Pasqual Maragall va dir que és ridícul voler la independència. D’entrada, tenir un president que menysprea la voluntat política d’una part important de la població amb aquestes paraules és lamentable. La meva opinió personal del president que hem tingut aquests tres anys, us ho he de dir, també pot resumir-se amb el mot ridícul. Va ser ridícul que acceptés la dimissió de Carod-Rovira per les pressions de Zapatero i ha estat ridícul que hagi deixat de fer un viatge seguint les instruccions d’un ministeri. A l’entremig, el ridícul ha estat continu. Per a uns són ridícules unes coses i per a altres, d’altres. Però el que m’agrada de les declaracions de Maragall no és el predicat sinó el subjecte. Maragall va parlar de la independència de Catalunya, i això vol dir que entre tots comencem a aconseguir posar la qüestió damunt la taula i dins el pensament dels polítics.
Una de les coses que m’han agradat més de la campanya "Jo també vull un estat propi" han estat les adhesions diguem-ne suaus, les del tipus "a mi tampoc no em faria res tenir un estat propi". Són persones que potser no s’ho havien plantejat gaire fins ara, però que quan els fas la pregunta vénen a dir "ah, doncs potser sí". Són ells els qui culminaran aquest procés. I el que no és just ni democràtic és amagar el debat per evitar que la pregunta arribi a les persones. La llibertat passa per tenir totes les opcions per escollir. Si una persona em diu que s’ho ha rumiat i que prefereix continuar dins l’estat espanyol, a mi em sembla perfecte i continuem tan amics. Però el que reclamàvem amb aquesta campanya és que hi ha moltes persones a qui no es donen raons sinó desqualificacions. Maragall ho fa quan diu que és ridícul voler la independència, i la flamant número 2 del PPC, Montserrat Nebrera, també ho fa quan diu que és "impensable". Totes dues actituds busquen el mateix: evitar el debat social. Com que vivim en societats basades en sistemes democràtics, deixem que siguin les persones les que decideixin. Si tan segurs n’estan, que és ridícul i impensable, no els hauria de fer por convocar un referèndum d’autodeterminació. Si és ridícul, ningú no anirà a votar, i qui ho faci votarà negativament, perquè se suposa que és ridícul i que ningú vol fer el ridícul.
Cadascú es ventila el debat sobiranista segons els recursos amb què compta. El president Maragall, que de recursos en té molts i la majoria són públics, ho fa així. En Jordi Cabré va publicar un article a l’Avui per al qual jo ja tenia pensat un títol de rèplica en l’article d’avui: "lleig, Jordi, molt lleig". Per què? L’article de Jordi Cabré s’intitulava "Jo també vull un govern propi". Tractava de "moda" la iniciativa sorgida d’aquest bloc, i es limitava a la pretensió, carregada de sarcasme, d’arrossegar els promotors i adherits a un vot per un partit concret. Us recomano l’article, però no perquè el trobi bo. L’autor es diu Jordi Cabré, i ho torno a dir perquè quedi clar que ell sí que té nom i cognoms i que es dedica a escriure articles de política, a través dels quals només falta que demani el vot explícit. Altres som "un lector seu" o persones que posem "de moda" campanyes a la blogosfera. Com us deia, li anava a dedicar el títol de l’article, però a darrera hora he preferit referir-me a Maragall i a Nebrera. Tampoc dedicaré gaire estona a les Engrunes de Joan Oliver, que també deu considerar innecessari el debat sobiranista, ja que opina que "ara ja tenim Estat, el nostre tros d’Estat que es diu Generalitat" al mateix diari i el mateix dia que Jordi Cabré. Amb articles com el d’Oliver es veu la sociovergència a tocar.
Abans de tancar, un aclariment. Havia promès que continuaria la rèplica a David Gutiérrez i no ho he fet perquè encara no la tinc a punt. Per desgràcia, la campanya "Jo també vull un estat propi" no ha estat l’única cosa que s’ha acabat. També es va acabar la vida del meu avi, Salvador Oliveras i Xarrié, cosa que sempre altera el curs de les coses. Una abraçada des de la blogosfera, avi!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Xavier,
Només volia expressar-te el meu condol per la mort del teu familiar. Ànims i una abraçada,
Pere Quark
El meu condol per la mort de l’avi . I del tot sincerament et felicito per la teva iniciativa i pel seu èxit. Cordialment, Carme-Laura Gil.
