Hi ha algú que basa la seva
estratègia en el control dels mitjans, a aconseguir dominar
allò que en diem l’opinió pública, a imposar una
determinada visió de la realitat. I ara, des de fa un mes i
mig, toca fer veure que l’independentisme està tocat; toca
vendre el congrés d’ERC com una lluita fratricida pel poder,
com una cosa d’irresponsables incapaços de governar. I
sobretot, si pot ser, vincular-hi l’independentisme en conjunt, com
si tot passés per un sol partit. Aquest algú no és
el PP, que en aquest país continua sense tenir res a pelar.
Tampoc no és CiU perquè cada cop són més
les veus que hi aposten per la independència. I tampoc no és
ICV. Algú està fent aquest gran esforç però
la realitat és tossuda i per molt que s’intenti ocultar-la,
estamordir-la o escamotejar-la, tard o d’hora brolla amb més
força que mai. Fa temps que aquest país demana cada cop
més la independència, i que alguns hagin tret pit
creient-se uns resultats electorals més aviat enganyosos ha
acabat produint un efecte contrari: l’ara més que mai.
I per cert, des del gener que no tenim baròmetre d’opinió
política. De tant cuinar-lo potser sortirà socarrimat.
El
procés congressual d’ERC està tenint la virtut de
generar una gran quantitat de material informatiu, audiovisual i de
tota mena. Si fos un partit qualsevol no tindria gaire interès
més enllà de l’organització interna, però
com que parlem d’un partit independentista que té intenció
de fer un referèndum d’autodeterminació i aquesta és
una voluntat política que supera l’estricte àmbit
partidista, ens trobem que la informació és d’interès
nacional. I tots els mitjans se’n fan ressò excepte aquells
que fan el joc als qui intenten el control: El Singular
Digital parla de Gent
2014 i dels Blocs
amb Estrella; Tribuna Catalana
entrevista
Carretero i reprodueix un article
de Ridao, etc. Així, allà on fa un any i mig teníem
una línia, ara en tenim quatre, i per cert els podeu trobar
aplegats en un apunt
de Saül Gordillo (que situa Gent2014
dins del corrent Benach-Niubó).
Per si
aquesta multiplicació d’independentisme per quatre no fos
prou, tenim que CDC també prepara congrés, i que tot
allò que n’ha despuntat fins ara ho ha fet en clau
independentista: des del Desfederem-nos de Lluís Rovira fins a
la Plataforma per la Sobirania de Víctor Terradellas passant
per la iniciativa de Fonollosa. Tot, potser, amb
l’excepció de Recoder.
Cal no
oblidar que prèviament ja existien la Plataforma pel Dret de
Decidir, la Sobirania i Progrés, el Cercle d’Estudis
Sobiranistes, la Xarxa de Blocs Sobiranistes, estatpropi.cat, etc.,
etc, etc. I la darrera apareix avui mateix a la premsa: Horitzó
Nacional. Per sota d’un procés de reflexió que
alguns presenten interessadament com una crisi continua la remor
independentista, que no para de créixer. I em sap greu pels
qui ho intenten amagar, però la tendència és
irreversible. I tu? Ja saps què faràs el 2014? (o abans
si pot ser).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Abans, sisplau, abansssssssssssss
Digueu-me simplista, però no sé veure enlloc aquesta torrentada independentista. Cada vegada sóc menys amic d’avaluacions esotèriques dels comportaments electorals – que per cert, no són gens bons -, o de comptabilitzar manifestants o adhesions a manifestos. Per a mi hi ha unes dades més estables, més indicatives i, dissortadament, molt més negatives: llibres en castellà venuts, 80%, en català, 20%. Les mateixes proporcions – més o menys – que s’obtenen sumamt el ‘share’ de TV3, del Canal 33 i una part aliquota der a contemplar els escassos programes en castellà de les altres emissores. Independentisme en castellà, a la irlandesa? Doncs mira: no.
Està bé que siguis optimista -sobretot per a la teva pròpia salut- però avui, el 2008, l’ideari nacionalista ja no és capaç de donar resposta als reptes del nostre temps. Cal plantejar coses noves que siguin capaces d’identificar un nacionalisme que no sigui neo-liberal. D’altra banda, el “nacionalisme” de dretes ja l’hem tastat prou temps, i té els rèdits electorals visibles: CiU va tocar sostre fa anys, ERC en fa quatre. La incògnita segueix sent si hi ha algú capaç de plantejar un nacionalsime socialista. De moment, però, el pensament nacionalista segueix ancorat en el neoliberalisme -que li és més còmode per naturalesa- alhora que pretén respondre a problemes superats pel temps, obsolets. Les opcions convergents fan riure, però també les d’ERC. Els López (Tena i Bofill) són poc creïbles i fan tuf de neo-liberals, els de CiU estan cansats -amb raó- i no te’ls pots creure de res després de 23 anys de demostrar una incompetència mitològica… A no ser que algú plantegi un inèdit -i poc previsible en termes filosòfics- nacionalisme socialista, jo el 2014 ho tinc clar. I abans també, com fins ara.
Si mai els nacionalistes us desfeu del fantasma de Cambó (el nacionalista que va donar suport financer a Franco, i el que té un bust ple de cagarades de colom davant de La Caixa) ja m’avisareu. Fins llavors, però, res de res.