Un lector del Periódico,
en Manel Matute de Sabadell, afirma que “La pujada d’Esquerra el
2004 va ser una barreja de reacció contra la caça
de bruixes a què se sotmetia aquest partit i una
certa eufòria per haver aconseguit un Govern d’esquerres a la
Generalitat. I la caiguda d’ara l’ha propiciat la seva actuació
erràtica al Govern, fins al punt de votar no
a l’Estatut, com el PP. Esquerra recuperarà els seus votants
quan demostri ser un partit seriós on no sigui necessari
convocar assemblees de militants per prendre decisions.” La
suposada actuació erràtica es deu referir a la
legislatura 2003-2006, perquè darrerament de les valoracions
de l’actuació del govern en surten més mal parats els
consellers socialistes que no pas els republicans. És curiós,
però, quina idea té aquest lector del que és un
partit seriós. Es veu que un partit seriós havia de dir
que sí a aquell Estatut que només va votar el 49,4% de
la població i no tots, és clar, afirmativament. Fins i
tot el president Maragall n’ha renegat, però encara hi ha qui
creu que Esquerra havia de donar el vistiplau a aquella presa de pèl.
I la referència a l’assemblearisme també és
desafortunada. Amb les possibilitats que ofereixen ara les noves
tecnologies, mantenir l’assemblearisme és marca distintiva de
la casa i per estar-ne orgullós.
Un comentari a un apunt d’aquest bloc:
“Un partit que perd més del 50% dels seus vots, si no hi
ha dimissions, és que alguna cosa no xuta. Amb o sense raó,
calen dimissions, i congrés: ho fan fins i tot els espanyols
(com ara l’Almunia, o en Llamazares).” Voleu dir?
“Tothom sap que els 8 escons de fa
quatre anys es van donar per recolzar Carod-Rovira per la famosa
reunió de Perpinyà. Si fins aquell moment només
tenien un escó al Congrés, que ara en mantinguin 3 no
està tan malament.” (El
quadern d’Helga Allés)
“Ara
no podem caure en una guerra dialèctica pública entre
les diferents sensibilitats polítiques d’Esquerra ni tampoc
en un derrotisme. Crec que és el moment de fer de la
pluralitat un valor afegit, que ens enforteixi per continuar
demostrant amb més força que mai que Esquerra és
un partit de lluita i de govern, amb un discurs clarament
independentista i d’esquerres que aposta de manera decidida per
donar solucions als problemes Dels ciutadans d’aquest país.”
(Bloc d’Antoni
Garcia)
“La
reflexió interna ha d’anar acompanyada de frases i aportacions
de caràcter intel.lectual que vagin més enllà
dels missatges simples. Calen reflexions amb frases subordinades i
amplitud de mires, sense apriorismes, simplisme, descobridors de
l’essència, salvapàtries varis, anàlisis mal
fets o versions distorsionades de l’estadística.”
(Ricard
Martínez)
“Al
tauler espanyol, la partida la tenim perduda ja d’entrada, i això
ho sabem perfectament: juguem amb les seves regles i amb les cartes
marcades. Les opcions no espanyolistes són i sempre seran
numèricament irrellevants al Congrés espanyol. A
Catalunya, com a Escòcia, a Flandes, a Kosovo o a Montenegro,
quan volguem fer el pas no hi haurà article 8 de la
Constitució que ens aturi.” (Comentari a aquest bloc de
Jack Monterey)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mal intencionada la lectura d’un càstig a Esquerra per la seva radicalitat. Quina radicalitat? La del silenci dels darrers anys al govern Montilla? Per haver fet President al capo de la Omertà Socialista i al President dels Frívols Mentiders d’Espanya? Radicalitat per parlar de patriotisme social? De pluja fina?
No és precisament la situació contrària? No van guanyar centenars i milers de vots per abanderar un fort i sonor “Yes we can” a la catalana a les eleccions del 2004? Algú recorda les consignes d’aquella campanya electoral? Van ser els mítings d’Esquerra més independentistes a què he assistit mai!
Han perdut suport perquè han perdut vigor independentista i frescor de discurs! Ningú es creu que es pugui arribar a la independència pactant amb els socialistes. Pots dir mil vegades que ets independentista, però has d’acompanyar la proclama amb accions i fets concrets que ho demostrin. No n’hi ha prou posant dates per als referèndums.
Les interpretacions que diuen que han perdut vots per massa radicalitat són interessades. Les fan aquells a qui els agrada l’Esquerra domesticada actual, aquells que necessiten el suport d’Esquerra per mantenir-se als governs de ciutats i autonomies.
independent si un tenia raó o no, independent si un era molt bo i ara no, independent del passat, s’ha de mirar cap el futur.
El present ens diu que amb un 30 o mes % de independentistes reals + un 20% més de potencials, podríem començar pensar seriosament en la independència. Ara bé, continuar amb l’estratègia del patriotisme social ha demostrat que l’únic que fem és ajudar que els partits espanyolistes surtin reforçats.
Cal canviar l’estratègia però cal recuperar la credibilitat que l’actual executiva ha perdut en aquests dos anys. Una nova estratègia sense credibilitat no ajudarà gaire i la perduda de vots continuarà fins el límit que tornarém a ser igual que després ERC pactés amb CDC als finals dels 80 i principis dels 90. Un partit testimonial fins i tot al parlament de Catalunya!.
