre i veure’s les cares i relacionar-se també és part del joc polític.
Tothom diu com ha de funcionar Esquerra i com ho ha de fer. Debem ser l’òstia, perquè sobre el funcionament d’altres partits no se’n piu ni piu. Sóc militant de base i començo a estar cansadeta de tanta i tanta gent que anava per assessor polític i s’ha quedat pel camí.
L’Esquerra escolta, però per anar més enllà, cal militar (tot i que no sereu a temps per votar el juny, calen 3 mesos d’alta i farieu molt justet…)
Hola Xavier, Si no ho entenc malament, a més d´assemblearis, ara també hem de tenir en compte el que diuen cadascun dels nostres votants i a més dels que ens volen tocar els collos, sense cap mena de filtre (tafaners).
Això no ho admet cap partit. Per què ho hem d´admetre nosaltres? Sembla allò que diuen els diaris : Contra l´esquerra tot s´hi val.
A Lleida, al congrés, es va decidir seguir amb això de ser assemblearis, malgrat ser ja llavors un partit gran. Si volem avançar. això no podrà ser més
Si no, haurem de llogar l´estado de l´espanyol a kornellà per fer el proper congrés.
Xavier : el que vulgui dir-hi la seva que ho faci : militant i 12 euros al més. I en Xavier Vendrell ja li dirà si està o no al corrent de pagament. La resta, opionar per opinar.
Per cert tinc carnet d´erc des del 1976
A ERC li cal obrir-se a la societat per no caure en l’error de l’autofàgia de les idees que certs líders amb els seus militants més fidels proposen. És pot donar el cas, que un líder d’un grup elevat de militants, prou majoritari per guanyar una assemblea, però amb unes idees totalment forassenyades del que pensa la societat, imposi gràcies a la seva perícia i potser la divissió de la resta dels altres militants, una estratègia totalment equivocada que portarà el partit a ser cada vegada més petit i radicalment estrany a la societat.
En un partit no assembleari, aquesta situació encara és més fàcil que passi, sobretot si el partit és petit.
Si ERC fos un partit normal ningú en parlarìa tant d’ell, pel fet de voler la llibertat del país, representa un somni anhelat per molta gent que no son militants i que mai ho serien de cap altre partit.
Estic totalment d’acord amb el que dius d’obrir el debat ideologic d’ERC a la resta de possibles votants, però tambe et diria que no és pot fer aquesta obertura total a la societat si darrera no hi ha un equip competent que sigui capaç de triar el gra de la palla.
Aquest equip l’ha de triar els militants que per això s’han compromés públicament per ERC. Aquest compromís té deures i drets. El dret que encara ens queda, mentre siguem un partit assembleari , és de poder triar aquests equip.
M’agrada que ERC sigui un partit assembleari. Sé i em consta les dificultats que té per continuar sent-ho. Bàsicament perquè sota l’eufemisme de “modernitzar-se” no hi ha res més que un tancament de quadres (allò de la guàrdia pretoriana) per facilitar que hi hagi uns “escollits” que dirigeixin els destins, i només sometre’s a votació cada quan ho manen els estatuts.
A un Congrès que hi va haver a Girona, i que va coincidir amb la defunció del pare de Carod-Rovira, ja es van presentar esmenes per evitar que la direcció del partit consumés la liquidació d’aquesta particularitat. Ho sé perquè ho van presentar des de la comarca del Garraf i van aconseguir introduir a la ponència aquesta referència. L’argument que un dels comentaristes fa sobre haver de llogar l’estadi de l’Espanyol, aleshores el va fer anar el Xavier Vendrell en la seva rèplica al militant que defensava mantenir l’assemblearisme (val a dir que ell va explicitar el camp del Barça).
Aquesta obsessió per evitar que la militància expressi de manera democràtica les seves opinions va molt en contra de la dinàmica general de la societat que reclama més democràcia, més transparència i més participació en les decisions polítiques.
La importància de militar o votar ERC està en això: que podràs ser escoltat per més insignificant que siguis. I avui dia amb les noves tecnologies, la democràcia i el debat és encara més fàcil, més transparent i més assequible. Tan sols cal vetllar allò de la “fractura digital” per evitar excloure a ningú.
