Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
El festeig de Zapatero amb Mas inquieta Puigcercós.
El festeig entre Rodríguez Zapatero i Artur Mas, amb Duran Lleida i Montilla de celestinos pel mig, inquieta cada cop més Puigcercós (a la foto, ahir). Aquest dimecres el secretari general i portaveu d’ERC al Congrés ha fet un toc d’atenció a ZP, en resposta als retrets del dia anterior del president espanyol cap a Esquerra. A Puigcercós tampoc no li agraden moltes "coses" del PSOE i del seu executiu, però aquí ha tragat tothom.
Les protestes contra la COPE i la Constitució Espanyola, per part de les JERC de Pere Aragonès, són l’excusa per marcar distàncies entre socialistes i republicans en una etapa delicada com l’actual, amb pressupostos generals de l’Estat i negociació de l’Estatut sobre la taula. La Vanguardia titulava a portada: "Zapatero asegura que hay cosas de ERC que no le gustan nada." Com si abans no fos així, però ara tocar dir-ho, visualitzar-ho. Intencionalitat, no en falta.
Les paraules d’Alfonso Guerra eren premonitòries. Va dir que amb CiU, el PSOE governaria més tranquil. Aquest dimecres l’ha imitat el ministre Jordi Sevilla, que ha llençat una floreta (més) a la federació nacionalista. Vol que Artur Mas s’incorpori al tripartit. Us ho imagineu? Jo no. Una cosa és el quadripartit per aprovar l’Estatut, i una altra cosa veure Mas, Maragall, Carod i Saura a la mateixa taula del Consell Executiu. Quin embolic!
L’equidistància d’ERC queda cada cop més lluny. Els moviments dels altres partits estan situant els republicans (voluntàriament o voluntària) com a rivals de CiU més irreconciliables que mai. Avui semblaria més factible un pacte PSC-CiU que no pas un canvi d’aliances per part dels que tenen la clau, l’Esquerra de Carod l’endemà de les eleccions, a favor de CiU. Curiós, oi?
Em comenta un amic que troba sorprenent com els ideòlegs i generadors d’opinió pro-Esquerra s’amaguen. On són els Cardús d’abans de les eleccions? Costa de trobar-los a les pàgines d’opinió dels diaris. Aquells que van decantar la balança de l’opinió pública a favor d’una ERC que prometia aire fresc, sembla que s’hagin silenciat davant de l’ascens d’Artur Mas i de les desconcertants anades i vingudes del tripartit del President Maragall.
Llegeixo en el bloc del republicà Antoni Soy una anotació interessant, que separa estratègia de tàctica. Detecto serenor en determinats càrrecs republicans. Però no sé si això és bon o mal senyal. Ja m’ho sabran dir.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pots trobar, si no ho has fet ja, un comentari al respecte de la relació CiU-ERC de’n Cardús a Tribuna Catalana titulat "Que no es manipuli la unitat dels catalans". És molt interessant… com a mínim pel canvi de gustos que deixa entreveure.
PD: Sort que és sociòleg… un partit que no faci partidisme quan fa comunicats?
Al jacobinisme del PSOE i la caspa del PP els interessa la desunió del nacionalisme català y aquí i te una perla,¡ ull amb aquesta lectura del tema!. La gran equivocació de portar en safata un partit espanyolista a la Generalitat te aquestes conseqüencies, ERC actua en molt de ressentiment ( marca de la casa) en vers CIU per negociacions anteriors i en política això es molt dolent, amb l’unica cosa que realment s’han entès sempre el Tripartit és en treure del mapa polític a la Federació, una vegada que entren ( l’Estatut) ja és veuen els resultats.
més blogs de ciu:
http://www.ciu.info/llistat_blogs.php
Em fa pena comprovar com la tàctica socialista d’allunyar tan com es pugui CiU d’ERC i viceversa continua fent fortuna. Fa un parell d’anys, ERC i CiU haurien pogut firmar perfectament un pacte de govern, i a ningú no li hauria estranyat. Avui ningú no dona un duro per aquesta opció perquè tant les bases militants com les cúpules dirigents s’han esforçat inexplicablement a distanciar-se de forma que es faci impossible tot acord de transcendència. A qui beneficia? No pas a ERC, que perd capacitat de pressió sobre el PSC perquè ara ja no pot esgrimir l’amenaça d’un pacte alternatiu al tripartit. Tampoc a CiU, que una vegada ha deixat clar que no pactarà amb el PP necessita tenir més alternatives que un únic pacte amb el PSOE i el PSC. En canvi, el PSC i el PSOE en surten enormement beneficiats, i directament també l’espanyolisme. El PSC s’ha posat al mig de l’escena política en el lloc que abans ocupava ERC. Ara és el PSC el que té capacitat de decidir si vol pactar amb els uns o amb els altres, mentre que al partit republicà ja no li queden recursos negociadors com no sigui la ruptura del govern (i això sempre és mala cosa). És com si la ferradura s’hagués alliberat de la clau i decidís anar pel món a la recerca d’altres claus mestres.
M’entristeix veure l’espectacle dels seguidors dels uns i dels altres enviant-se garrotades a tots els fòrums d’internet. Fa tan sols dos anys haurien compartit govern, i ara tindrien tantes dificultats a formalitzar un pacte com si es tractés del PP. Republicans i convergents: ha valgut la pena?
La culpa està repartida. No és només d’ERC ni només de CiU. És a parts iguals, al cinquanta per cent. Si ho voleu recomposar cal que us poseu a apedaçar ràpidament els vestits estripats.