Filosofia barata, si voleu. Els
independentistes hauríem de pensar en termes més freds.
Tenim un objectiu i tenim uns arguments que l’avalen. Hauríem
de saber-ho comunicar en termes professionals molt més que
sentimentals. Potser en termes de màrqueting. L’objectiu no és
que la gent compri el nostre producte, sinó que s’adonin que
el necessiten, que estaran contents de tenir-lo. Quantes persones hi
ha compromeses amb aquesta voluntat política que dominin
aquestes qüestions? Quantes persones han elaborat i segueixen
plans per arribar a la independència amb plantejaments de
màrqueting?
Alguns catalans amb arrels espanyoles
tenen la sensació que si votessin favorablement a un
referèndum d’independència traïrien Espanya. Per
què? Se’ls planteja algun tipus de conflicte? Ens hi pot
ajudar la psicologia? Hi ha gaire gent que realment s’hagi posat a la
seva pell i que hagi seguit el raonament que fan? Hi ha gaire gent
que entri en un diàleg franc i obert amb ells?
Joan Carretero, que avui ha fet una
conferència de
premsa per anunciar la seva intenció de presentar
candidatura al proper congrés d’Esquerra, ha dit un parell de
coses que m’han agradat i amb les quals coincideixo. La primera, que
s’han de fer debats públics perquè no sigui només
la militància sinó també la ciutadania qui hi
participi; pot ser una molt bona manera de trobar complicitats amb
sectors importants de la ciutadania perquè Esquerra torni a
ser l’aglutinador d’un independentisme ara dispers. La segona, que
Esquerra no ha de ser la responsable d’unes eleccions anticipades,
punt en el qual es diferencia de l’Esquerra Independentista d’Uriel
Beltran.
En una altra entrevista
de l’onze de juny de l’any passat, Carretero deia que al Baix
Llobregat s’hi havia d’entrar amb l’estelada i en Lluís Llach.
Com que l’estratègia comunicativa de l’àrea
metropolitana de Barcelona ha estat un dels punts febles d’aquests
dos darrers anys, aquesta hauria de ser una de les qüestions que
més es parlés entre la militància.
Finalment, celebro que Carretero
rebutgi també plantejar el congrés en termes de guerra
interna.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sobre “hauríem de pensar en termes més freds. Tenim un objectiu i tenim uns arguments que l’avalen..”
Respecte Joan Carretero,
Entrar al Baix Llobregat amb l’estelada i en Lluís Llach:
No és cap guerra per part del RCat
http://col-lectiu1707.blogspot.com/
Al baix llobregat ja s’hi entrarà quan tinguem estat propi. No cal perdre el temps amb eixa gent ara per ara. S’ha de posar la directa i qui s’hi vulgui apuntar que s’hi apunti, i tenir present que n’hi haurà que no ho voldran per res del món.
I si voleu que us digui com s’hi ha d’entrar…doncs com en tot: amb la pastanaga i el pal. Que una opció els dóni prestigi i esperança de futur i l’altra marginació i acomplexament. No sé per què però crec que de moment tenim les de perdre allí.
Jo fins ara, sempre que he sentit a en Carretero, l’he sentit parlar no sols educament, sinó també amb molt de seny. I entre les coses que ha dit, i que ja vaig comentar, és que després d’aquests resultats electorals, alguna mena de responsabilitat s’hauria d’assumir, en forma de dimissió. I després de llegir ahir l’entrevista de’n Carod a l’Avui, en que de l’únic del que parlava era del seu ego, i del bé que ho havia fet, crec que es remarquen encara més les diferències.
I un detall respecte a entrar al Baix Llobregat amb en LLach i l’estelada. En Carretero deia que hem d’anar a tot arreu com el que som, i no pas diluint el nostre missatge. I jo hi estic d’acord. No es tracta de convertir espanyols en catalans, es tracta de fer propostes clares, i actuar en conseqüència. Cal tenir un discurs clar, i fer-ho bé. El discurs d’ERC era clar, però no ho han fet bé, i els resultats n’han estat una conseqüència. I no entro a si està bé o malament pactar amb aquest o amb aquell, ja que un pacte sempre és complicat, i pot sortir bé o no.
Per qüestions de temps no he seguit, ni he visualitzat posteriorment, la Conferènci de Premsa d’en J. Carretero. Però sí que he assistit a actes informatius que ha realitzat per difondre el seu posicionament, i per tant el de R.cat.
Ja he expressat en altres comentaris que m’interessa el debat d’idees i, també, d’estartègies. Em costa trobar una línia ideològica que vagi més enllà del ja mític: “Catalans: Catalunya!” i, sincerament, crec que a les acaballes de la primera dècada del s XXI, en plena era digital, de les tecnologies de la comunicació i la informació, aquests conceptes relacionats queden mancats de contingut. Perquè els catalans actuals tenen una circumstància poliedrica extraordinàrial, no tan sols amb allò que el Xavier diu de la traïció a Espanya, sinó fins i tot amb el percentatge elevadíssim que ni el nom d’Espanya els serveix coma referent i encara no han estat inserits en la nostra realitat.
Les referències socio-econòmiques, de model de societat, (Catalunya), no afloren en allò que va explicant. El discurs internacional aporta un element que el catalanisme popular rebutja frontalment: aliança amb EUA per aconseguir el reconeixement, i que només el dibuixen els catalanistes neo-liberals.
Espero que desenvolupi bastant l’esquema que fins ara ha exposat, sinó tot es redueix a un enduriment de les postures identitàries i … no sé què mes.
Sí, bones idees, i també bones notícies.