És trist que alguns militants surtin amb un “a pagar quota o a callar”, Xavier. Mostren una miopia d’aquelles d’ulleres de cul de got. Qui hagi seguit el teu bloc sap que, igual que molts que en aquests moments no hi militem, tu “pateixes amb Esquerra”, que Esquerra t’importa perquè és un dels instruments més potents que té la societat catalana per arribar a la independència. Com et deia el company de Karlsruhe, Xavier, ni cas. Molts apreciem profundament la feina que fas des d’aquest bloc, i dic per experiència que sé que és difícil sempre trobar el to adequat quan es manté un bloc, però tu n’ets (gairebé) un mestre.
Entenc (com a exmilitant d’Esquerra) aquesta sensació que als mitjans de comunicació tothom s’hi atreveix amb Esquerra, i amb els altres partits no s’hi fiquen tant, però no cal atacar ni veure com un mer “enemic extern” una persona que sempre ha parlat a favor de l’independentisme com el Xavier Mir. Gràcies, Xavier, i no te’n cansis.
No conec massa bé la CUP, però hi tinc algún amic però entenc que és un sistema aplicable a Esquerra. Pel que sé la CUP organitza assemblees de barri, poble, etc. per discutir els temes. En tot cas, el sistema del meu poble funciona molt bé. Jo sóc simpatitzant i col·laborador “extern” (puntual si voleu) d’Esquerra al meu poble. A les eleccions muncipals vaig sortir en el programa electoral amb la meva foto per donar suport al partit. Tenim una llista de correu de simpatitzant i col·laboradors. El programa electoral es va fer amb les propostes que tots els veïns del poble hi van aportar a través dels col·laboradors i amb sopars a casa dels col·laboradors o de veïns a on assistien persones del partit que s’hi apuntaven les propostes, etc. Després s’hi feien assemblees i s’hi discutien les coses. Després de les eleccions s’han anat fent reunions, assemblees, etc. on ha participat tot aquell que ha volgut i la cosa va més o menys bé tenint en compte que la gent encara no estem massa preparats per aprendre a ser gran i decidir per un mateix; estem acostumats encara a que ens manin i a fer allò que ens manen.
En tot cas, si algú vol més informació l’hi puc donar, però Esquerra al meu poble funciona de manera assembleària, molt millorable encara, amb tots els veïns que hi volen col·laborar, discutir, proposar, debatre, etc.
Els que sabem, encara que poc, d’assemblearisme tenim molt clar que no cal omplir cap estadi de futbol; així no funciona l’assemblearisme ni seria “operatiu”, i això és precisament la crítica que fan els “autoritaris” contra l’assemblearisme pel carregar-se’l, per la ignorància que en tenim la gent és fàcil fer la critica “fàcil”, valgui la redundància, però l’assemblearisme no és omplir camps de futbol i que tothom hi descuteixi durant 3 setmanes i després mana el que voti la majoria. Ni de lluny. L’assemblearisme funciona amb grups petits autònoms, independents, autogestionats i autodeterminats que consensuen postures i nomenen els seus representats puntuals i que poden ser revocats en qualsevol moment i que sempre hi han de donar comptes, els quals no tenen cap mena de poder de decisió de cap tipus; aquest és el principi fonamental. És més complexe evidentment i ho pinto en un pla molt teòric; però cal intentar sempre anar a les arrels i als principis per no perdre de vista el caràcter democràtic dels grups. Si comencen a criticar l’assemblearisme i la democràcia directa anem directament a un tipus de societat que dóna por ni pensar-hi. No dic que aquestes formes de democràcia tan pura siguin possibles d’operativitzar avui dia, però si no es comença a intentar o a anar fent-hi apropaments caurem en picat de nou a un món que dóna l’esquena a la “democràcia” cada dia més.
Clar és molt fàcil funcionar quan mana un i tots obeeixen. Es fa el que diu aquell caigui qui caigui. Però quan la gent hem de començar a ser adults i comportar-nos com a tals, decidir per nosaltres mateixos què volem ser i en quin món volem viure, agafar responsabilitats, equivocar-se, corregir, etc., sembla que tot sigui més difícil. Doncs mireu, si no haguessim donats passos cap endavant i ens haguessim quedat en allò que semblava més fàcil encara viuriem com al segle XV. La meva aposta és sempre per la democràcia, i mai, mai no hi haurà una veritable “democràcia” mentre no sigui el “poble”, el “ciutadà” qui decideixi. L’afirmació per tan palmària sembla fins i tot estúpida. No hi ha una cosa que es defineixi a si mateix tan clarament. Amb respecte per les opinions de tothom, sempre que aquestes respectin el meu dret fonamental a ser part decisòria fins el màxim nivell del que vull ser com a poble, país i ciutadà; perquè ningú té més dret que ningú a decidir pels altres.
