El 4 de maig, a l’espai de blocs que faig a
Ràdio Arenys vam parlar del
bloc de l’escriptora Gemma Pasqual. En el seu
darrer apunt d’aleshores, per casualitat, es feia ressò de les polèmiques declaracions d’Alfons Rus. Ella mateixa va penjar l’àudio del programa a l’
apunt del dia 4, que també trobareu
aquí. Aleshores lamentava l’escàs ressò que havia tingut la notícia al Principat. Al llarg de la setmana alguns mitjans ho van anar explicant. Avui
Vilaweb publica la
notícia que s’ha admès a tràmit la denúncia contra aquesta persona. Tot plegat fa certa gràcia: el dia que l’Estat espanyol es prengui seriosament la justícia i la radicalitat democràtica es veurà abocat a l’autodestrucció. No sabran per on començar.
L’error, en el cas aquest d’Alfons Rus, que a més coincideix amb el judici a Camps, és creure que això són coses del PP. Però tots sabem que no és així. La coincidència ha volgut que la notícia coincidís amb l’autorització d’Iniciativa Internacionalista, un petit revés als qui creuen que la solució passa per il·legalitzar partits en nom de la democràcia. N’hi havia un a Alemanya, cap als anys 30, que per controlar el poder no va tenir cap mirament d’il·legalitzar les formacions que li feien nosa. Així estan les coses. I allò que està fet està fet.
Es la radicalitat democràtica allò que ens distingeix més de l’Estat espanyol. És amb aquesta reclamació que podem anar, amb el cap ben alt, a Europa, a demanar l’arbitratge en el nostre conflicte amb l’Estat. Contra allò que pretén la candidata situada per sota de Magdalena Álvarez (a qui dedico l’article de Crònica aquesta setmana), hem d’anar a Europa a dir que volem ser estat i que vagin pensant si estan del costat de la democràcia o del costat de l’insult, la prohibició, la il·legalització, la usurpació de les institucions i altres tècniques que l’Estat espanyol ha practicat per a la seva subsistència.
És així i tothom ho ha de tenir clar: després d’haver anat a Brussel·les el 7 de març, ara no té cap sentit abstenir-se. Si no anem a votar, no existim.
Al País Valencià ho tenen clar i davant la ‘radicalitat democràtica’ la gent no s’absté i cada vegada ho sembla tindre més clar i dona més vots i consolida el soport majoritari al PP primer i al PSOE valencià al darrere.
Tot al contrari que al Principat on la gent sembla tindré remordiments de consciència alhora de votar a favor bipartidista del PP-PSOE i prefereix abstenir-se a favor seu com a mal menor.
Ho deuen tenir clar els qui fomenten l’abstenció, diria; i no sé si passa igual amb els qui la proposen.
Diferència entre proposar i fomentar:
Hi ha qui proposa abstenció, ara, i/o en general a les eleccions. Hi ha, per altra banda, qui fomenta l’abstenció. Els primeres acostumen a presentar raons, arguments, explicació, etc., de manera explícita.
Els segons acostumen a dissimular-ho en “campanyes per la participació i tal i jo només vull mantenir els meus votants” o en campanyes d’intoxicació sobre l’actualitat o sobre el contingut en les campanyes o en la pràctica general de la política (corrupcions vàries, prepotències, fatxenderies, suficiències, etc.). També hi ha qui ho fa fins i tot per simple estupidesa o inèrcia. I no sé si hauríem de situar també aquí el passotisme.
Diria que aquests foments de l’abstenció són una de les darreres fuetades de la perversió de la democràcia formal i precària en que estem. Tens raó: Es la radicalitat democràtica allò que ens distingeix més de l’Estat espanyol. I diria que és on hem de situar uns quants èxits d’aquests anys pel que fa a despertar orelles, tactes, mirades en l’enfrontament contra l’insult, les il·legalitzacions, violència i opressió política.
Sobre els qui en fan proposta fa temps, i de moment tinc clara la meva resposta: no convé abstenció, si no fos realment massiva i efectiva; i feta amb alguna direcció clara a millorar els sistemes i processos electorals o el que sigui que trobem cal millorar. En les eleccions europees d’enguany, com fina ara i amb un gran plus, no ens convé l’abstenció.
Sóc decididament contrària bàsicament perquè l’abstenció beneficia a la concentració del poder en pocs grups d’influència i partits. També perquè em sembla que l’abstenció electoral es concentra en la manca d’implicació política, cosa que estupiditza la societat, entre altres coses.
També sóc contrària, malgrat no saber-ne de càlculs i xifres, perquè veig la manera, les maneres en que es fa el foment d’abstenció a diferents bandes, precisament per part d’alguns que se’ns presenten com a promotors de la participació. (He vist casos espectaculars, fa dies que faig ronda per aquest tema, ja ho comentarem…)(En un límit trobem la tesi defensada pel president em sembla que en el cas del referèndum per l’estatut, de que si no votem gaires és que estem contents, Uf. Hauríem de dir doncs que si votem molts, estem fatal? No, oi? No s’aguanta per enlloc.)
Ara em quedo en el què pensava sobre la promoció de l’abstenció i les afirmacions que va fent la candidata del PSOE que diu que defensarà els interessos dels catalans “fent-los coincidir amb els interessos dels ciutadans europeus”. Això també ho hauria d’explicar, cal explicació, i crec que li complica encara més la resposta a la pregunta que li envies sobre com s’ho farà: “…com defensarà els interessos dels catalans sense defensar la necessitat de ser un estat de la Unió Europea.”.
Crec que aquestes maneres de presentar-se són foment d’abstenció perquè duen a idees sobre que la política és estúpida i a coses com el clàssic “tots són igual” o “no hi ha res a fer”. Estaria bé que les juntes electorals també detectessin aquests abusos. I pot ser s’adonarien els qui en saben, i veuríem tots plegats que fomenten aquests, i de què es fomenten, i què fomentarien, ui…, ahir, quan llegia allò del “algunos” de Maria Badia vaig pensar unes quantes d’horroroses. Agraeixo el que reculls i planteges a l’article. I celebro que hagi prosperat la denúncia contra el senyor Alfons Rus.