Reflexionaríem també sobre l’esquerra a Europa i al món, sobre els reptes que té plantejats, sobre la necessitat de fer pinya al voltant de les propostes majoritàries, les de consens, les que ens han de permetre tornar al govern. Després, si ho fem bé, podrem anar implementant els programes que necessiten encara una mica més de pedagogia entre la població. I reflexionaríem sobre el procés d’independència en curs, sobre la transició cap a l’estat propi, sobre la millor estratègia política amb la resta dels Països Catalans un cop creat l’Estat català. Perquè el projecte d’esquerres ha de ser, com a mínim, per als propers 12 anys, per liderar el tram final del procés i la transició cap al nou estat i per definir el model d’estat que volem.
Amb aquest congrés generaríem continguts, debat i il·lusió; faríem visible l’alternativa de govern, els principis que regirien aquest govern, el full de ruta dels propers anys, etc. I amb aquesta feina feta, aniríem pel segon congrés, el de les llistes obertes per triar els millors representants. Alguns ja n’estem començant a parlar a través d’aquest grup de google. Si creieu en la idea, si penseu que les coses han d’anar per aquest camí, deixeu-vos-hi caure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per què no abans? Aquest horitzó tant llunyà i pensat de manera tan inassolible és la mare del vostre desastre. Creu-me. No us fa creïbles.
Les esquerres al món? Les esquerres a Catalunya i a Espanya no han fet polítiques socials i quan ho ha semblat aviat s’ha descobert que era una forma burda i evanescent de guanyar vots. Indecent! Aleshores, la gent s’ha centrat en l’altre eix polític: l’eix nacional. Perquè posats a no canviar el sistema capitalista, només es fan polítiques socials quan hi ha caler. Sí, sí, només cal tenir caler. Mira els conservadors britànics: no han pas eliminat el xec nadó, només l’han congelat; no han pas rebaixat el sou dels funcionaris, només l’han congelat;no han pas congelat les pensions, només n’han disminuït l’augment. (Això sí, han reduït ostensiblement el pressupost de Defensa, cosa tabú en aquest estat semi-militaritzat) En una paraula, si a Catalunya volem fer polítiques socials no cal ser d’esquerres, només cal recuperar els diners (i la dignitat) amb la independència. No la deixem per a tan lluny, doncs. Com veus, procuro ser empíric i mirar els fets, les teories s’han anat esfumant entre congressos i congressos…
Per fi anem veient el que s’amaga al darrera de tot plegat, malgrat que alguns fa molts anys que ho venim denunciant.
L’ “independentisme” de les “esquerres” és com l’ “ecologisme” d’aquestes mateixes “esquerres”, o sigui, una pancarta al darrera de la que s’amaga una ideología fracassada arreu del mon que, com algunes medicines, cal disfressar-les amb algun gust perqué les criatures se les prenguin. En definitiva, una impostura que ja no s’aguanta per enlloc.
Digueu-ho obertament, primer de tot sou d’ “esquerres” i aixó fa que esteu molt ben predispossat a entendre-us amb les “esquerres” del mon, encara que siguin espanyolistes….vaja, que quant sumeu, tornarem a tenir tripartit….d’ “esquerres”.