Salutacions fraternals
Perdoneu faltes ortogràfiques, errors d’estil, etc.; mireu quines hores són, he arribat tard a casa i no m’hi he pogut estar, d’escriure aquí, abans d’anar a dormir.
Volia explicar que en la forma assembleària, els congressos funcionen amb ponències que presenta qui vol i que es passen a llegir a tothom. Avui dia és molt fàcil amb internet, jo estic a diverses llistes de distribució de diverses associacions, organismes, etc. d’entre elles Esquerra i sé que així és molt fàcil enviar-hi la informació, evidentment. Sóc militant també de CGT o sigui que ja em conec l’assumpte. Doncs bé, exemple de la CGT de Catalunya o a nivell estatal.
La CGT funciona per unitats molt petites compostes de militants, delegats i/o, sovint, simpatitzants.
1. Cadascú que vol redacta una ponència sobre un tema a discutir en el Congrès que es farà el dia tal.
2. Les ponències s’envien, avui dia, per correu, a tothom. Cadascú que vol les llegeix i fa les aportacions que cregui o redacta noves ponències a discutir, etc.
3. Cada sindicat o secció sindical, etc. consensua i pren una postura davant de cada proposta
4. Nomenen els delegats que votaran de manera pública el que han consensuat en la seva unitat, si cal arribar a votació, i amb el núm. de votos que li correspon segons els membres als que representa. Per exemple, jo represento a 15 persones i votaré sempre amb un núm. de 15 vots de manera pública per tal que es vegi que no hi faig trampa
5. Quan s’acaba el congrés jo deixo de ser representant del meu grup perquè ja he acomplit el meu encàrrec
6. Si durant el congrés he actuat arbitràriament se’m passaran comptes i jo hauré de respondre per la meva irresponsabilitat
Aquest és un exemple de funcionar i a més coses aquí dins, però més o menys així seria com es fa un congrés, amb poques persones que representen en númeri a unes altres persones i que han de respondre de les seves accions davant aquells que les han triades per l’encàrrec de representació i que deixaran la seva representació tan bon punt hi hagi acabat l’encàrrec perquè així evitem la temptació que aquests representants acabin convertint-se en líders, que és molt fàcil i temptador escalfar la cadira durant cert temps i acabant ser una persona que decideix arbitràriament el que li correspon decidir a cadascú com a persona lliure i amb els mateixos drets que tothom que forma part d’un ens democràtic.
I qui no estigui d’acord amb el que s’ha decidit, doncs vinga a preparar ponències i a tractar que passin a ser discutides el més aviat possible; sempre tenint en compte que cada secció, sindicat, federació local, federació sindical, etc. serà autònoma, independent, autogestionada i autodeterminada mentre no contravingui el dret de les altres a ser autònoma, independent, autogestionada i autodeterminada perquè si no hi ha coacció, no es pot minvar la llibertat de cap grup ni de cap persona. L’assemblea general que és una assemblea de delegats marca unes directrius per tota la confederació, però cada assemblea de grup, cada assemblea de federació, etc. es dota de les seves pròpies normes mentre no contravinguin l’interès general i individual. Les individualitats, són evidentment respectades, mentre aquestes individualitats tampoc siguin coactives cap els altres. Però explicar tot això ja seria massa complexe i no és assumpte que ens porti aquí.
En tot cas, aquests sindicats anarcoassemblearis són un bon exemple i el fet que moltíssima gent que participa fins i tot de les decisions no siguin ni tan sols militants també és una demostració que fa palesa que tot es pot portar a terme amb ganes d’engrescar-s’hi, crèixer com a societat, crèixer en democràcia, amb ganes d’intentar i provar si és possible construir un món millor, més igualitari (basat en les diferències individuals), i més còmode i lliure per tothom.
Salutacions fraternals