Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
28 de gener de 2006
Sense categoria
6 comentaris
El PSC aposta per ZP i “passa” de Maragall
Els socialistes catalans han deixat en mans del germà gran, el PSOE, l’assistència al part de l’Estatut. Una llàstima, perquè si ets pare o mare d’una criatura el mínim que has de fer és anar a la clínica el dia del naixement. Encara que sigui per cortesia. Però al PSC sembla que no se n’amaguin. “Ja s’ho faran a la Moncloa”, deuen pensar al carrer Nicaragua. Com a molt hi van a fer-se la seva foto amb Rodríguez Zapatero. L’àlbum fotogràfic, ben complet.
Maragall, l’aliat d’Esquerra A l’únic que sembla que li sàpiga greu que Carod no s’hagi fet la foto a La Moncloa és al President Maragall, que manté una actitud estratègica i pressiona Zapatero perquè els republicans no quedin al marge de l’Estatut. El millor aliat d’Esquerra, a dia d’avui, es diu Pasqual Maragall i Mira. Potser mira més pel seu (futur al) govern, i intentar conservar intacte el Tinell. Potser mira d’aixecar el llistó estatutari i, de passada, deixar massa enrere i en evidència la juguesca de Mas, del qual el passat 9 de desembre vaig escriure això: [Que l’idil·li Zapatero-Mas no posi en crisi la negociació de l’Estatut]. Enamorats de Zapatero La gràcia de l’actual escenari és que observes els socialistes catalans més encantats i enamorats de Zapatero que no pas de Maragall. O els tira més el poder real, que és a Madrid; o els tira més el cavall guanyador que és la marca ZP. “Posi un ZP a la seva vida i ja es pot presentar a unes eleccions municipals, catalanes, estatals o europees que tot li sortirà bé”, els deuen haver recomanat. Al carrer Nicaragua saben que Zapatero va treure més vots, en números absoluts, que Maragall. I això són faves comptades, noi. Crec que l’enamorament del socialisme català (o a Catalunya, com vulgueu, que de tot n’hi ha!) amb l’inquil·lí de La Moncloa va més enllà d’una aprovació al pacte tàcit de la sociovergència que es va consumar el cap de setmana passat. Això té una càrrega més profunda. De l’atac de banyes a treure pit hi ha un pas Esquerra ha demostrat una certa cintura política els últims dies. No era fàcil. Però han passat de la cara de tontos que se’ls havia quedat en patir l’atac de banyes a adoptar una postura més activa. En aquest sentit, us recomano l’entrevista que els companys T. Riba i A. Serrano li fan avui al líder d’ERC a El Punt. La por a un referèndum demolidor (en plan “divertimento”) Si ens posem a fer ciència ficció, que hauria de ser una assignatura obligatòria de Ciències Polítiques, i suposem que ERC aposta pel “no” o l’abstenció (que ja veurem com evoluciona, perquè encara no descarto un “sí”) en el referèndum estatutari quin percentatge de vots treurà el vot afirmatiu? El votant espanyolista no anirà a votar. Per molt que el PSC faci campanya, el seu votant no-catalanista es quedarà a casa. El votant del PP, més disciplinat sempre, sortirà de casa amb el sobre del “no” sota el braç en direcció a les urnes. El votant de CiU està un pèl desorientat. La majoria serà disciplinada i votarà “sí”, però els més sobiranistes, els que havien trempat en l’última etapa dels crits “Mas, president! Catalunya, independent!”, aquests votaran en blanc o s’afegiran als republicans i faran un “no”, però un “no crític amb ERC”. I els republicans votarien (amb l’escenari d’avui) “no, no, no i mil vegades no”. Els d’Iniciativa, que tenen una ànima obrera provinent de la immigració i una ànima més intel·lectual i militant dels antics psuqueros, també veurien la seva clientel·la dividida, crec.Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…i en Mas somniará: sobre aquest estatutet edificaré el meu imperi…però ell no sap, pobre, que això i cinc cèntims fan un llonguet.
Comparteixo l’opinió sobre en Maragall. Un dels problemes que té és que dins el seu partit ja només el recolzen Nadal, Castells i els pocs “catalanistes light” que queden al PSC. I que els altres que li donen un cert suport són els d’ERC. Per això sap que perdent el recolzament institucional i personal d’ERC queda amb una imatge de soledat esparverant. I els capitans del PSC i barons del PSOE que estan a l’aguait el faran saltar quan vulguin. El suport d’ICV no el compto perquè ja ningú se’ls pren seriosament després del seu seguidisme incondicional. Han demostrat que els és igual que la cadira de poder els la doni en Maragall, en Montilla o el president de la Fecac.
Espero que ERC acabi votant NO sense que els poders fàctics catalans i espanyols els facin canviar el vot.
La descripció de la possible actitud de cadascú en el referèndum la comparteixo.
Penso que la millor estratègia per a ERC, tal com està la situació, seria la següent:
Dir que s’accepten les suposades millores proposades pel pacte
CiU-PSOE, però fora de l’Estatut, el qual es retirarà i guardarà per a
una millor ocasió. Com ja va dir en Carod a una entrevista el diari El
Punt, per acabar fent el que s’ha fet, es pot fer modificant lleis estatals, fent traspassos pel 150.2 i retocant alguna cosa del finançament.
D’aquesta manera es solucionarien dos situacions compromeses: primer,
es desmuntaria la jugada de CiU, i segon, que es salvaria la dignitat
de l’Estatut.
Si els dirigents d’ERC no troben una sortida airosa, crec que aquesta seria prou bona. A veure si hi ha sort.
Cal votar no a aquesta conxorxa espanyolista en la qual CiU ha caigut de ple. Des de Mallorca estant, per dignitat, no a l’Estatut del mentider ZP.
Us heu fixat que uns quants blocs convergents han anulat la possibilitat de deixar-hi comentaris?. Conclussió: passar vergonya de pertanyer a un partit
és la primera passa per abandonar-lo.
Penso que el desenllaç retrata molt bé com som els catalans, qui no és un venut, és un somiatruites. En Rubalcaba ho deu tenir molt clar això.
Ara tothom pot tornar a assumir el seu rol, els venuts el paper de salvadors i els somiatruites el paper de victimetes.
Es torna a repetir la història.