Blog d'en Xavier Mir

Maragall és perfectament capaç de fer-se la foto reivindicativa a Macau i després dir que prefereix la selecció espanyola. És capaç de deixar l’alcaldia de Barcelona a mig mandat i cedir-la a un tal Clos que ningú no ha triat. És capaç de fer fora del govern els consellers d’Esquerra i continuar com si res, com si hagués arribat a la Generalitat per mèrits propis. És capaç d’insinuar acusacions de corrupció contra CiU al Parlament i quedar-se tan ample. És capaç de passar-se la campanya del referèndum (en benefici de la qual ha fet fora els esmentats consellers republicans) parlant de la seva candidatura a la reelecció. És capaç de dir que no cal la independència perquè, de fet, Catalunya ja és estat, perquè actua com a tal. És capaç de dir que l’estatut aquest que hem d’aprovar és galàctic com qui fa una brometa per passar l’estona. És capaç de fer un discurs institucional d’última hora per acabar de rematar una campanya que ha rebut dues correccions de la Junta Electoral. És capaç d’això i de molt més.

D’altra banda, aquest país és capaç d’assistir impertèrrit al linxament mediàtic i polític d’un líder que arrisca la seva carrera política per parlar amb una organització terrorista per fer-los veure les possibilitats de la via democràtica, del camí fet per Terra Lliure. És capaç de retreure a aquest mateix polític que es queixi per les males maneres i les pressions exercides contra el reconeixement de la selecció catalana d’hoquei dient que un país que fa això tan poc esportiu no mereix l’organització d’uns jocs olímpics, i encara, a més, el culpen que uns eixelebrats decideixin barrejar la política i el cava i promoure boicots. El mateix país també és capaç d’escandalitzar-se perquè es reclamen quatre xavos a alts càrrecs quan la proposició de llei de finançament de partits pateix l’enèsima pròrroga i els grans cabals continuen provenint de les donacions anònimes. I s’escandalitza perquè un conseller diu allò que és evident i que jo mateix repeteixo un cop més: Zapatero ha mentit i no ha complert la seva promesa.

De tot això és capaç aquest país, i de tot allò és capaç el president d’aquest país. Ara veurem si demà passat també som capaços de dir prou. Prou a les campanyes demagògiques. Prou als missatges infantils. Prou a les estratègies partidistes de vol gallinaci. Prou a l’espanyolització de la política catalana. Prou als referèndums que compten amb el vot desinformat. Prou al bipartidisme espanyol.

M’agradaria ser d’un país prou despert per entendre massivament que l’esperit d’aquest estatut no té res a veure ni amb el de Núria ni amb el de Sau. Que votar això no té res de patriotisme, sinó que és pur pragmatisme. Que alguns partits s’hi enganxen els dits si no s’aprova, però no nosaltres. Que allò que havia de servir per redefinir les relacions amb l’estat i per solucionar el problema històric del finançament només servirà, després d’aquest joc de mans, per afavorir la reelecció de Zapatero.

En Joan Oliver (el periodista) deia a l’Avui de dimecres: "La coincidència en el No a l’Estatut d’Esquerra i el PP s’explica, essencialment, per la rendibilitat que tots dos esperen treure de la tensió i l’emprenyament (…) Aquest desig de confrontació permanent és l’única cosa que uneix els partidaris del No. I és l’argument més potent per votar Sí." Llegint coses com aquesta penso que el pitjor no és el referèndum que perdrem, sinó la continuïtat de les estructures mediàtiques en què recolzarà la victòria del sí i les eleccions de la tardor. Jo, que no tinc cap gran mitjà imprès al meu servei, que no rebo cap subvenció per fer propaganda electoral, que no puc fer res més que escriure cada dia en aquest bloc (i sense cobrar, és clar!) per intentar fer arribar als altres la meva interpretació de la realitat política del país, ja no hi puc fer més. La campanya s’acaba. Demà toca reflexionar (i descansar), i diumenge al vespre en tornarem a parlar.

Ah, i per cert, si algú es pensa que ens cansarem o ens desanimarem, que agafi una cadira.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!