Respecte el què comentes de l’Oliver i, sobretot, del Jordi Cabré i de molts d’altres, hi ha molt a dir, i se n’ha parlat massa poc. Més d’un cop he deixat caure la grandíssima capacitat -i això és un elogi- que tenen els intel·lectuals de Convergència per crear opinió, tant a través dels mitjans de comunicació de masses com a través de les seves excel·lents fundacions (no tenen competència!). Crec que és un tema molt important per estudiar i per imitar, perque no?
De l’Oliver, hi ha coses que m’agraden, però si li llegeixes la lletra petita, no te’n pots fiar mai, perque acostuma a portar algun missatge ocult sempre.
I, respecte al Jordi Cabré, la campanya contra el NO que va fer en el referèndum de l’Estatut era patèticament partidista (articles a El Punt). Aquest noi porta una temporada llarga fent escrits ben patètics, al meu parer. Aviat tindrem un Salvador Sostres de la política. I, l’article al que fas esment n’era un exemple ben clar: Venia a dir que "això del sobiranisme està molt bé, fins i tot m’hi apuntaria, però ara el què toca és recuperar el poder, i per aquesta banda no el recuperarem pas, per tant, ja us ho fareu!".
Salut i llibertat!
Marcús
En el sentit radical del mot. Gràcies per deixar-nos pujar al teu carro, que l’hem fet un poc nostre. Per a dissort dels que volen una democràcia superfície, de paper couxé. Amb objectius clars, la mar d’avançada.
PS: ¿perquè els avis -en molts casos-ens semblem més fars que els nostres propis pares, fins que aquests no es fan grans?.
Rep una forta abraçada i t’acompanye en el condol.
Benvolgut Xavier,
Només unes quantes ratlles per dir-te quatre coses.
Primerament, et vull felicitar per l’èxit de la campanya, que ha estat extraordinari. Espero que aviat n’engegaràs una altra.
Segonament, et vull agrair que tinguessis la pensada de fer-la i la gosadia de plantejar-la, atesa la modèstia de la teva plataforma, modèstia que no va fer que et tiressis enrere i que, ben al contrari, no ha estat un obstacle per a l’èxit esmentat. Gràcies a persones com tu, la nostra causa continua ben viva.
En tercer lloc, et vull donar el meu condol ben sincer per la trista nova que ens has comunicat. Us acompanyo en el sentiment a tu i a la teva família.
I per acabar, en quart lloc, vull fer una cosa, encara que aquest potser no és el lloc per fer-la: saludar-te. Havent llegit el primer cognom del teu avi, sembla que se m’ha confirmat que ets el Xavier Mir que vaig conèixer fa uns quants anys a Edicions 62. Fa temps que llegeixo el teu bloc i sempre he tingut el dubte que el fossis. Sembla que l’ets. Demano disculpes als teus lectors i te’n demano a tu per haver aprofitat aquest espai amb vista a aquesta qüestió personal, però no he sabut estar-me’n i no he sabut trobar una altra manera de contactar amb tu. Celebro haver-te retrobat i m’alegra veure que lluites d’una manera tan intel·ligent per la nostra noble causa.
Òscar Alegret i Teijeiro
Xavier, abans que res, m’afegeixo al condol pel teu avi, i us acompanyo en el sentiment a tu i els teus en aquesta hora amarga.
Tornant al post, el Jordi Cabré i Trias és nebot de Xavier Trias i Vidal de Llobatera, candidat de CiU a l’ajuntament de Barcelona. Tot queda en família…
I “last but not least”, estic preparant un post sobre la Catalunya virtual, però ja des d’ara et felicito per l’èxit de la campanya. Però això no ha fet sinó començar.
Salut!
Primer de tot, m’agradaria acompanyar-te en el sentiment, a tu i a la teva família, per tan sensible pèrdua.
