Avui fa un any que començava el
compte enrere cap a l’horitzó de setembre del 2014. Tres-cents
anys després encara hi som i som més vius que mai. Són
dues dates simbòliques però potents que tanquen un
període de set anys. Hem passat el primer. Hem fet una setena
part del camí. Fa un any, des de l’Institut d’Estudis de la
Vall d’Albaida es feia una proposta
ben original que segurament recordareu: Ací estem! (bloc
a MésVilaweb) I si no ho recordeu, mireu aquest
vídeo o aquest
altre o encara aquest
que testimonien el seguiment del projecte; i el que segurament
expressa millor l’emotivitat i el sentit del projecte, aquest
altre. Aquest bloc es va fer ressò
de la proposta, la va seguir
i va mirar de contribuir-hi humilment. Aquell vespre ens vam
concentrar a la plaça de l’Ajuntament i la majoria del Ple
s’hi va afegir, inclosa la regidora del PP Rosa Zaragoza, cosa que
van immortalitzar dos apunts (I
i II).
Abans, però, al migdia, s’havia presentat
estatpropi.cat, una
iniciativa que acumula ja més de 18.000 adhesions i que té
presència també al Twitter
i a Facebook
(on s’apropa al miler de membres la causa que hi dóna suport).
Encara hi som i som més vius que
mai. I és que com diuen uns convilatans meus, som
de la ceba. Sabem què volem i estem disposats a
continuar-ho defensant perquè sabem que tenim raó. Els
qui estan disposats a viure pitjor per tal de continuar dins l’Estat
espanyol no són pas tants. La gent no és pas
masoquista. El que passa és que els ho hem de fer veure i que
se’n vagin adonant a poc a poc. Moltes persones encara no s’han
plantejat que, per molt que tinguin pares o avis nascuts fora dels
Països Catalans, això no és motiu per voler
continuar formant part d’aquest Estat que ens ofega econòmicament
i social perquè té un model de desenvolupament que ens
exclou. Per això ens emprenyem amb la SEAT
(també s’hi emprenya Cardús);
per això volem seleccions
nacionals; per això publiquem articles a diaris en
castellà que acaben amb un contundent “Vayámonos!”
i que citen Hayek (“Cuando el Estado controla la vida económica
es posible seguir una política de despiadada discriminación
contra las minorías nacionales mediante instrumentos de
política económica, sin infringir nunca la letra de
protección estatutaria de sus derechos.”)
I mentre López Tena parla clar a
Público, Mònica Sabata (PDD) escriu a l’Avui
que “l’única solució és obrir un nou cicle
que ha d’esdevenir central en els propers anys. I aquest nou moment
històric és el dret de decidir. Un dret de decidir que
no representi el caprici de quatre eixelebrats, sinó que
esdevingui una reivindicació plural, transversal, àmplia,
socialitzada i assumida per tots aquells que viuen al nostre país
i que se’n senten responsables”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!