Per recuperar la credibilitat cal canviar les persones que fins ara han liderat i apostat sense reconèixer mai l’error l’actual estratègia. En tots els altres partits ha passat igual, recordeu al PSOE que ha passat amb el Felipe i Guerra o al PP amb el que havia abans de l’Aznar (que no recordo el nom). A CDC encara no ho han fet i ja veiem com també van perden poc a poc el suport.
Els ciutadans de Catalunya no es creuran que ara ERC tornarà a fer les coses millor si no es donen aquestes dues premisses:
1) Canvi d’estrategia política amb uns objectius clarament sobiranista
2) Recuperar la credibilitat perduda i si potser guanyar encara més de la que teníem fa 5 anys.
Tot això comporta canvi de lideratge i temps per demostrar al elector que realment som coherents amb la nova estratègia.
Però si no ho comencem aquest Juny, ERC tindrá el mateix futur que té ara. Haurem perdut un parell d’anys fins la propera elecció a on encara estarem pitjor.
Soc optimista i crec que ho podrem canviar malgrat els entrebancs que l’entorn del Tripartit mirará de boicotejar amb les típiques desqualificacions als candidats alternatius. Al PSC no interessa que ara es trenqui el Tripartit i miraran d’influir tot el que pugin per que en Carod o en Puigcercós continuïn al capdavant d’ERC per mantenir al Montilla fins el 2010. Desprès si ERC queda reduïda a la mínima representació, aixó al PSC tant l’hi fot, perquè segur que haurà recuperat part dels vots d’ERC o l’abstenció dels votants d’ERC sempre hi serà ben rebuda per a ells.
Salut
Cada dia em sembla més ERC aquest bloc, i menys XBS, menys inspirador de la xarxa de blocs sobiranistes de la qual en Xavier Mir és impulsor. Xavier, sembles només obsessionat en salvar la imatge dels republicans i comparar-la amb l’actuació de CiU. Quan t’atreviràs a dir que la política de pactes d’ERC ha estat und esastre, que cal canvis a la direcció i que els republicans s’han convertit en satèl·lits del PSC-PSOE? Quan deixaràs de perdonar-los pel simple fet que parlen d’independència? Jo també puc parlar-te d’independència, i no em votaràs pas.
És el han fet aquests anys des del govern de la Generalitat, no convocar gaire assamblees i participar de governs autonomistes i espanyolistes.
Les oportunitats desperdicades per la direcció d’Esquerra de postular-se com una oposició alternativa i no fe de clossa per salvar els espanyolistes aquets darrers anys no es tenen tots els dies.
El que cal és que sapiguem a què atenir-nos quan votem
Esquerra. En el terreny econòmic, que és fonamental i ho serà molt més en els
propers anys de crisi, per exemple, no estaria malament saber si es tracta d’un partit
socialdemòcrata liberal, que creu en l’entreprenedoria, l’economia del mercat i
el capitalisme, o si està en l’òrbita de ICV i CUP, amb receptes
intervencionistes i, perdoneu-me, demagògiques la majoria dels cops.
Es que si no la gent no acaba d’entendre cap on es va. Això
d’altra banda és molt típic d’ERC, i molt català: són les ganes de quedar bé
amb tothom.
I així cridem per la
manca d’infraestructures, però ens manifestem contra gairebé tots els projectes
d’infraestructures. Estem en contra del Quart Cinturó, i a favor de l’Autovia
Orbital del Vallès (ara es diu així?) que són pràcticament la mateixa cosa. I
així podem estar en contra de la MAT, i dels parcs eòlics alhora, però voler més
i millor subministrament elèctric. Això cansa una mica, i desmotiva força.
No sempre es bo mantenir l’equidistància, i en tots
els àmbits, perquè aleshores ningú no sap on ubicar-se. Això ja va caducar.
Per tant cal definir una línia clara i un projecte de construcció del país, i no basar-se en l’obstrucció i la pancarta, per molt atractiu que resulti anar a la contra. Però és que així no es construirà res.
Jo particularment crec que el camí és passar al PSC en
liberalisme. Les receptes de tall intervencionista estan destinades
al fracàs, i cal deixar-les per a la CUP i d’altres. I això cal fer-ho sense
cap mena de complex.
Aquesta associació entre receptes econòmiques naftalíniques
i independentisme fa un mal immens a la causa de la independència, i poden
acabar enterrant-la en el mateix taüt, en companyia per cert dels de ICV.
És clar que suposo que és difícil mantenir una línia coherent en un
partit assambleari. Vet aquí una altra cosa que s’ha de canviar, potser la
primera. Espero que ho facin en el proper Congrès.
D’altra banda, i
per als qui desqualifiquen al PSC. No és la mateixa cosa que el PP, no
fotem. A mi particularment els socialistes em donen cinquanta puntades, i la
Chacón em pot posar malalt, però suposo que tots coneixem votants que podrien votar ERC en un moment donat. Això és una mica difícil
que ho facin els que voten PP, no us sembla?
I ara com ara, amb tots els riscos de fagocitació que sembla
haver-hi, és important que en l’àrea metropolitana, on es jugarà tot i es
guanyarà o es perdrà, ERC sigui vista com un amic dels socialistes. Potser un
dia se’n podran treure alguns rendiments. És fotut, però és així.
Aquesta va ser l’aposta del Carod. Jo vaig conéixer ERC pels seus articles en aquest
sentit, ara fa uns anys. No dubto que encara és ben vigent.
Dit això: jo voto ERC, i ho seguiré fent. Però reconec que
ens ho posen una mica difícil.