Blog d'en Xavier Mir
Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017
de retard. A l’anada havia anat tot massa bé. Tant és,
però. Encara conservo l’hàbit de tenir un marge de
tolerància. Arribada a l’aeroport de Girona cap a ¾ de
4. El bus Aeroport-Mataró no surt fins a les sis, de manera que exploro alternatives que em permetin estalviar temps i/o diners. M’acosto a l’estació d’autobusos i pregunto quan surt el
proper cap a Girona. Em responen: “a las cuatro y media”.
Benvingut a casa!
Sort que,
poc abans, al moment de
sortir de l’avió, un noi de la tripulació ha respost a
la meva salutació de comiat en català. Tant és,
també. La qüestió és que arribo a l’estació
de tren de Girona quan falten uns minuts per les cinc i haig de
treure bitllet per Maçanet. El tren passa a les cinc i dos
minuts. De les tres finestres habilitades, una està tancada i
l’altra és per a distàncies mitjanes. Només hi ha una finestreta, doncs, però tan sols tinc dues persones davant meu. Res no ha d’impedir que pugui comprar el bitlletet. I, ves per on, al senyor que m’havia
d’atendre se li encalla la maquinota diabòlica que li expenia
els bitllets. Què us penseu, que l’altre funcionari que corria
per allà s’ha desviscut per ajudar-lo o s’ha ofert a
substituir-lo? Què va! No hi ha pressa! Ni que haguéssim
de perdre el tren! O sigui que quan m’arriba el torn em dóna
el bitllet i es mira la pantalla. I jo que m’avanço: “Sí,
m’haig d’esperar a ¾; l’he perdut per la cua que s’ha format.”
Impertèrrit. Benvingut a casa!
Fa temps
que no compro diaris de paper,
però com que ahir va haver-hi la consulta, penso que puc
aprofitar per comprar El Punt. M’acosto a un quiosc. Se’ls ha acabat.
Bon senyal, penso. Però Déu castiga el meu optimisme
plantant-me davant dels ulls el titular de l’edició en
castellà d’El Periódico: “Pinchazo soberanista”.
Misèria, misèria i més misèria. Benvingut
a casa!
Com que
porto un dia d’hàbits
alterats en el tema àpats, busco alguna cosa per berenar.
Demano un cafè amb llet a una noia que no para de xerrar amb
la seva companya de feina i que al cap d’un parell de minuts em
pregunta: “Era un cortado, ¿no?” Definitivament, benvingut
a casa.
Benaventurats,
però, els qui
tornen a casa i reben per totes bandes, perquè d’ells és
el regne… Bé, d’ells serà o ells faran, més
aviat, la república. Perquè un 20% de participació
no és ben bé un “pinxassu”. I aquests titulars que
fan riure es veuran, d’aquí a uns mesos, com el que són:
intents desesperats de manipular la realitat, intents desesperats
d’imposar una determinada visió de les coses, la que convé
a una minoria. I aquesta minoria fa temps que està punxant.
Qui és l’últim a riure’s de la roda punxada de l’altre
riu molt millor.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
permet-me que et convidi a llegir el meu darrer post: optimisme! Això no hi ha qui ho pari. Cert és que has tornat a casa i has xocat amb tot allò que també forma part del nostre país: la imposició de l’espanyol com a eina de comunicació quasi obligatòria quan fas ús de certs serveis, les infraestructures pensades per no servir al ciutadà i un llarg etcetera que possiblement costarà molt de capgirar. El titular d’El Periódico és altament demostratiu de la ceguesa voluntària dels grans poders. Però no cal que t’ho digui: no tenen res a fer. Això no hi ha qui hi pari. Per tant, amb tot, benvingut a casa!