D’altra banda, penso que Maragall no en té de sentit del ridícul. Ho ha demostrat abastament al llarg de la seva carrera política, i molt especialment durant aquests tres anys en què ha sigut president de la Generalitat. El que és veritablement ridícul, al meu entendre, és que hi hagi persones que no vulguin la llibertat del seu poble, de la seva nació. Ben pensat, més que ridícul, és patètic.
El meu sentit condol per la pèrdua, Xavier.
Pel que fa a l’Oliver i les seves engrunes, apuntar que sempre he tingut la sensació quan l’he llegit o l’he sentit en alguna tertúlia del grup godó, que és aquella mena de paio que tomba cap a on bufa el vent. La menjadoreta s’ha de cuidar, i més, si com sembla ser el cas, ets dels que t’agrada jalar.
D’en Cabré -per sort meva, veig- no en sé res. Però ja m’ho has dit tot. Suposo que s’acosta una conjuntura nova, i tot aquell qui té esperances de col·locació va fent punts des de la tribuna o tribuneta.
Aquesta allau de servidors de la realitat única em fa venir basques. Igual que els que t’escrivien en el post anterior: sota l’aparença del debat que reclamaves, deixen anar el reguitzell de tòpics, la visió miop d’aquesta estafa d’estatut, el discurs tronat de les esquerres que ja no es creu ningú, tot l’atrezzo moral del progressisme i la modernitat malentesa… Jo no hi perdria el temps. Això no és debat. Molt bé en Pau Comes i en Pinyol responent amb arguments i xifres als tòpics, però és picar en ferro fred. Són servidors de la realitat única, la guay, la que es llegeix a EL Periódico, segons la qual el rebuig secular d’Espanya als catalans és culpa d’aquests que portem la barretina calada fins les orelles…
"Que guay que em sento treballant per als prublemes reals de les persones, pusant el meu granet de sorra des de Catalunya per ubtenir un món millor… (a Extremadura, a Guatemala, a Palestina, a totes les estacions de destí dels esforços dels enrollats…) Un món millor a tot arreu, clar que sí! (excepte a Catalunya. Aquí tots som burgesos nacionalistes que no mereixem ni un estatut decent. Allà per l’albada del segle XXII, quan d’aquest país ja no en quedi res i a les catacumbes d’Internet algú trobi l’estatut del 30-S amb les retallades visibles marcades en vermell, Hollywood farà una pel·lícula -o tota una sèrie- sobre el més gran superheroi de tots els temps: The catalan. Born to pay.)
Benvingut company
Com a membre del Col·lectiu 1707, vull felicitar-te per l’èxit de la campanya Jo també vull un estat propi, t’agradi o no Xavier tu ja no ets qualsevol, i com tots sabem has posat en evidència la mordaça informativa a la qual està sotmesa l’independentisme des de sempre amb la crosta mediatica del nostre país, el Periodico,la Vanguardia.
Vull fer-te la proposta que la propera revolta blocaire sigui el proper Catalunya Euskadi de futbol, cal omplir l’estadi, tots sabem que el catalanisme està molt tocat, en referència al tema de les seleccions nacionals, pels fracassos obtinguts que tu ja coneixes.
M’he fixat que en els últims enfrontaments de la selecció, l’esport i el mundo deportivo han passat molt d’informar adequadament, suposo que en aquest enfrontament continuaran igual, penso que cal organitzar una altra vegada aquest corrent subterrani que és Internet, ja que el procés d’espanyolització dels mitjans és preocupant, abans teníem a en Jordi Basté que lluitava força per la selecció però ara ja el veig que passa una mica, no per ideologia, potser per què ja deu estar cansat de fer el préssec, quan una part important de la societat “civil”, i política parla molt i no fa res.
Ens cal una mica més de trempera, el catalanisme de debò comença a estar esgotat de tants fracassos a nivell nacional, si aquest partit és un fracàs de públic caurem en una profunda depressió, i no dubtis que la crosta sociata n’estaria encantada d’un fracàs de públic, i que la dreta regionalista en farà bandera i quan sigui a poder se sotmetrà al sr Conde de Godó, a Lara Bosch, i al Sr. Gabarró.
Vull adreçar-me a tu perquè ja has aconseguit certa rellevància a la xarxa, amb tot tindràs la col·laboració del Col·lectiu 1707.
I un condol per la mort del teu avi.
Una abraçada.
Nil