Ho recollia Vilaweb:
la Plataforma per
la Sobirania (que afortunadament torna a respirar ara que ja ha
passat el 9 de març) proposa una moció de censura
contra Montilla. Aquest grup de persones representa un dels dos
corrents crítics sobiranistes de CiU al costat de
Desfederem-nos, que també
ha tornat a publicar apunts un cop passades les eleccions. Com s’ha
de llegir aquesta proposta que fan? Ells propugnen un acostament a
ERC que em sembla legítim, lògic en la mesura que ERC
és un partit independentista com ells, i podria trobar a les
files republicanes un sector que no ho veiés malament. Però
això no vol dir que es prenguin a la lleugera això de
la moció. És sabut que hi ha un sector dins d’Esquerra
que percep la continuïtat de l’acord de govern com la principal
font de desgast i que aposta per endurir les condicions del pacte o
avançar les eleccions. En aquest sentit, podrien convergir els
interessos.
Ara bé, sentint Felip Puig
aquesta tarda a l’Oracle
d’en Graset es fa evident el menyspreu que reben Víctor
Terradellas i companyia (una companyia encara sense noms i cognoms al
web, cosa que espero que solucionin aviat). Puig afirma que el 99% de
CDC és sobiranista, però que uns ho expliciten i altres
opten per una actitud “molt més intel·ligent” que
passa, segons ell, per treballar-hi sempre i no parlar-ne mai. En
altres ocasions ja he intentat explicar que la independència
és una idea que s’ha d’expressar, que s’ha de comunicar. Cal
seduir amb arguments, cal parlar-ne amb tothom. En aquest sentit,
aprofito per recordar un article que vaig publicar a Socialcat.cat
en el qual em referia als tres fronts i als vuit perfils que cal
combinar per obtenir tota la casuística de receptors del
missatge. Si no en parlem mai, la gent ni s’ho plantejarà. Des
del meu punt de vista, l’actitud de Puig és simplement
evasiva. Però a més el menyspreu al sobiranisme
explícit de la Plataforma és clar quan diu que no és
intel·ligent. Tot fa pensar, doncs, que la moció no
prosperarà, i que si ho fa no serà per interessos
independentistes sinó de partit.
És legítim que CiU
intenti recuperar el poder i personalment no tindria cap problema a
celebrar un eventual acord de govern entre Esquerra i CiU, però
com ja he dit fins a la sacietat, no pas per administrar un Estatut
com el que tenim, sinó per anar cap a l’estat propi. Un govern
d’Esquerra i CiU podria deixar tranquils els qui pateixen en veure la
Generalitat en mans del PSC; podria satisfer els partidaris de la
unitat d’aquests dos partits, però no tenim garanties que ens
permetés fer un salt qualitatiu en l’autogovern, en el
finançament i en tots aquells aspectes que es reclamen. Només
cal recordar que CiU no va poder evitar que el PP imposés la E
d’Espanya a les matrícules dels vehicles, per exemple. I no és
pas un retret a CiU sinó la constatació, un cop més,
que no tenim la sobirania, que en última instància
depenem de la bona voluntat o de les contrapartides d’una negociació.
Per tant, sóc partidari d’una moció al president
Montilla si i només si prèviament hi ha un acord on
s’explicitin tots els passos a fer fins arribar al dia de la consulta
autodeterminista: aprovació de la llei de consultes populars;
defensa del vot favorable per part de CiU; defensa en bloc dels dos
partits a l’hora de negociar els termes de la independència,
etc. Val a dir que el paper d’ICV en aquest procés és
clau, i que el seu suport es pot obtenir si l’objectiu és
entrar en un període constituent mentre l’acció de
govern continua. Els programes polítics d’ICV i CiU són
massa diferents perquè es pugui assumir un únic govern,
però segurament seria possible compartir esforços en
l’impuls autodeterminista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier,
Si vols un nom i cognom, com he posat al bloc, pots posar el meu. Ja va sortir publicat fa uns mesos la nostra entrevista amb en Carod-Rovira (al meu bloc).
No he sentit les declarcions de Felip Puig, però miraré a veure que passa. Ell és brusc, però espero que no sigui menysteniment. Evidentment no penso canviar la meva posició.
Coincideixo en les condicions per a la moció de censura, ara bé no veig clar que ICV estigui per la feina.
Quanta menys resposabilitat és té, mès fàcil és dir, xerrar i ventar coses impossibles. Una moció de censura té una finalitat: guanyar-la i posar el candidat alternatiu. A Catalunya les mocions de censura presentades, porques però en recordo 3, han estat pur muntatge mediàtic. La del Psuc, els 80, tenia motivacions internes i intentava aturar la fugida cap al psoe de molts quadres. La de Maragall pretenia agafar imatge catalana i enlairar en Carod (ja havien acordat el tripartit posterior) i va acabar amb una pallisa dialèctica i de coneixement i preparació d’en Artur Mas a l’ex-alcalde barceloni. I, finalment, la d’en Piqué, a Maragall, va ser una pura distracció d’en Piquè, fastiguejat, com sempre ha estat, des de que va retornar al PPC.
Res. Absolutament res.
Als països seriosos les mocions de censura es fan per a guanyar-les i canviar el govern. I no s’anuncien urbi et orbe fins que els sacs estan lligats, si arriben a estar-ne.
Es molt senzill parlar i que altres es mullin. La confiança en els parlamentaris per a que facin la seva feina bé, i, si cal, arribin a valorar la necessitat ineludible d’un a moció de censura, es un procés, que, per responsabilitat, no comença amb un full de declaracions enviat als amics plumífers. Cadascu que parli per sí mateix o pels que de debo han dit que si, abans. No després.
Tots, o la majoria, coneixem aquesst joc de les suposades plataformes, de les recollides de firmes, de l’agrupació instrumental de coses o persones, i després la seva reutilitzacio.
Es evident, a l’anterior legislatura i a aquesta, que la clau d’una hipotètica moció de censura la té el grup parlamentari de la 3a. força politica al Parlament, i quarta a les municipals i a les espanyoles. Si se’n convencen de que cal es pot arribar a plantejar. Si no n’estan convençuts, i no n’estan, es fer el mec, sobretot si es fa des de fora. I sense tenir atribucions o responsabilitats col.lectives.
Es divertit, això de les plataformes i dels grups d’opinio. Sobretot per a alguns. Pero la moció de censura és una cosa massa seriosa com per esbombar-la, uns irresponsables, en una calçotada amb joves extemporanis, o d’altri, en una nota enviada a 4 del gremi de la transmissio oficial de fets, que no de noticies.
Tot serveix per anar passant els dies.
Pero el que no pot ser, no pot ser i es una tonteria parlar-ne com si pogues ser una realitat. Sobretot quan no depen de tu, sinò d’altri.
Ara, si serveix per anar esbombant boira i fum, i fent perdre encara mes seriositat a la politica i als seus entorns escèntrics, i fer oblidar desastres electorals, alguns ho trobaran util per anar fent bullir l’olla……….que poca gent tastarà mai.
Sempre s’ha col·locat a Felip Puig com a representant del sector sobiranista de CdC, suposo que és per la seva amistat personal i mai dissimulada amb en Joan Puigcercós amb qui acostuma a tenir un afreqüència de contacte inusual entre membres de partits diferenciats. Però hi ha qui pensa que Felip Puig no és més que el “murrió” posat per l’establishment Conver al pressumpte sector en qüestió.
El dia que algú més de CdC, a banda de la Plataforma ésmentada, faci una passa endavant i aposti per la independència … haurem pujat el sgüent graó cap a la sobirania plena. Insisteixo, com deia el López Tena, cal un partit polític conservador que sigui indpendnetista. Només amb un d’esquerres no es construeix res de res.